Els nous pastors

Marçal Pla­net va aca­bar fent de pas­tor de forma gai­rebé fortuïta. Fa sis anys, men­tre pas­sava les vacan­ces a la Vall d’Aran, va tro­bar-se un pas­tor que conduïa un ramat de vaques al Sauth deth Pish, un dels sal­tants més emblemàtics de la vall. Era de Mallorca i havia estu­diat a l’Escola de Pas­tors i Pas­to­res de Cata­lu­nya. La con­versa que van man­te­nir durant gai­rebé tres hores va pro­vo­car que fes un gir coper­nicà en la seva vida, fins ales­ho­res lli­gada a l’atenció a per­so­nes amb diver­si­tat fun­ci­o­nal. En aquell moment, ja tenia deci­dit aga­far-se un any d’excedència per refle­xi­o­nar sobre el seu futur i sem­pre havia sen­tit atracció pel món rural, però a par­tir d’aque­lla topada casual, es va deci­dir final­ment a fer el pas.

Pocs mesos després, va pre­sen­tar la seva sol·lici­tud per ingres­sar a l’Escola de Pas­tors i Pas­to­res. La reacció del seu entorn fami­liar a aque­lla decisió va ser favo­ra­ble. “En un pri­mer moment, el meu pare es va sor­pren­dre, però temps després estava eufòric”, recorda. La rebuda de la família con­trasta amb la dels amics i cone­guts, que es van moure entre l’escep­ti­cisme i la incre­du­li­tat. En Marçal ho atri­bu­eix a la ignorància: “La major part de la gent no ho entén, bàsica­ment és un pro­blema de des­co­nei­xe­ment. En rea­li­tat, la soci­e­tat està molt allu­nyada del món rural i tam­poc sap dis­tin­gir una ove­lla d’una cabra o una explo­tació inten­siva d’una altra de rama­de­ria exten­siva.” Actu­al­ment, con­du­eix un ramat d’unes cent ove­lles lle­te­res i dotze cabres al Mas la Codina (al terme de les Pla­nes d’Hos­to­les), una finca de gai­rebé 200 hectàrees situ­ada al cor del Parc Natu­ral de la Gar­rotxa.

En Marçal (37 anys) és un de les per­so­nes que en els dar­rers anys s’han incor­po­rat a l’ofici de pas­tor. Una part d’aques­tes per­so­nes s’han for­mat a l’Escola que fun­ci­ona a Rialp (Pallars Sobirà) des de fa catorze anys. Fins a l’any 2021, hi havien pas­sat 217 alum­nes, dels quals 187 van fina­lit­zar els estu­dis, tot i que es fa difícil saber quants s’han dedi­cat real­ment a fer de pas­tors o pas­to­res. Oriol Serra n’és un. Té 28 anys i és fill de Man­lleu. Va estu­diar engi­nye­ria agrícola i durant qua­tre anys va con­duir una finca hortícola a Cabrera de Mar (Maresme). La idea de dedi­car-se al sec­tor pri­mari va caure com una galleda d’aigua freda a casa seva: “Estu­diar per aca­bar fent d’això!”, li van etzi­bar. No va tenir gaire suport, però ell tenia clara la seva aposta i feia temps que donava vol­tes a la idea de dedi­car-se a fer de pas­tor. “Volia tre­ba­llar en con­tacte amb la natura, com ara fent d’agent rural, però vaig veure que el con­tacte directe era molt més diver­tit”, ens diu. L’any pas­sat va com­ple­tar els estu­dis a l’Escola de Pas­tors i Pas­to­res. Actu­al­ment està fent una subs­ti­tució de baixa per mater­ni­tat al Ser­ra­det de Bar­ne­res, una petita granja d’ove­lles (uns 150 caps) situ­ada al camí de l’Hora de Sant Martí Ses­corts, al muni­cipi de l’Esqui­rol (Osona), que és pre­ci­sa­ment on va fer les pràcti­ques l’any pas­sat. La seva feina no es limita a tenir cura de les ove­lles, sinó que també par­ti­cipa en la munyida, en el procés d’ela­bo­ració dels pro­duc­tes làctics (for­mat­ges, mató o iogurts, entre d’altres) i, fins i tot, en la venda al mer­cat. A l’estiu també va fer pràcti­ques de pas­tor de mun­ta­nya, una experiència que qua­li­fica de “curi­osa”, sobre­tot per les con­di­ci­ons en què es viu i per la feina diària, que “es redu­eix a cui­dar-te a tu i a les ove­lles”. “Alguna nit, però, sents els mas­tins, que no aca­ben de bor­dar, i les ove­lles molt més ner­vi­o­ses, però t’hi aca­bes acos­tu­mant”, ens diu.

