Tornar al camp
Fa anys que el país viu una sagnia constant de gent que abandona el camp, però també hi ha exemples en sentit contrari, de persones que decideixen a tornar a les essències per viure de la terra
QUALITAT DE VIDA
Pol Cubells destaca: “Vaig créixer sota el paradigma que a la ciutat podies trobar una millor vida si et formaves, però és fals”“T’has tornat boja!” La primera vegada que Anna Coll va explicar que volia marxar de Sabadell per fer de pagesa, la seva mare va reaccionar amb un esglai de sorpresa. En aquell moment, era funcionària a la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona i la seva parella, en Josep Oriol Pujol, l’Uri, tenia una empresa de consultoria. Tots dos, juntament amb els seus fills, la Marta i en Pere, vivien una vida aparentment còmoda, però no s’hi trobaven a gust i se sentien temptats pel desig de canviar radicalment d’aires. Tot va precipitar-se arran de la pandèmia, quan van decidir confinar-se al poble de Montgai, a la comarca de la Noguera. Allà tenien un petit hort i, a poc a poc, els amics i coneguts els van començar a reclamar que els enviessin productes de la terra. Així va començar tot.
Un bon dia van decidir dedicar-se a l’horticultura de forma estable i, al mateix temps, també van fer un gir copernicà a les seves vides. Van deixar la feina i la ciutat i van muntar La Cistella de Montgai, una petita empresa que actualment produeix fins a seixanta productes de l’horta i els reparteix a domicili en cistelles, en molts casos complementades amb ous de gallines criades a l’aire lliure, pa de pagès i mel. Tenen una clientela fidel que, com si es tractés de rellotges perfectament sincronitzats, cada quinze dies els fa alguna comanda. També tenen parada pròpia al mercat local, una forma d’arribar a la gent del poble. Gestionen gairebé 5.000 m² repartits en diverses finques i també una petita granja per a l’autoconsum, que els permet rebre visites. Han passat tres anys d’ençà que van emprendre aquesta nova aventura, i fa pocs dies la seva mare, que inicialment s’havia mostrat escèptica amb el canvi, els va dir: “Els teus fills fan cara de ser més feliços aquí que a Sabadell!”
L’Anna i l’Uri són alguns dels joves que en els darrers anys s’han passat al sector primari. No hi ha una estadística fiable sobre el nombre de nous pagesos. Si fem cas a les dades del Departament d’Acció Climàtica, des del 2015 fins al 2020, 2.146 joves s’han beneficiat d’algun tipus d’ajuda per fer aquest salt, i n’hi ha gairebé 500 més que estan pendents de rebre-la en les convocatòries del 2021 i el 2022. Es tracta, malgrat aquest suport institucional, d’un salt sense xarxa, però que té un premi assegurat. Les persones amb qui hem parlat per elaborar aquest reportatge coincideixen que el canvi ha millorat substancialment la seva qualitat de vida, tot i la magnitud i la incertesa del gir que van afrontar al seu moment.
Julià Prunera feia vint anys que treballava en el sector de la construcció i va decidir passar a gestionar una explotació d’oliveres i una granja de galls dindi entre Bovera i la Granadella, a la comarca de les Garrigues. Erik Espuña va marxar de Barcelona i, juntament amb la seva parella, la seva mare i un amic van prendre el relleu d’una empresa dedicada a l’horticultura i van convertir-la en La Tomakera, al poble de Cabrianes, a Sallent. La Mireia Masalias i l’Israel Rodríguez no tenien una feina estable i es van trobar fent de pastors d’un dia per l’altre, l’una a Solivella i l’altre a Esparreguera. Pol Cubells, juntament amb la seva parella, la Clara, havia tocat diverses tecles fins que va fer el salt a l’Escola d’Enologia i Viticultura Jaume Ciurana de Falset i a la gestió de les vinyes familiars per impulsar un projecte de microvins. I, finalment, Pino Delàs treballava en una empresa d’obra pública i als 39 anys (just en el límit que podia tramitar una incorporació com a jove pagès) es va engrescar a crear Llavora, una empresa de Ventalló (a l’Alt Empordà) que ofereix porc ecològic.
Les motivacions
Des de fa dècades, el país viu immers en un èxode rural inaturable. A principis del segle passat, l’escriptor bisbalenc Ramon Masifern va dedicar un “poema bucòlic popular” en què cantava: “Com la vida de pagès no n’hi ha pas de més tranquil·la, ditxós qui la pot gosar, sols aquell sap el que és vida [...] Bon pagès que a vila vas i ton lloc nadiu oblides, no veus que cas a la mort... mentre fuges de la vida.” Al pròleg del llibre, titulat La vida al camp (1902), un altre escriptor il·lustre, Jacint Verdaguer, es planyia dels rius de gent que baixaven de les muntanyes i s’amuntegaven a les ciutats. Els dos escriptors són una mostra de l’anomenat pairalisme, una visió bucòlica des de la qual el camp era vist com el símbol de l’harmonia i les essències cristianes mentre que les ciutats eren contemplades com un cau de vici i degradació moral.
