Aules per a tothom
El model d’escola inclusiva aprovat el 2017 va arribant a les aules per atendre les necessitats de tot l’alumnat, però el món educatiu i les famílies denuncien lentitud i falta de recursos
-
En Martí segueix la classe amb els seus companys a l’institut Francesc Ribalta amb el suport de l’Alba, la seva vetlladora QUIM PUIG. -
L’equip de Formadors en Educació Inclusiva. -
Alumnes amb ordinadors a l’IES Francesc Ribalta QUIM PUIG. -
L’Emma a l’IES Francesc Ribalta QUIM PUIG. -
La Cristina Rojas i en Josep Maria Raventós, actual directora i exdirector de l’escola El Margalló de Vilanova i la Geltrú.
TRENCAR AMB EL PASSAT
“El model inclusiu que promou el decret del 2017 trenca amb el model d’escolarització diferenciada que s’aplicava fins aleshores”ELS OBSTACLES
“Les reticències que podem trobar cap a l’escola inclusiva com a model hi són tant a l’escola ordinària com a l’educació especial”EL PAPER DELS CEE
“Una de les claus de volta és el paper que han de tenir els centres d’educació especial (CEE) que hi ha a Catalunya”LES XIFRES DE L’ALUMNAT
“A Catalunya hi ha uns 30.000 alumnes amb necessitats educatives especials en centres ordinaris i uns 8.000 en centres d’educació especial”El setembre del 1983, ara fa just quaranta anys, totes les escoles catalanes estaven a punt per a l’inici del nou curs escolar. D’entre totes, una va obrir les portes no només al nou curs, sinó també a una nova manera de conviure als centres. L’escola El Margalló de Vilanova i la Geltrú (Garraf) va formar part d’una prova pilot amb què, per primera vegada, alumnes amb alguna discapacitat física o intel·lectual s’incorporaven a l’escola ordinària. L’experiència també es va acabar aplicant a les escoles Eladi Homs de Valls (Alt Camp) i Can Palmer de Viladecans (Baix Llobregat). De les tres, l’escola vilanovina era la que assumiria el repte més gran, ja que la ciutat havia optat per tancar el centre d’educació especial que tenia fins aleshores, de manera que la complexitat de l’alumnat que va estrenar El Margalló era més gran.
Josep Maria Raventós formava part d’aquell primer equip directiu (després en va ser el director en dues etapes diferents) i recorda com a tercer de primària van arribar alumnes que mai abans havien estat escolaritzats. Els alumnes que tenien alguna discapacitat en aquesta escola van arribar a ser una tercera part del total. “En un primer moment, hi havia pors entre els pares, tant els que tenien fills amb alguna discapacitat com els que no, però van desaparèixer quan van veure la reacció positiva dels seus fills”, diu Raventós. L’experiència concreta que es plantejava a l’escola no va tenir continuïtat, però sí que va ser el punt de partida d’un model que durant els anys vuitanta i noranta del segle passat es va anomenar d’integració i que ara s’ha tornat a transformar per ser inclusiu.
Quasi trenta-cinc anys després de l’experiència d’El Margalló, el decret de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu de la Generalitat del 2017 va suposar un nou canvi de paradigma que fa replantejar molts aspectes de l’educació a Catalunya. Sis anys després de la seva aprovació, el govern de la Generalitat es referma en el seu compromís per un sistema i una educació inclusiva, mentre són majoria les veus del món educatiu i de les famílies que denuncien la lentitud amb què es desplega el decret i la falta de recursos per fer-lo possible.
El decret 150/2017 estableix que tot l’alumnat s’ha d’escolaritzar a l’escola ordinària, buscant la cohesió social i la igualtat d’oportunitats en l’aprenentatge. I no menys important, també diu que “excepcionalment” els pares poden sol·licitar l’escolarització dels fills en un centre d’educació especial “quan es tracta de discapacitats greus o severes”. En el fons, la plena incorporació dels alumnes amb necessitats educatives especials a l’escola ordinària va ser la gran novetat del decret, que també parla dels alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu i de necessitats socioeconòmiques o culturals. Per a tot l’alumnat estableixen mesures i suports de tipus universals, addicionals o intensius (com els suports intensius d’educació especial), amb una àmplia xarxa de serveis i personal d’atenció educativa. Per tant, quan es parla d’educació inclusiva es fa referència a cadascun dels alumnes i professors de cada centre, per atendre una diversitat que pot ser tan àmplia com alumnes hi ha en una aula, per als que s’ha de garantir la seva participació i el seu progrés.
Potser no hi ha unanimitat, però sí un ampli consens sobre el fet que aquest és un bon decret, ben plantejat i estructurat. Per a Noemí Santiveri, portaveu de la Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva, “el decret té les bases perfectes per fer un gran pas endavant”. Però a la vegada, aquesta mateixa entitat integrada per professionals i famílies amb infants amb necessitats especials (que va tenir un paper actiu en la redacció del decret) es mostra especialment crítica amb la lentitud del desplegament. “S’avança sense retrocedir, però massa a poc a poc”, continua Santiveri, que denuncia falta de lideratge per desplegar-lo. La de la plataforma és una opinió compartida per altres actors del món educatiu. També el síndic de greuges ha donat un toc d’atenció sobre el desplegament, alertant, per exemple, dels perills de segregació escolar que es donen si no es fa correctament. La portaveu de la plataforma destaca que està demostrat que el model inclusiu a les aules reforça valors com el respecte entre els alumnes i no perjudica el seu resultat acadèmic.
