La cruïlla de l’ANC

“President, posi les urnes!” La frase, que ha passat a la història, va deixar-la anar la presidenta de l’Assemblea, Carme Forcadell, durant la Diada del 2014, la de la Via Catalana, que va omplir l’avinguda Diagonal i la Gran Via amb uns 1,8 milions de manifestants, segons les dades de la Guàrdia Urbana. En aquells moments, l’entitat sobiranista, juntament amb Òmnium Cultural, liderada per Muriel Casals, formava un tàndem poderós, capaç de pressionar partits i governs i de marcar l’agenda política del país. De fet, pocs dies després d’aquella petició, el president de la Generalitat, Artur Mas, va posar les urnes, en un assaig d’allò que s’esdevindria l’1-O del 2017. L’ANC es va convertir en un instrument immillorable per canalitzar el sentiment majoritari de la població catalana, que havia abandonat l’autonomisme i reclamava convertir-se en “un nou estat d’Europa”, tal com es podia llegir en la pancarta de la manifestació de la Diada del 2012, la que havia marcat el punt d’arrencada del procés. L’Assemblea no només va demostrar, any rere any, una capacitat extraordinària de mobilització, sinó que va sacsejar de dalt a baix l’ecosistema polític del país: el mapa de partits es va reconfigurar completament, es van establir aliances entre formacions fins aleshores antagòniques i va empènyer el govern a organitzar el referèndum de l’1 d’octubre.

Els temps, però, han canviat, tal com reconeix la mateixa Carme Forcadell en l’entrevista que publiquem en aquest dossier. I l’escenari d’eufòria que es vivia abans de l’1 d’octubre del 2017, en què tot estava per fer i tot semblava possible, no té res a veure amb l’actual, en què sembla que s’imposa la frustració, el desànim i la rancúnia entre partits i militants independentistes. La repressió i, en general, la guerra bruta dels governs espanyols de torn, han contribuït de forma ostensible a aquesta situació. Avui, doncs, aquella ANC que mobilitzava milers de persones i que era capaç de marcar l’agenda del país, viu un mal moment. Hem volgut parlar amb els expresidents de l’entitat per tal d’analitzar el passat, el present i el futur de l’ANC. Alguns d’ells, com la mateixa Forcadell, es mostren més crítics amb el paper que juga l’entitat en els darrers anys. Considera que un dels problemes principals és que “ha perdut la transversalitat”. El seu successor, Jordi Sànchez, que també va fer el salt a la política de partit i va passar de liderar l’ANC a liderar Junts, no situa el focus en l’entitat, sinó en “la fi del procés” i considera que la divisió de l’Assemblea no és sinó un reflex de la que viu el món independentista, enquistat en els retrets pel passat i el present i incapaç d’acordar una estratègia conjunta. Les tensions es viuen a l’interior dels partits (sobretot en aquells amb lideratges més inconsistents) i també a les entitats. I s’expressen de forma oberta, ja sigui a través de les xarxes socials o de manifestos. L’antecessora immediata de la presidenta actual, Elisenda Paluzie, per la seva banda, posa en valor el debat intern a l’Assemblea com un emblema de la seva identitat i, si de cas, lamenta que s’hagi exterioritzat. Tal com explica, l’Assemblea estava ideada per a una agenda molt més acotada, amb l’escenari d’una independència que havia de ser efectiva en pocs anys. La repressió de l’Estat espanyol i la desorientació general del món independentista, han acabat provocant un escenari de tibantors, perfectament equiparable al que s’ha viscut entre els partits independentistes i que va provocar el trencament del govern. A tot això s’afegeix, com explica la mateixa Paluzie, que l’entitat és un instrument participatiu i plural, molt allunyat del funcionament d’alguns partits.