“La inclusió, en el fons, és un procés sense final”

És difícil d’avaluar, depèn de quins indicadors miris. Si veus com augmenta la xifra d’alumnes que van als centres d’educació especial, o si et fixes en les estadístiques d’abandonament escolar... diria que no s’avança. Ara bé, tinc la sensació que cada vegada tenim més clar com s’ha de fer perquè avanci. Segurament no avancem tan ràpid com voldríem, però és que els canvis socials són lents. La inclusió, en el fons, és un procés sense final. El que estaria bé és que totes les escoles estiguessin en el camí per anar avançant, perquè sempre hi ha marge de millora i de recerca. Per exemple, l’aprenentatge cooperatiu pot ser un camí que l’escola pot entendre des de la mirada de la diversitat. Cal que s’entengui que la millora de l’escola inclusiva és la millora de l’escola. I per definició, l’escola no ha de tenir adjectius, perquè ha de ser per a tothom.

Sí, l’escola encara té una dimensió mercantilista força important, quan hauria de ser un espai d’aprenentatge. Aquest és un factor que limita l’educació inclusiva. Crec que el decret del 2017, com molts d’altres, està abocat al fracàs encara que es millori, bàsicament pel que hem cregut que havia de ser la finalitat de l’escola. Es crea al seu dia per formar la classe treballadora, amb un model que selecciona qui val i qui no, i al 2023 no hem canviat gaire. Si a l’escola ets bo produint no tindràs cap problema, però si per les condicions que sigui no ets bo produint, comences a ser un problema per a l’escola. L’educació és un dret, i els infants tenen dret a tenir les característiques que tinguin. Hi ha molts elements del sistema educatiu que s’haurien de rebentar i aquest, al meu entendre, n’és un.

Hi ha gent que es pregunta si l’educació inclusiva va en detriment del contingut. I han de saber que l’escola inclusiva és una escola de més qualitat, perquè el fet de plantejar-te que tots els infants han de ser presents a l’aula, participar i aprendre, ha de servir per millorar els processos d’aprenentatge. Avui dia, en l’era d’internet i de la intel·ligència artificial, el contingut ja no ha de tenir el pes que tenia fa trenta anys. Ara cal pensar en altres competències, com per exemple, com formular bones preguntes o saber discriminar les fonts d’informació.

És veritat que el mateix decret té un caràcter bastant vinculat a les capacitats i discapacitats dels alumnes, i és un error. Pensar que l’escola inclusiva és la nova educació especial, o que és només per a alumnes amb alguna discapacitat, és un error. L’escola inclusiva és l’escola de i per a tothom, tothom hi ha de poder aprendre i participar. És una qüestió que afecta l’alumnat més vulnerable, però també el que no ho és. Em sap greu que de vegades faci la sensació que l’educació inclusiva és només una lluita de les famílies dels alumnes més vulnerables, quan hauria de ser de totes les famílies. Potser això és així perquè fins ara han estat les famílies les que han quedat més explícitament excloses del sistema i les que més han reivindicat i abanderat l’escola inclusiva.

Nosaltres, per exemple, al grau de Magisteri de la UVIC ens ho plantegem constantment. Ja la teníem inclosa abans de l’aprovació del decret, però què passa amb el concepte d’inclusió, tan utilitzat i trepitjat? Que tothom parla d’inclusió, però tinc la sensació que no tots parlem del mateix. Fa poc vaig assistir a una taula de debat per a un sistema educatiu inclusiu, en què participava professorat de primària i secundària, les famílies, les EAP... I vaig arribar a la conclusió que no parlem del mateix. Les universitats sí que ho tenim en compte, perquè totes tenim crèdits de formació en l’atenció a la diversitat i la inclusió. En canvi, no tinc tan clar que totes tinguem el mateix enfocament ni si és l’adequat. Les pràctiques inclusives que plantegis dependran de la manera com percebis la discapacitat.

No és el mateix que consideris que és la persona qui té una discapacitat o que consideris que la discapacitat neix de les característiques de la persona en relació amb el seu entorn. En el primer cas apliques un model més mèdic i en el segon, un model més social. Si una persona que va amb cadira de rodes només veu escales, ho tindrà molt complicat. En canvi, si hi poses rampes, aquesta mateixa persona ja no és discapacitada. No has actuat sobre el seu cos, sinó sobre el seu entorn. Hem d’anar cap a un plantejament més social.

Per a mi, el món de l’educació especial existeix per les mancances o el maltractament que molta gent ha rebut a l’escola ordinària. Aquí és on hi ha el problema. Si l’ordinària ho fes bé, l’educació especial deixaria de ser una institució a part, i els seus professionals podrien passar a formar part del professorat de l’escola ordinària.

És veritat que els processos d’inclusió moltes vegades són molt durs i que moltes famílies encara es troben les portes tancades a l’escola ordinària. Hi ha una part del sistema que pressiona per excloure aquests infants de l’ordinària. Entenc que hi hagi famílies que llancin la tovallola i que prefereixin l’educació especial. Les famílies tenen dret a decidir el que volen per als seus fills, perquè ho fan pensant en el que és millor per a ells.

Defenso que com més recursos tingui l’educació, molt millor. Ara bé, més recursos no fan més inclusió. Ho hem de tenir clar. El que és important és que hi hagi un ús inclusiu d’aquests recursos. Si l’administració dona dos professors a un centre i els aprofita per crear dos grups d’alumnes separats en funció del seu nivell, això no té res d’inclusiu. En canvi, sí que ho és si fa dos grups heterogenis. I els recursos són els mateixos en un cas i en l’altre! Això es veu molt en els recursos que es dediquen a l’educació especial a través dels SIEI. Si el que fan és treure alumnes del seu espai natural per portar-lo a una aula separada, això tampoc és inclusiu. El discurs de falta de recursos no m’agrada, perquè de vegades és molt immobilista. El millor recurs que té l’escola és la mateixa canalla, perquè per incloure algú necessites els altres. Hi ha moltes coses que no es poden aprendre si no hi ha convivència. Un mestre de suport segurament no s’emportarà un alumne al cinema un diumenge, però sí que ho poden fer els seus companys d’aula si aconsegueixes que se l’apreciïn.

Totalment. Inclusió i exclusió són dues cares de la mateixa moneda. No hi ha terme mitjà. Per tant, tots aquells centres que no advoquen, lluiten i porten a terme pràctiques i polítiques inclusives són còmplices de l’exclusió. O afavoreixes la inclusió o estàs afavorint l’exclusió.

Ser una o un bon mestre no té a veure amb l’edat. El millor mestre que conec fa anys que està jubilat, tot i que segueix col·laborant amb les escoles, perquè ho porta a dins. És una professió que s’ha d’estimar. El que sí que et puc dir, partint de la meva experiència de vint anys formant mestres, és que qui té un molt bon perfil per dedicar-se a la docència són les persones que venen de l’àmbit del lleure. Són persones que porten incorporats uns valors molt importants, com entendre l’educació des d’una perspectiva molt democràtica i inclusiva. A més, han desenvolupat la creativitat, que és una de les competències fonamentals per afrontar el dia a dia de les escoles, tant pel que fa a gestió social de l’aula com a la gestió dels processos d’ensenyament i aprenentatge. Quan aquestes persones incorporen els aprenentatges de magisteri, esdevenen bons mestres.