Ucraïna: gènesi de la nova globalització
Un any i pocs dies després de la invasió russa d’Ucraïna, el conflicte segueix ben viu i ha provocat un canvi sobtat en la globalització que havíem conegut a partir del desembre del 1991
-
Forces de l’autoproclamada República Popular de Donetsk disparen un morter no gaire lluny de Bakhmut, a la regió de Donetsk EFE. -
Una dona passa davant les runes d’un edifici residencial, danyat per un atac amb míssils russos a Kramatorsk, a la regió de Donetsk EFE / YEVGEN HONCHARENKO. -
Una persona evacuada de Zaporíjia EFE. -
Vladímir Putin en el moment d’anunciar la invasió EFE. -
Volodímir Zelenski amb el president dels EUA, Joe Biden EFE.
PRIMERS SÍMPTOMES
El 2007 ja van arribar els primers símptomes que, o bé s’ajustaven aspectes estructurals de la globalització, o bé aniríem cap a un nou modelEL CONTRAPÈS REAL
La potència que aspira a ser el contrapès real dels Estats Units en la nova globalització és la Xina VIRATGE RADICAL Ucraïna ha virat cap a les tesis profundament antirusses i prooccidentals de l’oest del paísEL COST DEL CONFLICTE
Ucraïna sortirà d’aquesta guerra, ben probablement, amb l’amputació d’una part del seu territori orientalUN DUBTE VERSEMBLANT
Sempre ens quedarà el dubte de si la globalització era millor que la nova globalització. O potser era menys pitjor?La guerra d’Ucraïna l’ha fet saltar pels aires. I sense possibilitat de tornar enrere. La globalització que vam conèixer a partir del desembre del 1991 ja forma part de la paperera de la història. La felicitat perpètua amb què des del món occidental vam associar l’inici de la globalització, se’ns ha acabat. Aquella nova etapa que ens pensàvem que no tenia límits productius i que era immune a fantasmes que poguessin qüestionar l’hegemonia absoluta dels EUA en la gestió i el domini mundial, ja no existeix.
Liberalització econòmica i liberalització política a dojo havien estat la recepta màgica de la globalització fins al febrer del 2022. La seva salsa especial havia estat l’apertura de nous mercats procedents dels antics països comunistes o, fins i tot, de la mateixa Xina comunista que havia adoptat un model capitalista d’estat per no quedar-se enrere. Però això ha quedat frenat en sec i, de fet, desintegrat. Durant aquests anys, els EUA han gestionat la globalització amb una innecessària prepotència i unilateralitat, acompanyades d’un menyspreu cap al derrotat de la guerra freda i, en alguns casos, fins i tot amb dosis d’humiliació innecessàries. I, sobretot, amb desencerts estratègics.
De fet, el 2007 ja van arribar els primers símptomes que, o bé s’ajustaven aspectes estructurals de la globalització, o bé aniríem cap a un nou model. El president rus, Vladímir Putin, va reclamar durant la Conferència de Seguretat de Munic que el pastís de la globalització es repartís també amb la Federació Russa. No pas per somnis filocomunistes. Putin no en vol saber res de l’etapa soviètica. Ni ara ni mai més. Ara bé, amb un únic matís com és el mite de la unitat nacional antifeixista que va suposar la gran guerra patriòtica (1941-1945). Aquest mite li ha servit per identificar com a nazis les autoritats ucraïneses actuals. Un argument ben desencertat. No només perquè ha estat un autèntic brindis al sol, sinó perquè ha generat una certa banalització d’allò que va suposar la lluita soviètica al camp de batalla de la Segona Guerra Mundial. Putin mira realment cap a l’etapa de l’Imperi de la Rússia tsarista. Pere el Gran i Caterina II són els seus referents. Per això ha acusat i acusa Lenin i els bolxevics de ser els promotors del nacionalisme ucraïnès que, de manera artificial, ha acabat portant a la creació d’un estat independent –Ucraïna– i a erosionar de manera antinatural els llaços històrics entre russos i ucraïnesos des de l’etapa dels tsars.