Els rius de gent que descrivia Verdaguer no van aturar-se, tot al contrari. I, en poques dècades, van deixar pobles deserts, explotacions abandonades i un sector, el primari, reduït a la mínima expressió, amb menys de l’1% de la població activa. Hi ha hagut diverses temptatives per tornar al camp, en bona part més simbòliques que no pas efectives. Durant els anys vuitanta, es va parlar del fenomen dels neorurals, que van arrelar en algunes comarques. Ara, però, la literatura ha encunyat un nou concepte, el de neopagès o neopagesa, que defineix una persona que canvia d’ocupació i s’incorpora al camp, de vegades sense una tradició familiar recent. Bona part d’aquests nous pagesos, com l’Anna i l’Uri, ho fan pel desig de millorar la qualitat de vida, en alguns casos, guiats per una idea de retorn a la natura i a les essències del sector primari, un projecte vinculat al respecte pel medi ambient i l’entorn i una clara vocació d’innovar, a voltes retornant als usos i costums.
En Pol, que va deixar Barcelona per anar-se’n al Priorat, recorda que fa pocs dies parlava amb la seva mare de la satisfacció d’haver-se “desintoxicat dels ritmes del sistema urbà, que estan molt per sobre dels que pot aguantar el cos”: “Potser vaig trigar quatre anys a reconnectar amb l’essència de viure. Aquí és igual si és dilluns, divendres o diumenge. Nosaltres treballem molt, però ho fem al ritme de la natura. Aquest és el gran canvi de paradigma”, ens explica: “És una sensació de renéixer i redescobrir la sensació de viure.” La Laura, en Jordi, l’Erik i la seva mare van coincidir en la seva implicació en l’economia social i solidària i en el fet que volien fer un canvi en les seves vides, i van decidir fer-se càrrec d’una empresa, La Tomakera. La primera era dentista; el segon, químic; el tercer, ambientòleg, i la darrera, directora de supermercats a l’atur. Ara, tots quatre gestionen una finca de 2,5 hectàrees, de les quals una hectàrea cultivable, i també una petita granja de trenta-quatre oques. L’Erik destaca que veu futur en el sector ecològic i afirma: “Vull lluitar per aquesta vida, tant pel punt bucòlic com perquè és una convicció política, personal i socioeconòmica”, i remarca que “cal repoblar els pobles” perquè “a les ciutats cada cop serà més difícil viure-hi”. Sigui amb la motivació que sigui, totes les persones amb qui hem parlat es mostren satisfetes del canvi que van fer, i en cap cas es plantegen la possibilitat de tornar a la seva vida anterior.
La nova tradició
De vegades, aquesta nova pagesia recupera el llegat familiar, com en els casos d’en Julià o en Pol. En d’altres, pren el relleu d’alguna activitat existent, però també hi experiències que parteixen de zero, com la que van iniciar l’Anna i l’Uri, sense més tradició que l’hortet familiar i la memòria dels avis, que molts anys enrere havien conduït una masoveria. Tampoc en tenia en Pino, tot i puntualitzar, com a reflexió genèrica: “La major part de la societat tenim antecedents en el sector primari. No fa gaires anys, el sector primari era un dels més rellevants de l’economia, però en els darrers decennis hi ha hagut un procés d’aculturació de la societat.”
En el cas d’en Pol i la seva parella s’ha tractat de recuperar la dedicació a la vinya familiar que els seus avis havien hagut d’abandonar molts anys enrere. Mai havia perdut el contacte amb la gestió de les vinyes, ni que fos a través de la verema, quan tocava “collir quatre caixes de raïms”, ens diu. A tot això s’afegeix una altra motivació compartida per tots aquells que decideixen fer el pas al sector primari: “La meva parella i jo sempre hem estat molt amants de la natura i no m’encaixava treballar en una oficina a Barcelona i seguint el ritme d’una gran ciutat.” Finalment van adonar-se que la solució era recuperar la tradició familiar: “Teníem la resposta al davant, però no la vèiem perquè jo vaig créixer sota el paradigma generacional que al camp es passa misèria, que no et guanyes bé la vida, que pateixes les inclemències de la meteorologia i que a la ciutat podies trobar una vida millor si et formaves. Però és fals, és fictici, a la ciutat no hi ha qualitat de vida.”
En Pol es mostra satisfet per la reacció de la família, sobretot per la del seu avi: “Li ha canviat la vellesa veure que el seu net, de cop i volta, aposta per portar les vinyes familiars, per comprar finques i que es guanya el reconeixement de tota la gent del poble. Això li ha donat la vida!” També recorda la satisfacció de la gent del poble, que a poc a poc va veure que eren “l’única gent jove” que continuaria el seu llegat, “sobretot perquè molta gent jove d’aquí no volen saber-ne res, del camp”. Aquesta empenta també va afavorir que la gent gran del poble els comencés a arrendar finques de vinya fins a arribar a les 15 hectàrees actuals. També van començar a comprar les parcel·les del voltant de la finca familiar fins a completar una superfície de 35 hectàrees. El seu objectiu és “recuperar l’agricultura tradicional, amb els costers, respectant els marges i les barraques de pedra seca i amb varietats autòctones. Nosaltres som la generació que estem fent la reflexió de tornar a les arrels i a establir un model de com s’hauria de fer una plantació de vinya mediterrània de secà respectant el patrimoni cultural”, ens explica.
