“A l’Assemblea sempre hi ha hagut molt debat”

Els dos pri­mers anys van estar molt mar­cats per les mobi­lit­za­ci­ons en relació amb els pre­sos polítics i l’intent de refer una uni­tat estratègica que no es va acon­se­guir. A la vegada, a l’Assem­blea sí que vam ser capaços de fer una lec­tura de feble­ses i vam tre­ba­llar en uns àmbits en què no s’havia inci­dit mai, par­tint sobre­tot que només amb les mobi­lit­za­ci­ons clàssi­ques i la pressió no asso­li­rem la inde­pendència, que l’Estat espa­nyol és molt més fort que nosal­tres i que hem d’estar més forts i sobre­tot que hem d’afe­blir deter­mi­nats ele­ments molt vin­cu­lats als poders polítics espa­nyols que estan a Cata­lu­nya. Això que vam fer de dife­rent va ser la cam­pa­nya Eines de país, reforçar el sin­di­ca­lisme naci­o­nal, fer can­di­da­tu­res inde­pen­den­tis­tes a les cam­bres, la cam­pa­nya de con­sum estratègic... L’altra pota que vam reforçar és tot el tema de la inter­na­ci­o­na­lit­zació, que pot­ser no s’havia tre­ba­llat prou ni prou a fons en l’etapa prèvia. Sí que s’havien esta­blert assem­blees a l’exte­rior que van fer molta feina d’incidència orga­nit­zant actes amb acadèmics i esta­blint con­tac­tes amb polítics. Però pot­ser des de l’Assem­blea Naci­o­nal no s’havia fet prou incidència directa en orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals com ara les Naci­ons Uni­des i l’Orga­nit­zació per la Segu­re­tat i la Coo­pe­ració a Europa. Algu­nes d’aques­tes coses van ser faci­li­ta­des pel fet que vam esde­ve­nir mem­bres, a finals del 2018 i prin­ci­pis del 2019, de l’orga­nit­zació inter­na­ci­o­nal UNPO (Unre­pre­sen­ted Nati­ons & Peo­ples Orga­ni­za­tion). Aquests ele­ments mar­quen una certa diferència i són eines que pre­pa­ren per a un altre esce­nari en què esti­guem més pre­pa­rats en l’exer­cici del dret a l’auto­de­ter­mi­nació i acon­se­guir una decla­ració d’inde­pendència efec­tiva i reco­nei­xe­ments inter­na­ci­o­nals. En canvi, pel que fa referència a la uni­tat estratègica de l’inde­pen­den­tisme, mal­grat el munt d’hores i hores dedi­ca­des a reu­ni­ons entre els tres par­tits i les dues enti­tats grans, no s’ha arri­bat a cap coor­di­nació estratègica de l’inde­pen­den­tisme. La part final de la meva etapa també va estar molt mar­cada per les mobi­lit­za­ci­ons vin­cu­la­des als judi­cis, perquè la part d’estratègia política tam­poc va avançar.

A l’Assem­blea sem­pre hi ha hagut molta dis­cussió i molt debat, i de vega­des per coses apa­rent­ment peti­tes. Perquè la gent enten­gui com és l’Assem­blea, els que, com en el meu cas, vam estar un temps en un par­tit polític podem fer la com­pa­ració. Hi ha una direcció política de més de 70 per­so­nes, que té com­petències exe­cu­ti­ves. Una des­pesa de més de 10.000 euros no la pot apro­var ni el tre­so­rer, ni la pre­si­denta, ni el comitè per­ma­nent. L’ha d’apro­var el secre­ta­riat. Això fa que la presa de deci­si­ons sem­pre tin­gui un intens debat i una certa tensió, des de les coses més peti­tes, com ara si cal gas­tar-se tants diners en una cam­pa­nya, fins a les deci­si­ons polítiques més relle­vants. En els qua­tre anys que vaig exer­cir de pre­si­denta de l’enti­tat hi va haver l’aposta per man­te­nir la defensa de la uni­la­te­ra­li­tat i el man­dat de l’1 d’octu­bre, que va tenir unes majo­ries amplíssi­mes i no va gene­rar con­flicte. Però quan calia deci­dir el tema de la incidència en forma de pressió política o la incidència elec­to­ral de l’Assem­blea, hi va haver un debat intens, amb pro­pos­tes de reso­lució dife­rents. Un grup de secre­ta­ris va pre­sen­tar una pro­posta de reso­lució que defen­sava que en les elec­ci­ons del 2021, l’ANC s’hi havia d’impli­car pac­tant amb can­di­da­tu­res o bé anant en llis­tes o bé nego­ci­ant pro­gra­mes i com­pro­mi­sos amb can­di­da­tu­res. La pro­posta no es va apro­var, i set secre­ta­ris que hi havien donat suport, no tots, van dimi­tir. Tot i això, secre­ta­ris que havien estat en èpoques ante­ri­ors des­ta­ca­ven que a la meva hi havia molt bon ambi­ent i que al començament fins i tot hi havia un to molt més fort. Però la prin­ci­pal diferència és que el fet de tenir una data i un objec­tiu molt clars eren ele­ments que cohe­si­o­na­ven. També cal remar­car que l’Assem­blea estava dis­se­nyada pen­sant que seria un ele­ment gal­va­nit­za­dor, dis­rup­tiu i que dura­ria poc perquè s’acon­se­gui­ria la inde­pendència molt ràpida­ment. Però en no ser així es tracta d’una estruc­tura com­pli­cada quan el seu fun­ci­o­na­ment s’allarga molt en el temps.

