“A l’Assemblea sempre hi ha hagut molt debat”

Els dos primers anys van estar molt marcats per les mobilitzacions en relació amb els presos polítics i l’intent de refer una unitat estratègica que no es va aconseguir. A la vegada, a l’Assemblea sí que vam ser capaços de fer una lectura de febleses i vam treballar en uns àmbits en què no s’havia incidit mai, partint sobretot que només amb les mobilitzacions clàssiques i la pressió no assolirem la independència, que l’Estat espanyol és molt més fort que nosaltres i que hem d’estar més forts i sobretot que hem d’afeblir determinats elements molt vinculats als poders polítics espanyols que estan a Catalunya. Això que vam fer de diferent va ser la campanya Eines de país, reforçar el sindicalisme nacional, fer candidatures independentistes a les cambres, la campanya de consum estratègic... L’altra pota que vam reforçar és tot el tema de la internacionalització, que potser no s’havia treballat prou ni prou a fons en l’etapa prèvia. Sí que s’havien establert assemblees a l’exterior que van fer molta feina d’incidència organitzant actes amb acadèmics i establint contactes amb polítics. Però potser des de l’Assemblea Nacional no s’havia fet prou incidència directa en organismes internacionals com ara les Nacions Unides i l’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa. Algunes d’aquestes coses van ser facilitades pel fet que vam esdevenir membres, a finals del 2018 i principis del 2019, de l’organització internacional UNPO (Unrepresented Nations & Peoples Organization). Aquests elements marquen una certa diferència i són eines que preparen per a un altre escenari en què estiguem més preparats en l’exercici del dret a l’autodeterminació i aconseguir una declaració d’independència efectiva i reconeixements internacionals. En canvi, pel que fa referència a la unitat estratègica de l’independentisme, malgrat el munt d’hores i hores dedicades a reunions entre els tres partits i les dues entitats grans, no s’ha arribat a cap coordinació estratègica de l’independentisme. La part final de la meva etapa també va estar molt marcada per les mobilitzacions vinculades als judicis, perquè la part d’estratègia política tampoc va avançar.

A l’Assemblea sempre hi ha hagut molta discussió i molt debat, i de vegades per coses aparentment petites. Perquè la gent entengui com és l’Assemblea, els que, com en el meu cas, vam estar un temps en un partit polític podem fer la comparació. Hi ha una direcció política de més de 70 persones, que té competències executives. Una despesa de més de 10.000 euros no la pot aprovar ni el tresorer, ni la presidenta, ni el comitè permanent. L’ha d’aprovar el secretariat. Això fa que la presa de decisions sempre tingui un intens debat i una certa tensió, des de les coses més petites, com ara si cal gastar-se tants diners en una campanya, fins a les decisions polítiques més rellevants. En els quatre anys que vaig exercir de presidenta de l’entitat hi va haver l’aposta per mantenir la defensa de la unilateralitat i el mandat de l’1 d’octubre, que va tenir unes majories amplíssimes i no va generar conflicte. Però quan calia decidir el tema de la incidència en forma de pressió política o la incidència electoral de l’Assemblea, hi va haver un debat intens, amb propostes de resolució diferents. Un grup de secretaris va presentar una proposta de resolució que defensava que en les eleccions del 2021, l’ANC s’hi havia d’implicar pactant amb candidatures o bé anant en llistes o bé negociant programes i compromisos amb candidatures. La proposta no es va aprovar, i set secretaris que hi havien donat suport, no tots, van dimitir. Tot i això, secretaris que havien estat en èpoques anteriors destacaven que a la meva hi havia molt bon ambient i que al començament fins i tot hi havia un to molt més fort. Però la principal diferència és que el fet de tenir una data i un objectiu molt clars eren elements que cohesionaven. També cal remarcar que l’Assemblea estava dissenyada pensant que seria un element galvanitzador, disruptiu i que duraria poc perquè s’aconseguiria la independència molt ràpidament. Però en no ser així es tracta d’una estructura complicada quan el seu funcionament s’allarga molt en el temps.

Crec que es tracta d’una combinació de factors. Crec que van pecar una mica de voler ser massa rígids amb el funcionament, no incomplint els estatuts, però fent-ne una interpretació per ordenar el debat, i això va influir. En tot cas, l’actitud que ha tingut el grup crític quan ha plegat i la manera com ho ha fet públic, tampoc és que m’hagi agradat gaire, la veritat. Crec que s’ha exagerat. Perquè es tracta de friccions que quan les expliques són bastant poc rellevants i que estaven en el camí de resoldre’s.

A les conclusions del pacte, que vaig poder escoltar en directe, van recollir les aportacions de tothom, fins i tot de visions més alternatives. Sí que hi havia una coincidència, i crec que és molt majoritària, que la pota institucional ha fallat moltíssim. Però també es reconeixia que l’octubre del 2017 havia fallat la part civil, perquè no va mantenir la mobilització i no va fer la suficient pressió perquè no se suspengués la declaració d’independència. Per tant, hi havia reconeixement de fallades de tothom. En allò que fa referència al front institucional, es van plantejar diferents opcions. Quin hauria de ser l’instrument? S’ha de pensar molt i debatre molt. I analitzar molt bé el context i els pros i contres.

En el darrer full de ruta que va aprovar el nostre secretariat, el març del 2022, després d’estar perdent el temps durant set mesos, tres membres de l’ANC ja parlaven de la idea de la llista cívica i s’ha acabat reforçant amb el debat amb esmenes territorials. Per tant, aquest és l’instrument que en aquests moments està en el full de ruta aprovat pels socis de l’Assemblea. El que passa és que s’ha de debatre molt a fons, s’ha d’analitzar si realment pot servir de catalitzador i no pas per ser un element fragmentador, és a dir si serviria per tornar a pressionar i fer avançar els partits polítics. S’ha de veure si hi podria haver un abstencionisme independentista enorme que faria perdre la majoria de més del 50% dels vots, i si això ho podria evitar. S’ha d’analitzar a fons i decidir si l’Assemblea l’ha d’impulsar o només ajudar a posar-ne les bases i desvincular-se’n totalment, o bé si ha de tenir una voluntat de control més directa d’aquest instrument. El que tinc molt clar és que no hauria de ser un partit polític. Ha de ser una cosa molt puntual i, per tant, s’ha d’analitzar si ara és el moment o no d’utilitzar aquest cartutx.