Els pas­tors i pas­to­res que han pas­sat per l’escola en fan una valo­ració posi­tiva. En Marçal des­taca el fet de tro­bar-se amb gent que parla el mateix llen­guatge i sent les matei­xes inqui­e­tuds: “És com anar de colònies. Els conei­xe­ments te’ls dona gent que és del món i que hi entén.” En Marçal, però, s’havia pre­pa­rat a consciència abans d’anar fins a Rialp. Es va estar uns mesos amb un pas­tor d’Arenys per poder com­pro­var direc­ta­ment el que hi havia, i quan va anar a l’Escola estava “car­re­gat de pre­gun­tes”. L’Oriol creu que la for­mació que va rebre li va resul­tar prou útil, sobre­tot en l’aspecte teòric. Tot i això, pun­tu­a­litza que per tenir una bona for­mació s’ha de com­ple­men­tar amb la pràctica, “amb anar a tre­ba­llar als llocs”. En el seu cas, a més, tenia la car­rera d’engi­nye­ria agrícola, per la qual cosa reco­neix que “mol­tes coses ja les conei­xia”.

Mireia Masa­lias (29 anys) també va pas­sar per l’escola. Fins ales­ho­res, havia fet de tot, des de tre­ba­llar en càmpings de la Costa Dau­rada fins a con­tro­lar la verema com a admi­nis­tra­tiva de la Coo­pe­ra­tiva de Soli­ve­lla (a la Conca de Bar­berà). És, en parau­les seves, un “cul inquiet”. El 2018 va mar­xar al Piri­neu perquè volia un canvi radi­cal d’aires. Allà va ser on va començar a tenir con­tacte amb la rama­de­ria. En plena pandèmia i reclosa a casa, es va ani­mar i es va ins­criure a l’Escola de Pas­tors i Pas­to­res. Va ser un any de can­vis: es va que­dar emba­ras­sada, el seu pare es va posar malalt, va tor­nar cap a casa... i es va engres­car a tirar enda­vant un pro­jecte de rama­de­ria. Al seu poble, a Soli­ve­lla, feia prop de cin­quanta anys que no hi havia cap ramat. El dar­rer, segons la memòria oral, era “el típic ramat en què cada veí tenia una cabra i un senyor s’encar­re­gava d’anar-les a pas­tu­rar totes jun­tes”. Ella va haver de començar de zero. Quan va comu­ni­car que volia fer de pas­tora, a casa seva van posar el crit al cel: “No hi ha res més a fer que dedi­car-se als ani­mals!”, li va etzi­bar la seva mare. El seu pare s’ho va pren­dre en broma, però ben aviat es va ani­mar i “ha estat un motor, sense tenir-ne ni idea”. Ara con­du­eix un ramat de 50 caps (entre sega­lles i cor­de­res) i con­fessa: “Actu­al­ment no és la meva feina, és molt més que això. És un estil de vida.”

Lògica­ment, també hi ha nous pas­tors que no han pas­sat per l’escola i que han rebut direc­ta­ment els conei­xe­ments del relleu fami­liar, com ara Gerard Car­dona (30 anys), que viu al poble Rivert, al terme muni­ci­pal de Conca de Dalt (al Pallars Jussà). A casa seva tenen una granja d’unes 600 ove­lles xis­que­tes i 120 cabres. Es tracta d’una explo­tació auto­su­fi­ci­ent, que inclou la sem­bra dels far­rat­ges i el cereal per al bes­tiar, totes de rama­de­ria exten­siva i ecològica. Ens explica que va apren­dre l’ofici a casa i a les esco­les agràries. Des de molt petit tenia clar que es dedi­ca­ria a la rama­de­ria, tot i els con­sells fami­li­ars: “Et diuen que estudiïs una altra cosa, que pro­vis algun altre camí, que les ove­lles sem­pre hi seran.” El seu pare està a punt de jubi­lar-se i, de fet, ens explica que actu­al­ment dedica força més temps a la política que no pas a l’explo­tació fami­liar. És l’alcalde de Conca de Dalt i també el vice­pre­si­dent segon del Con­sell Comar­cal del Pallars Jussà. Tot i haver aga­fat el destí fami­liar, en Gerard es mos­tra con­vençut del camí que va pren­dre: “Aquí tens la lli­ber­tat de ser el teu propi cap, de saber que tre­ba­lles a l’exte­rior, en con­tacte amb la natura. I encara que hi hagi una rutina, en rea­li­tat cada dia és dife­rent. És un model de vida. T’ani­mes a tu mateix i et dius: “Va, aquest any serà millor que l’ante­rior!”