En Pino, juntament amb un altre soci, va impulsar una empresa porcina ecològica, Llavora. I va fer-ho perquè apareixia com “una alternativa comercial per als petits ramaders, que es veien abocats a la desaparició pel procés d’intensificació del sector”. També perquè era una aposta per reduir l’impacte ambiental, la reducció en l’ús dels antibiòtics i l’adaptació del sector a l’escassedat dels recursos i al canvi climàtic. La granja on es van instal·lar va passar de gestionar uns 2.000 porcs a gestionar 40 o 50 truges en cicle tancat i uns 500 o 600 porcs a l’any. En Pino es mostra satisfet per la repercussió que ha tingut la seva aposta: “Hem abaixat l’impacte ambiental, però, en canvi, hem incrementat l’impacte econòmic local perquè hem multiplicat per deu els llocs de treball directes. I també indirectes, perquè comprem productes de proximitat, col·laborem amb obradors locals i fins i tot hem recuperat un molí de pinso en desús.”
Malgrat la satisfacció, no es tracta d’un canvi senzill. L’etapa més complicada és la de transició. L’Anna i l’Uri, reconeixen, a l’uníson: “El primer any va ser el més dur, sobretot perquè els horts i les cistelles que comercialitzàvem ja funcionaven però nosaltres encara teníem un peu a la vida anterior.” Fins que els nens van començar l’escola i es van instal·lar a Montgai.
També ho va viure amb duresa Mireia Masalies, que va ser mare al mateix temps que començava a dedicar-se a fer de pastora. “El meu fill i el meu projecte tenen la mateixa edat”, ens diu. L’Israel Rodríguez, que va començar a fer de pastor fa sis anys, recorda que les primers setmanes s’angoixava, “perquè és molt esclau”, però confessa que es veu seguint amb la feina si pot tenir una persona contractada que li permeti tenir algun cap de setmana lliure. Actualment, viu dels xais que ven, de les subvencions que rep i d’un contracte amb l’Ajuntament de Collbató per mantenir franges perimetrals del bosc i el sotabosc. En Julià, tot i que la seva família es dedica al sector primari, destaca obertament que “el canvi ha estat molt bèstia”: “Abans tenia una vintena de treballadors de la construcció sota la meva responsabilitat i un horari fix. Ara hi dedico més hores i puc tenir una mica més de cansament físic, però psicològicament estic molt més bé.”
Teranyina burocràtica
Les persones que es volen incorporar al sector primari poden accedir a les ajudes que ofereix el Departament d’Acció Climàtica. Els beneficiaris, però, es queixen de la burocràcia que cal superar per accedir-hi, tot i disposar del suport dels sindicats del sector, Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya i Unió de Pagesos, a l’hora de fer aquestes gestions. Després de dedicar molt temps a l’ordinador i a la paperassa, en Pol ens diu que “el tema ajudes és un embolic tan gran i amb tantes clàusules i requisits, que fa que sigui molt complicat, i fins i tot inviable, per a qualsevol persona”. També es queixen que les ajudes arriben tard, quan el projecte ja ha arrencat, la qual cosa els obliga a recórrer al crèdit o al suport familiar. En Julià Prunera explica que sense el suport de la família difícilment se n’hauria sortit, el mateix que ens diu la Mireia, que destaca: “Ara mateix m’estan mantenint els pares.”
A banda de les dificultats burocràtiques, en Pino, que havia treballat a Unió de Pagesos i que actualment n’és afiliat, remarca que “l’ajut a la incorporació no està ben dissenyat” perquè no respon a les necessitats dels nous pagesos. I, a l’hora de destacar els dèficits, remarca que “li falta continuïtat, agilitat a l’hora de rebre els recursos, que no arriben fins mesos després, o el fet que els itineraris formatius no responen a les necessitats de l’orientació productiva de cadascú”.
PERFIL DE LA NOVA PAGESIA
No hi ha dades precises, però si fem cas a les persones que s’han acollit a les ajudes que dona el Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, gairebé 2.500 joves es van incorporar al sector primari entre el 2015 i el 2021, el darrer any amb dades públiques. D’aquests, 653 són dones, un 26,9%. Pel que fa a la procedència, un 37% es considera “nouvinguda”, ja sigui perquè treballava al món rural en una altra feina (un 15% del total) o perquè treballava o vivia a la ciutat i es va traslladar al món rural per dedicar-se a l’agricultura. Segons dades facilitades pel mateix Departament, entre un 39 i un 45% dels nous pagesos tenen formació universitària, mentre que un 25% tenen estudis de formació professional.