Sense aigua
Els països de la conca mediterrània, com Catalunya, pateixen una sequera històrica que ens aboca a una situació d’emergència
-
L’embassament de Susqueda, amb el pont de Querós al descobert QUIM PUIG. -
Els camps d’arròs de Pals (al Baix Empordà), totalment eixuts per la sequera MANEL LLADÓ. -
L’embassament de Sau OSCAR PALAU. -
Aspecte d’un dels llacs que hi ha al davant del Palau de Pedralbes, a Barcelona JORDI PANYELLA. -
El coordinador d’Unió de Pagesos a la Segarra, Xavier Recasens, en una finca de cereals de Cervera afectada per la sequera ACN.
TARD I INSUFICIENTS
Els experts consultats per La República consideren que les mesures acordades pel govern arriben tard i són insuficientsINCENDIS FORESTALS
La falta de pluges està comprometent diversos punts d’abastament d’aigua per a l’extinció d’incendisESCENARI HABITUAL
Els experts alerten que l’escenari actual esdevindrà cada vegada més habitual per efecte del canvi climàticLes dades són preocupants. La mitjana de les reserves dels embassaments se situa per sota del 26%, amb alguns casos, com el de Sau, per sota del 6,7%. Acumulem trenta mesos sense pluges abundants a les capçaleres dels rius, i per capgirar la situació haurien de caure un mínim de 50 litres al dia durant quatre mesos. Malgrat tot, les previsions meteorològiques, a curt i mitjà termini, no conviden a l’optimisme.
Pel que fa a reserves d’aigua, la situació del 2008, quan es va viure la darrera gran sequera, encara era pitjor que l’actual, tal com destaca Annelies Broekman, investigadora sobre aigua i canvi global del CREAF. Els embassaments de les conques internes estaven per sota del 20% i no hi havia instal·lacions com la dessalinitzadora del Prat que poguessin ajudar a alentir la baixada progressiva de les reserves d’aigua. De fet, la situació era tan extrema que es va planificar el transvasament del riu Segre i es va preparar el port de Barcelona per rebre vaixells carregats d’aigua potable. Al trasbals meteorològic es va afegir el polític, amb un debat d’alt voltatge entre el govern, encapçalat per José Montilla, i l’oposició, liderada per Artur Mas. No sabem si la consellera Teresa Jordà, filla de Ripoll, ha invocat alguna pregària al monestir de Santa Maria, tal com va fer el seu homònim, l’ecosocialista Francesc Baltasar, amb la Moreneta a Montserrat. Ara bé, si ens situem en el terreny estrictament científic i fem cas de les previsions que elabora el Centre Europeu de Predicció no podem ser excessivament optimistes, ja que assenyalen que són clarament més seques del que tocaria.
El 28 de febrer, el govern va acordar un paquet de noves mesures per fer front a la sequera, que inclou reduir un 40% l’ús de l’aigua per a usos agrícoles i un 15% per a industrials, prohibir el reg en parcs i jardins (només es permet l’ús d’aigua per mantenir els arbres en vida) i vetar la neteja de carrers amb aigua potable. També limita l’aigua que pot utilitzar cada habitant al dia, que passa de 250 a 230 litres, una mesura que no tindrà conseqüències perquè el consum mitjà és de 117 litres. I 224 municipis de quinze comarques van passar a la fase d’excepcionalitat, el darrer graó abans de la d’emergència, que seria l’escenari més crític possible. En el moment de donar-ne compte, la consellera d’Acció Climàtica, Teresa Jordà, va reconèixer que no es tractava d’una decisió fàcil, però que era “necessària”. I va afegir que continuarien actuant.
