Ho vaig dient en reiterades ocasions. El que no ha acabat és l’aspiració que Catalunya esdevingui un estat independent. El que no ha acabat és la voluntat de centenars, de milions, de persones que la independència sigui una realitat. El procés l’entenc com un període molt concret de la lluita per la independència en què es donen unes característiques especials: una gran mobilització ciutadana, una convicció de la necessitat d’un mínim d’unitat entre les formacions polítiques amb una reclamació central que és el dret a exercir l’autodeterminació i, finalment, malgrat totes les dificultats, la unitat política entre les grans formacions independentistes, fins i tot entre formacions antagòniques com ERC i allò que abans era el món de Convergència. Crec que qualsevol lector de La República pot comprovar si en aquest moment tenim aquests tres ingredients: si tenim una gran capacitat de mobilització, si tenim una convicció que la unitat continua sent favorable i, sobretot, si tenim un mínim comú denominador. A partir d’aquí, que tothom tregui les conclusions que vulgui. La meva opinió, però, és que la lluita per la independència està en una nova etapa, que els historiadors ja definiran quan creguin i com creguin. En tot cas, que ningú vulgui fer creure que s’ha acabat la lluita per la independència. Al contrari. Continua amb noves estratègies, amb noves fórmules i nous actors. I caldrà veure, amb el pas del temps, com això s’acaba consolidant.

Fins i tot abans que es constituís, l’Assemblea sempre ha tingut moments de gran debat i fins i tot de certa tensió. És una organització assembleària en què els membres del secretariat tenen mirades i opinions molt plurals, tradicions polítiques molt diferents i en què contràriament al que es vol fer creure, els partits polítics hi tenen relativament poca incidència perquè les 77 persones que crec que formen ara l’executiva del secretariat actuen amb el seu criteri i el de les seves territorials, no amb el criteri dels partits. Per tant, de debat, n’hi ha hagut sempre; de renúncies i dimissions en aquests termes no n’estic segur, però el que sí que hi ha hagut sempre ha estat un relleu constant de persones al secretariat que per motius molt diferents (els uns professionals, els altres personals, alguns segurament també polítics) plegaven abans que s’esgotés el seu mandat. Per tant, en un sentit estricte no és nou que hi hagi aquests debats tan intensos. El que probablement no havia passat mai era una actuació en bloc ni, sobretot tan pública, de desavinences entre companys de secretariat.

L’Assemblea pateix el que pateixen la resta d’organitzacions independentistes, que és la indefinició d’una estratègia clara, d’uns objectius compartits i d’un horitzó possible. Això no és responsabilitat de l’Assemblea. Després de l’1 d’octubre hi ha hagut un període molt convuls fruit de la repressió, amb una desorientació estratègica i amb unes confrontacions en l’independentisme que generen desconcert. I l’Assemblea no és diferent a la resta d’entitats i partits independentistes. El que està vivint l’ANC es deu, en gran part, a la dificultat de tenir una estratègia ben definida per part de l’independentisme, amb uns objectius clars pels quals treballar i un horitzó plausible que generi la gran onada d’il·lusió que hi havia. En poca o molta mesura, aquests problemes afecten altres entitats i els partits polítics, com tots sabem.

Al meu entendre, és imprescindible recuperar una actitud que avui l’independentisme no té i que és la de reconèixer els altres actors independentistes, malgrat que tinguin posicions polítiques no coincidents. Cal teixir de nou les complicitats que ens permetin avançar. En segon lloc, crec que cal reconèixer, tots plegats, la situació en què ens trobem. Fer un diagnòstic compartit entre els diversos actors sobre el moment en què estem i començar a teixir i a dibuixar noves estratègies. Una de les coses que necessitem és recuperar l’orgull de tot el que hem fet aquests anys. També cal entendre que caldrà avançar amb altres actors per buscar estratègies compartides, que no vol dir exemptes de tensió! El debat és imprescindible. Recordo que en la meva etapa al capdavant de l’ANC la configuració de la llista de Junts pel Sí o el mateix referèndum van anar lligats a moltíssima tensió, molts debats i molta discrepància abans no van ser acceptats per l’Assembla i per la resta d’actors independentistes. Però al final es va tancar un acord i tothom va ser capaç de treballar en la mateixa direcció. Per tant, ens caldrà paciència i entendre que són moments difícils, que això no és responsabilitat de l’actual secretariat de l’Assemblea. Però també ens caldrà molta generositat i molta visió a mitjà i llarg termini per refer aquelles situacions que ens han fet guanyadors. I això no depèn només de l’ANC, sinó de la resta d’actors independentistes: Junts, ERC, Òmnium i el Consell per República.

No he tingut temps de llegir els documents que han sortit de la Conferència, però sí que tinc una idea clara (i l’he tingut sempre), i és que des del treball institucional, exclusivament, la independència mai serà possible. I això ho he defensat en la meva etapa com a president de l’ANC i també com a secretari general d’un partit polític que estava al govern. És imprescindible, i diria que és la peça fonamental, que hi hagi mobilització ciutadana i treball cívic. El treball institucional, sense una forta mobilització ciutadana, no té la mínima base per avançar en la lluita per la independència. Però també és evident que el moviment civil necessita una majoria independentista a les institucions per tal que allò que el carrer expressa amb molta claredat pugui ser recollit des de les institucions. Sense un mínim d’harmonia entre actuació institucional i cívica, sense una complicitat entre el carrer i les institucions, sense una confiança entre els representants i la gent, és molt difícil que el projecte independentista pugui tenir un horitzó guanyador. Debats, tots els que calgui; propostes per ser debatudes, com més millor, però sobretot entendre que el nostre adversari no són els companys independentistes, sinó el Regne d’Espanya, i que només tindrem l’oportunitat de doblegar-lo, d’exercir el dret a l’autodeterminació de manera efectiva aquesta vegada.

Factible, tot ho és. Es tracta d’un debat que d’alguna manera ja vam viure el 2015 amb la llista de Junts pel Sí. Si la llista cívica respon a una unitat gran és molt positiva. En aquests moments seria desitjable? Ho seria si fos unitària de tot l’independentisme. Però si una llista cívica acaba sent un instrument de divisió i d’enfrontament amb altres llistes independentistes, tindrà tota la legitimitat per presentar-se, però no sé si aconseguirà els objectius pels quals se suposa que ha estat formulada. En tot cas, estem molt a les beceroles d’aquest debat. Cal veure com s’acaba proposant i, sobretot, cal comprovar si es fa amb voluntat inclusiva, de sumar. Una llista cívica ha de ser guanyadora, i per a això cal sumar tots els actius de l’independentisme. Si no ha de ser una llista guanyadora, òbviament cal replantejar-ne l’existència. Junts pel Sí no va tenir la majoria absoluta, però s’hi va apropar. De cara a les properes eleccions, que ja veurem quan seran, veurem si som capaços de fer una proposta conjunta que ens permeti tornar a ser el primer espai polític.