Crec que es tracta d’una com­bi­nació de fac­tors. Crec que van pecar una mica de voler ser massa rígids amb el fun­ci­o­na­ment, no incom­plint els esta­tuts, però fent-ne una inter­pre­tació per orde­nar el debat, i això va influir. En tot cas, l’acti­tud que ha tin­gut el grup crític quan ha ple­gat i la manera com ho ha fet públic, tam­poc és que m’hagi agra­dat gaire, la veri­tat. Crec que s’ha exa­ge­rat. Perquè es tracta de fric­ci­ons que quan les expli­ques són bas­tant poc relle­vants i que esta­ven en el camí de resol­dre’s.

A les con­clu­si­ons del pacte, que vaig poder escol­tar en directe, van reco­llir les apor­ta­ci­ons de tot­hom, fins i tot de visi­ons més alter­na­ti­ves. Sí que hi havia una coin­cidència, i crec que és molt majo­ritària, que la pota ins­ti­tu­ci­o­nal ha fallat moltíssim. Però també es reco­nei­xia que l’octu­bre del 2017 havia fallat la part civil, perquè no va man­te­nir la mobi­lit­zació i no va fer la sufi­ci­ent pressió perquè no se sus­pengués la decla­ració d’inde­pendència. Per tant, hi havia reco­nei­xe­ment de falla­des de tot­hom. En allò que fa referència al front ins­ti­tu­ci­o­nal, es van plan­te­jar dife­rents opci­ons. Quin hau­ria de ser l’ins­tru­ment? S’ha de pen­sar molt i deba­tre molt. I ana­lit­zar molt bé el con­text i els pros i con­tres.

En el dar­rer full de ruta que va apro­var el nos­tre secre­ta­riat, el març del 2022, després d’estar per­dent el temps durant set mesos, tres mem­bres de l’ANC ja par­la­ven de la idea de la llista cívica i s’ha aca­bat reforçant amb el debat amb esme­nes ter­ri­to­ri­als. Per tant, aquest és l’ins­tru­ment que en aquests moments està en el full de ruta apro­vat pels socis de l’Assem­blea. El que passa és que s’ha de deba­tre molt a fons, s’ha d’ana­lit­zar si real­ment pot ser­vir de cata­lit­za­dor i no pas per ser un ele­ment frag­men­ta­dor, és a dir si ser­vi­ria per tor­nar a pres­si­o­nar i fer avançar els par­tits polítics. S’ha de veure si hi podria haver un abs­ten­ci­o­nisme inde­pen­den­tista enorme que faria per­dre la majo­ria de més del 50% dels vots, i si això ho podria evi­tar. S’ha d’ana­lit­zar a fons i deci­dir si l’Assem­blea l’ha d’impul­sar o només aju­dar a posar-ne les bases i des­vin­cu­lar-se’n total­ment, o bé si ha de tenir una volun­tat de con­trol més directa d’aquest ins­tru­ment. El que tinc molt clar és que no hau­ria de ser un par­tit polític. Ha de ser una cosa molt pun­tual i, per tant, s’ha d’ana­lit­zar si ara és el moment o no d’uti­lit­zar aquest car­tutx.