Els deures pendents
Alguns dels experts consultats per La República consideren que les mesures acordades pel govern arriben tard i són insuficients. Javier Martín Vide, catedràtic de geografia física de la Universitat de Barcelona, remarca que “podrien haver-se adoptat abans”. I, a partir d’una anàlisi meteorològica, ho argumenta d’aquesta manera: “Des de fa mesos les anomenades previsions estacionals, que de forma aproximada ens indiquen si la pluja i la temperatura seran superiors, iguals o inferiors a les normals a mesos vista, han estat poc esperançadores en els darrers temps, amb valors pluviomètrics previstos inferiors als normals i temperatures superiors a les mitjanes.” El meteoròleg compara la situació actual amb la que es va viure el 2008, i destaca que aleshores aquestes mateixes prediccions estacionals anunciaven precipitacions abundants al maig, per la qual cosa ell mateix es va “atrevir a anunciar el final de la sequera”.
De fet, resulta inevitable preguntar-se si hem fet els deures que ens vam fixar el 2008 i si en aquests moments estem millor per afrontar una situació com la que es va viure aleshores. Els experts que hem consultat es mostren crítics, si bé també posen en valor alguns aspectes. David Saurí, del Departament de Geografia de la UAB i del Grup de Recerca en Aigua, Territori i Sostenibilitat (GRATS), posa en valor que s’han millorat alguns aspectes, com ara “els procediments de gestió de l’aigua a les conques internes sota la direcció de l’Agència Catalana de l’Aigua; l’emergència i consolidació d’un nou recurs com la dessalinització i una molt notable conscienciació ciutadana per estalviar aigua que en gran part s’ha mantingut i que també ha contribuït que els consums domèstics actuals siguin menors, especialment als municipis metropolitans, que els de fa unes dècades.” Però també destaca algunes qüestions en què no s’ha avançat prou, entre les quals que “potser es va deixar passar l’oportunitat de fer polítiques més actives en l’àmbit municipal, com ara introduir en el planejament urbanístic mesures d’estalvi als edificis com l’aprofitament d’aigües grises i pluvials, a la manera que ho està fent des de fa vint anys el municipi de Sant Cugat del Vallès”.
Annelies Broekman matisa que “en tota la Mediterrània ningú ha fet els deures”. En el cas concret del nostre país, es mostra crítica amb el fet que no s’hagin implementat la majoria d’inversions planificades per l’Agència Catalana de l’Aigua (l’ACA) a causa de la situació d’endeutament d’aquest organisme, la qual cosa ha impedit “que s’hagi pogut avançar gaire”. Després del 2008, l’ACA va dissenyar un pla d’actuacions per prevenir futures sequeres, però del 2010 al 2017 no es va executar ni una sola inversió perquè els responsables (amb governs de CiU i Junts pel Sí) es van centrar a eixugar el dèficit. També es van frenar projectes com ara ampliacions de plantes potabilitzadores, construccions de noves dessalinitzadores i subvencions municipals per evitar fuites als circuits municipals o per millorar l’estat dels pous i els aqüífers.
Tot i això, entre els elements positius, Annelies Broekman remarca que s’han “integrat moltes mesures fonamentals per a la gestió de la sequera al nou pla de gestió (2021-2027) i que s’ha avançat en la implementació dels plans de sequera, eina fonamental per a la previsió i la gestió de l’emergència”. Precisament els plans municipals de sequera han estat un dels elements que han impedit un acord polític, sobretot en allò que fa referència a les sancions davant possibles incompliments. El meteoròleg Javier Martín Vide ho resumeix molt bé: “Com a ciutadà, em resulta incomprensible la falta d’acord en un assumpte vital, tant més que estratègic. Si el considerem estratègic (sensu stricto), poques activitats recorren tant a l’estratègia com la política. Atenent a les prioritats i estratègies de molts partits polítics, unes clarament allunyades de la política real i d’altres simplement tacticistes, no m’estranya gaire el fracàs a l’hora d’arribar al pacte desitjat.”