La reacció dels EUA a la petició del 2007 va ser la de tensar més la corda. No estaven disposats a cedir ni un mil·límetre. La concreció en va ser una acció ofensiva: més expansió de les fronteres de l’OTAN cap a l’est d’Europa fins a arribar a les fronteres russes. Això incomplia, una vegada més, els acords verbals entre Mikhaïl Gorbatxov –darrer president soviètic– i James Baker –secretari d’Estat dels EUA– de no ampliar les fronteres de l’OTAN més enllà de la reunificada Alemanya. Un nou menyspreu, i innecessari, cap a qui tenia l’orgull ferit i –agradi o no– disposava de l’arsenal nuclear més ampli a escala mundial. Entre altres qüestions, perquè el 1994 les autoritats de Kíiv van cedir a Moscou el seu armament nuclear heretat de l’etapa soviètica, a canvi que aquest darrer garantís el respecte a les fronteres d’Ucraïna tal com establia el Memoràndum de Budapest. Però tothom va tirar pel dret. A veure qui la podia fer més grossa. I des del febrer del 2022 en tenim les conseqüències.
La responsabilitat
Uns i altres han estat responsables d’aquesta guerra, directes i indirectes. Òbviament el grau de responsabilitat no és el mateix, ni de bon tros, en un costat i en l’altre. Però el cert és que han dinamitat la globalització. La nova globalització iniciada el febrer del 2022 ens situa en un escenari mundial de competitivitat i tensió permanent, almenys a curt termini. Això és sinònim d’inestabilitat i això afecta, primer, l’economia, i segon, l’estabilitat geopolítica mundial. Els EUA faran –com ens estan demostrant a Ucraïna– tot allò que calgui no només per mantenir la seva hegemonia unipolar mundial en l’àmbit polític, econòmic, social, cultural i militar que va obtenir el 1991, sinó fins i tot per intentar accentuar-la.
I, per la seva part, la Federació Russa s’ha desfet del paper terciari que se li havia atorgat durant la globalització. El petroli, el gas i altres hidrocarburs russos, sumats a la potenciació de la seva indústria militar –no pas en la qualitat de la infanteria de l’exèrcit de terra, com estem veient en aquesta guerra– i a un profund nacionalisme com a element identitari que superés el desconcert de la desaparició d’un estat en què havia sigut l’ens director des del 1922 com era la Unió Soviètica, han estat les claus de la Rússia putinista. També la seva influència garantida sobre els estats veïns asiàtics antics membres de la Unió Soviètica, de vegades de manera més o menys diplomàtica i d’altres per la via militar. I amb Bielorússia al seu costat. A més, disposar d’una Xina com a bon soci comercial i polític, sense deixar de banda una influència al nord d’Àfrica amb escenaris com els de Síria, són una bona garantia. Fins on podrà arribar? S’ha de veure, però de moment ja ha aconseguit sepultar la globalització.
Per la seva banda, qui aspira a ser el contrapès real dels EUA en la nova globalització és la Xina. La Federació Russa queda clar que no ho aconseguirà. Sortirà massa desgastada d’aquesta guerra, primer pel que fa a la capacitat d’establir aliances amb altres estats, ja que els EUA s’han encarregat amb encert de forjar un fort cordó sanitari que l’aïlli de tot allò que sigui possible. I, en segon lloc, tecnològicament ha demostrat que no està a l’altura esperada. El seu exèrcit no ha estat al nivell d’una ofensiva que s’esperava molt més ràpida i efectiva. En bona mesura hi ha ajudat la massiva ajuda militar dels EUA i els seus socis europeus a Ucraïna. Però també el fet que a la seva tecnologia, tot i estar a un bon nivell, li caldria fer una passa més per poder aspirar al lloc que, potencialment, sí que pot ocupar la Xina, que sí que té possibilitats en aquests camps. I, a més, el seu espai natural d’influència directa és sobre Àsia, un escenari que no és el prioritari per als EUA.
En definitiva, la guerra d’Ucraïna ha iniciat la nova globalització o, si ho volem, una nova etapa mundial caracteritzada per la competitivitat i l’agressivitat permanent entre els EUA i els seus socis preferents envers aquells que aspiren a qüestionar-li frontalment la seva hegemonia mundial, com són la Federació Russa i la Xina. No hem retornat als anys de la guerra freda (1945-1991), perquè ara allò que s’enfronta de forma antagònica no són dues ideologies, comunisme envers capitalisme, ja que gairebé ningú qüestiona el model capitalista neoliberal com a motor del món actual. Ni tampoc es qüestiona majoritàriament un model polític liberal democràtic com a hegemònic, encara que no necessàriament cal aplicar-lo arreu (començant per la mateixa Xina). Però sí que estem immersos en un clima, en un ambient, en una atmosfera, de guerra freda. Hem recuperat les desconfiances mútues a escala mundial. I, amb les desconfiances, des del febrer del 2022 i cada vegada més, una escalada de la militarització dels estats. La cultura de la confrontació s’està recuperant com en els anys anteriors al 1991. I, a més, hem vist com els conflictes armats són possibles en l’espai geogràfic central del funcionament mundial... sempre que no sigui en sòl dels EUA, perquè això afectaria la seva capacitat econòmica i militar.