La família de Car­los Orteu també es dedi­cava a la rama­de­ria exten­siva en una explo­tació de Boí, a l’Alta Riba­gorça. Ell, però, se’n va anar a estu­diar a Bar­ce­lona i va tre­ba­llar com a arqui­tecte durant sis anys. Des de molt petit, tant a ell com al seu germà els van ino­cu­lar el virus de la rama­de­ria exten­siva. “Venim d’una tra­dició molt forta de pas­tors, des de l’avi fins al germà. El meu pare ens va incul­car que aque­lla era una forma de vida i que l’havíem de conèixer, tant si ens hi dedicàvem com si no. Quan ets jove, com més t’obli­guen, més et fas enrere i et revol­tes, però amb el pas dels anys, ho agra­ei­xes, perquè és un ofici que si no te l’ense­nyen de petit es fa molt més com­pli­cat que després t’hi vul­guis incor­po­rar.” Cada dis­sabte i diu­menge, anés o no de festa, en Car­los i tota la família es dedi­ca­ven a l’explo­tació. Tot i això, també ha fet alguns cur­sos des­ti­nats a joves agri­cul­tors. Quan va anun­ciar que volia dei­xar l’arqui­tec­tura per dedi­car-se a fer de pas­tor, la sor­presa dels seus amics va ser con­si­de­ra­ble: “Sobre­tot entre la gent gran, que inter­preta el pas com que bai­xes un graó. En el cas de la gent jove, en canvi, és dife­rent, perquè saben que el títol no et garan­teix el futur”, explica.

El seu ramat, de prop de 1.000 caps, bar­reja d’oví i cabrí, és trans­hu­mant, un dels pocs que que­den, i durant l’hivern el tras­lla­den des de Boí fins a Monesma de San Juan, a la província d’Osca. Tot i tro­bar-se amb la infra­es­truc­tura cre­ada, en Car­los va haver de cons­ti­tuir una soci­e­tat amb el seu pare per faci­li­tar el traspàs. No va començar de zero i emfa­sitza: “Admiro la gent que ho fa. La inversió que has de fer és molt gran i s’amor­titza molt a poc a poc. Has de ser molt valent.” El seu dia a dia és dur i varia en funció de l’època de l’any i de l’estat de les ove­lles: “Quan estan parint és un tre­ball enorme. Cada matí, cap a les set, has de revi­sar com estan les ove­lles que han parit. Hi has d’estar molt al damunt i sem­pre vigi­lant que la mare vul­gui les cries. A la tarda por­tes el ramat a pas­tu­rar i també hi estàs molt lli­gat.”

El cas d’Israel Rodríguez és més atípic. Havia estu­diat pro­ducció audi­o­vi­sual, va estar tre­ba­llant de mun­ta­dor de bodes durant uns anys i un bon dia va deci­dir com­prar un ramat d’ove­lles. Reco­neix que ho va fer perquè no tenia res esta­ble i no estava a gust tre­ba­llant en una fàbrica. Es va “llançar a la pis­cina sense saber nedar”, tal com reco­neix. La seva dona li va donar suport incon­di­ci­o­nal, però la resta de la família s’ho va pren­dre a broma, fins al punt que durant mesos va evi­tar par­lar del tema als dinars fami­li­ars. Rebutja una visió bucòlica de la feina de pas­tor: “Jo el que vull és gua­nyar-me la vida amb una cosa que m’agradi.” Ara fa sis anys que exer­ceix l’ofici i intenta explo­tar l’exclu­si­vi­tat: “Dels deu pobles del vol­tat d’Espar­re­guera, soc l’únic que té un ramat d’ove­lles.” Ara li sur­ten els números, tant amb la venda de pro­duc­tes com a través del con­veni que té amb l’Ajun­ta­ment de Coll­bató per al man­te­ni­ment de fran­ges peri­me­trals. L’Israel va apren­dre a pata­ca­des i de bra­cet de l’antic pro­pi­e­tari: “El pri­mer dia el vaig acom­pa­nyar, però el segon em va dir que arri­bava tard i que tragués el ramat tot sol. Va ser un des­as­tre! Les ove­lles van començar a córrer cap on elles volien, el gos no em feia cas i vaig aca­bar esbu­fe­gant.”