Un escenari complex
La sequera ens aboca a un escenari complex, sobretot amb la proximitat de l’estiu. Un dels espais més complicats seran els boscos. Els bombers i els agents rurals alerten d’una “tempesta perfecta”. D’una banda, la falta de pluges està deixant uns boscos molt perillosos, amb un avançament de la temporada d’incendis. També està comprometent diversos punts d’abastament d’aigua. La sequera ha deixat inoperatius els pantans de Sau (al Ter), la Baells (al Llobregat) i la Llosa del Cavall (al Cardener). L’embassament d’Osona està al 6,5% de la seva capacitat (vorejant el seu rècord històric) i el nivell actual fa que resulti impossible que els aparells puguin dur a terme la maniobra per omplir els dipòsits. Malgrat tot, el cap de mitjans aeris dels bombers, Francesc Serra, va voler tranquil·litzar la ciutadania i, en declaracions a l’Agència Catalana de Notícies, va afirmar que aquesta situació no tindria conseqüències en les tasques d’extinció; si bé va afirmar que “l’aigua dels avions trigarà una mica més a arribar” perquè caldrà recórrer a altres punts de subministrament més allunyats. Una altra font de subministrament, les basses que s’utilitzen per omplir camions i també helicòpters, tampoc presenta un panorama gaire afalagador. De les 1.600 que hi ha repartides per tot el territori, n’hi ha 200 que es troben inoperatives, per avaries i altres factors no estrictament relacionats amb la sequera, mentre que les que s’abasteixen d’aigua procedent d’aqüífers o fonts naturals es troben “per sota de la seva capacitat”, segons explica a l’ACN el sotscap del GRAF dels Bombers, Jordi Castellví.
Escenaris de futur
Els experts alerten que l’escenari actual esdevindrà cada vegada més habitual per efecte del canvi climàtic. L’excepcionalitat del present es convertirà, doncs, en una realitat quotidiana. Javier Martín Vide destaca que “els dos riscos meteorològics més importants a què ja s’enfronta Catalunya i, en general, la conca del Mediterrani, són les sequeres i les onades de calor, que seran cada vegada més freqüents, intenses i duradores”, amb una multiplicació dels efectes negatius, tal com va succeir l’estiu del 2022.
Davant d’aquest escenari, Martín Vide destaca la necessitat d’actuar “a curt, llarg i mitjà termini amb un enfocament holístic, integrador i geogràfic”. El catedràtic de la Universitat de Barcelona destaca que per fer front a aquest nou escenari caldrà assumir una visió global, i posa en valor que “la gestió de l’aigua és indissociable de la bona ordenació del territori i de les seves potencialitats i limitacions”. També remarca la necessitat de fer cas als “tècnics vinculats a l’aigua, molt ben preparats al nostre país, sinó també reivindicar el paper de la geografia, com a ciència integral de territori, que aporta una visió de conjunt per a la presa de decisions sensates”. I, pel que fa a mesures concretes, destaca les centrades “en l’estalvi d’aigua, començant per la producció i la utilització d’aigua regenerada, l’optimització de l’aigua en el reg i, en general, la gestió hídrica de l’oferta”. També, la reducció de les pèrdues a les xarxes de distribució, l’aprofitament de les aigües pluvials, l’ús de circuits domèstics d’aigües grises o el control de les piscines privades.
David Saurí, del Departament de Geografia de la UAB, posa deures als ajuntaments i reclama que “planifiquin expansions i rehabilitacions urbanístiques fent obligatori l’aprofitament de recursos generats localment, com ara les aigües grises i les aigües pluvials”. En allò que fa referència a la generació de nous recursos, assenyala que probablement arribarà a través de la dessalinització i la reutilització d’aigües residuals depurades a gran escala, si bé adverteix que això “planteja certs riscos que cal valorar”. Pel que fa a l’àmbit de país, reclama “una política d’ordenació del territori que conservi els paisatges i els ecosistemes més favorables a la generació i la regeneració de recursos hídrics”.