contracció dels mercats
Una altra realitat a què ens hem d’anar acostumant amb la nova globalització és a la contracció dels mercats, amb vetos a les compres i vendes de productes en funció de la procedència. Això suposa, d’entrada, inflació permanent per a les economies estatals i, sobretot, per a la butxaca dels ciutadans. Bé, no de tots, perquè a les grans empreses encarregades del negoci energètic i d’armament, en totes les seves dimensions, els surten els beneficis per les orelles, tant als EUA, com a la UE, com a la Federació Russa o la Xina. Per a elles és un win-win en tota regla. I, evidentment, mercats que en perden uns i en guanyen d’altres. Les empreses dels EUA que exploten amb tècniques de fracking el gas liquat –una garantia més que ajuda a consolidar la crisi climàtica– cap a Europa, estan saltant d’alegria.
La nova globalització, però, no només ha canviat la lògica del funcionament mundial on, per cert, l’ONU segueix tenint el mateix paper simbòlic que ha anat ostentant des de la seva fundació a mitjans del segle passat (alguns fins i tot s’atrevirien a dir que no ha passat d’un paper folklòric). De fet, la nova globalització ha arrancat, precisament, arran de la redefinició de les relacions de funcionament entre dos estats, la Federació Russa i Ucraïna.
Els llaços històrics, culturals i territorials entre ambdós s’han trencat. I de manera permanent. Com a mínim a curt i mitjà termini. L’agressió militar russa ha configurat una Ucraïna que majoritàriament ja només mira cap a l’Europa central i occidental. La Ucraïna occidental, aquella que històricament va estar sota les fronteres de Regne de Polònia i Lituània, posteriorment de l’Imperi austrohongarès i després de Polònia, però que va ser incorporada a Ucraïna arran de la victòria soviètica en la Segona Guerra Mundial, ha guanyat la partida. Ucraïna ha virat cap a les tesis profundament antirusses i prooccidentals de l’oest del país, la part que històricament havia estat més separada de la resta del territori ucraïnès i que correspon a la part menys extensa del país. El millor exemple: tones i tones de llibres editats a la Federació Russa o llibres editats a Ucraïna en llengua russa estan sent abocats en contenidors durant les darreres setmanes. La major part dels ucraïnesos han decidit tallar els llaços, començant pels culturals, amb Rússia. I això s’està acompanyant d’una relectura del passat que busca furgar, i si cal deformar, elements de diferenciació entre uns i altres del passat per construir el present i el futur. Per exemple, expliquen per què darrerament Zelenski ha demanat que la Federació Russa abandoni aquest nom i se l’anomeni “Federació de Moscou” o, en la seva derivada, “Moscòvia”. I que l’antic president rus, Dmitri Medvédev, hagi reclamat que Ucraïna s’anomeni “Reich de porcs de Bandera”, en referència al nacionalista ucraïnès col·laboracionista nazi en la Segona Guerra Mundial.
El futur d’ucraïna
Ucraïna sortirà d’aquesta guerra, ben probablement, amb l’amputació d’una part del seu territori oriental. Putin no es pot permetre que no sigui així. Una guerra de desgast com aquesta ha d’aportar-li algun benefici. Qui té més números per acabar en aquesta lògica són les regions –probablement no de forma completa– de Donetsk i Lugansk, a banda de garantir que Crimea segueixi formant part de la Federació Russa. Zelenski, a més, haurà d’afrontar com reconstrueix el país. Els cops que està rebent la seva xarxa d’infraestructures, especialment energètiques són un greu problema. I no oblidem que Ucraïna viu des de fa mesos de les injeccions financeres dels EUA i la UE, que no seran infinites. Tard o d’hora s’acabaran, però no ens estranyem que puguem veure una mena de pla Blinken –en honor a l’actual secretari d’Estat dels EUA–, que emuli el pla Marshall de fa ja uns quants anys, i que va suposar injeccions milionàries dels EUA a l’Europa occidental, amb la contrapartida gens menor de garantir els mercats europeus per als productes agrícoles i industrials de l’Oncle Sam. Al cap i a la fi, s’haurà de fomentar un model de reconstrucció econòmic postbèl·lic que garanteixi la incidència i el benefici econòmic per als EUA de manera estructural. I en això, Washington hi té la mà trencada.
L’altre gran problema per a Ucraïna és i serà la volatilitat de les seves fronteres orientals. Es fa difícil, molt difícil, pensar que Moscou acceptarà unes fronteres qualsevol. I que Ucraïna les podrà mantenir, siguin les que siguin, sense tenir present el record amenaça del febrer del 2022. Si la nova globalització implica una tensió permanent a escala mundial, a petita escala està garantit el mateix esquema entre Ucraïna i Rússia. L’aposta ucraïnesa per relaxar aquesta pressió en favor dels seus interessos és l’entrada a l’OTAN. I que l’aliança, ergo els EUA, gestioni la seva defensa militar envers Moscou. Una fórmula que és la més viable que s’acabi consolidant, atès l’ajut obert dels EUA i l’OTAN a Ucraïna. Però aquesta és precisament la fórmula que ha estat un dels desencadenants de la guerra d’Ucraïna. Sembla difícil, per tant, que Putin ho accepti de bon grat, tot i que no li quedarà cap més remei. Washington i Brussel·les no han arribat fins aquí, com tampoc ho ha fet ell, per no guanyar alguna part del pastís.
Qui hi perd més amb aquest escenari? Ucraïna, sens dubte. Ja ho hem explicat. I la tragèdia és encara més gran si tenim present els problemes demogràfics que se li presenten al país a curt i a mitjà termini. Estem parlant d’una generació del país amenaçada psicològicament per la possibilitat de l’esclat d’una nova guerra, a la qual cal sumar els morts al camp de batalla, les morts de civils, els crims de guerra que s’hagin pogut cometre –des dels episodis de Butxa fins a deportacions de població–, que s’han de sumar als de l’emigració de sectors clau del país: personal format en l’àmbit acadèmic, científic, empresarial i administratiu. Com es pot reconstruir i recuperar d’una guerra un país amb una part dels sectors clau de l’aparell estatal i de la societat civil minvats?
Un altre aspecte que caldrà tenir present és com reavaluar les relacions que els actuals dirigents ucraïnesos han evidenciat que no han sabut gestionar de manera eficient i, en bona mesura, han infravalorat: quina és la capacitat de pressió del seu veí i, sobretot, el fet que aquest veí seguirà estan present permanentment a l’altre costat de la frontera, sigui quina sigui.
el futur de rússia
Per la seva part, és igualment cert que la Federació Russa està perdent una part qualitativament significativa de població. Es tracta d’una part de la generació que ja ha nascut després de l’etapa soviètica o que tenia una curta edat en el moment de l’inici de la globalització. Una generació per a qui les penúries dels anys noranta del segle passat i els sacrificis que es van demanar a la població per configurar un nou estat els queden lluny, massa lluny. Com també el discurs de la gran guerra patriòtica per justificar la guerra d’Ucraïna. Són conscients del valor que van posar sobre la taula la generació de la Segona Guerra Mundial, n’estan orgullosos, però això no els porta a combregar amb una Rússia putinista que ha vist com no ha pogut controlar aquesta fractura generacional. I, com en el cas d’Ucraïna, bona part són joves que havien de confeccionar la base de l’estat i la societat en els propers anys. El talent no ha fugit massivament de la Federació Russa, però sí una part.
I a banda d’això tenim els morts i ferits de l’exèrcit rus. Les xifres estan sent molt més elevades del que es podia pensar. I això no només afecta la moral de la població. De fet, l’exèrcit rus ha estat el gran perdedor d’aquesta guerra. Ja ho podem afirmar ara. Acabi com acabi, s’ha evidenciat que no ha tingut una capacitat d’eficiència màxima a curt termini i que ha requerit l’ajut d’organitzacions més o menys paramilitars, com el Grup Wagner, per aconseguir alguns avenços significatius. Pot fer això que Putin caigui? Molt difícil. El putinisme va estabilitzar econòmicament, políticament i socialment el país després de la caòtica etapa Ieltsin. Per a molts russos i russes, Putin és garantia d’estabilitat. Una dot molt preuada en la mentalitat russa.
Vist tot això, sempre ens quedarà el dubte de si la globalització era millor que la nova globalització. O potser era menys pitjor? En qualsevol cas, allò inqüestionable és que ha arribat per quedar-se. I no per un breu període de temps. Ucraïna, però, és qui n’està rebent els cops per totes bandes.