Falta de recursos i de formació dels docents per exercir la seva feina en aules inclusives. Aquesta és la queixa generalitzada del món educatiu i de les famílies quan es valora el ritme d’implantació del sistema inclusiu als centres de primària i secundària de Catalunya. En aquest sentit, el Departament d’Educació de la Generalitat assegura que sí que s’està avançant i que l’ampliació de recursos per a l’educació inclusiva està entre els seus objectius. El darrer pressupost aprovat disposa d’una partida de 591 milions d’euros per a l’escola inclusiva, un 13% més del que hi havia en l’anterior. “Som conscients que encara queda camí per recórrer, però s’han fet molts avenços perquè la voluntat del govern és treballar per garantir en un futur tan pròxim com sigui possible un sistema educatiu del tot inclusiu”, respon la directora general d’Educació Inclusiva de la Generalitat, Laia Asso.
La formació dels docents també avança lentament. A partir del decret, s’ha creat la figura dels formadors d’educació inclusiva (FEI), equips que fan cursos de formació als centres educatius que ho demanen. Són mestres a mitja jornada que l’altra mitja la dediquen a aquestes formacions, explicant el contingut del decret, detectant les necessitats del centre i plantejant mesures universals d’aprenentatge i propostes de millora. Elena Monfort és mestra d’educació especial i una de les divuit FEI que recorren els centres que demanen la seva formació. L’Elena, com la resta de membres d’aquests equips, és professora i sap què passa a les aules. “A nosaltres ens agrada parlar de variabilitat més que no pas de diversitat, perquè totes les persones són úniques i diferents, no podem pensar en un perfil d’alumne mitjà, perquè aquest alumne no existeix”, remarca.
Optimitzar recursos
Els centres saben que falten recursos. La pregunta és com organitzar-los mentre no n’arriben més. Poden ser econòmics, però també de personal d’atenció educativa, com els educadors i auxiliars d’educació especial que donen suport intensiu a un alumne concret. Cal pensar en les aules, però sense oblidar altres activitats com el menjador escolar, les colònies, la piscina... Cada centre ho fa com creu que és millor i la paraula és flexibilitat. Si els centres d’educació especial (CEE) s’han d’anar reconvertint com marca el decret, a l’hora de buscar referents la mirada se centra en comarques on no n’hi ha per veure com s’organitzen. És el que passa al Garraf, però també al Solsonès.
A secundària, l’institut públic Francesc Ribalta de Solsona n’és un exemple, amb el camí iniciat en favor de l’educació inclusiva. “La inclusió és incloure tothom, tingui les necessitats que tingui, perquè en el fons tothom necessita una mica d’ajuda.” Ho diu l’Emma, que estudia primer de batxillerat en aquest centre, seguint el curs amb una metodologia adaptada al seu ritme d’aprenentatge, sobretot d’organització. El director d’aquest institut, Pep Porredón, assegura: “Aquest camí va ser tot un repte tant pel que fa al projecte educatiu com a les instal·lacions, però teníem clar que ho havíem de fer per donar sortida als alumnes que ja venien de la inclusiva a primària.” El centre d’educació especial més proper es troba a Manresa, del qual rep algun suport quan és necessari. Per als alumnes amb necessitats especials del Solsonès, anar a la capital del Bages suposaria sortir de casa a les vuit i no tornar fins a les sis.
Ester Ballabriga és orientadora al Francesc Ribalta i té clar que “els recursos són els que són”, de manera que s’han d’optimitzar al màxim. Això depèn sobretot de potenciar la inclusió tant com sigui possible dins les aules, afavorint que tots els alumnes estiguin integrats en un grup classe. Així, els professionals de suport intensiu d’escolarització inclusiva (SIEI) que estan a l’aula poden estar amb l’alumne específic que han d’atendre, però quan aquest no ho requereix, també poden atendre la resta d’alumnes amb dificultats d’aprenentatge més lleus. Aquí, l’equip SIEI atén 11 alumnes d’un total de 520. La codocència, un equip multidisciplinari potent i aquest suport a l’aula caracteritzen el seu model.
A primària, l’escola El Margalló de Vilanova i la Geltrú ara ja és un centre ordinari, però ha volgut mantenir l’esperit que la va veure néixer. Dels seus 200 alumnes, 24 reben suport intensiu. Sempre que és possible, es potencia al màxim la seva presència als grups classe. La seva directora actual és Cristina Rojas, que es mostra optimista i reivindicativa a parts iguals. Posa en valor els avenços que assegura que hi ha, encara que siguin lents, però admet que la seva és una feina constant de reclamar més recursos “perquè sempre hi ha tants forats que mai acaben d’arribar els necessaris”. Recentment ha aconseguit la incorporació d’un logopeda, i no és un fet menor, ja que els trastorns en el llenguatge van a l’alça entre l’alumnat. Rojas s’afegeix a la demanda perquè s’implementi la figura de la infermera escolar als centres assegurant que “de vegades es donen situacions a l’aula en què el professor no sap què ha de fer”.
El decret també té en compte els que tenen necessitats socioeconòmiques. Des de l’escola General Prim de Reus, considerada d’alta complexitat des de fa tres anys, Marina Piqué, la seva cap d’estudis, admet que realitats com la immigració i la matrícula viva fan molt difícil atendre tota aquesta diversitat només amb els recursos que li arriben pel fet de ser centre d’alta complexitat. “Si tot el que diu el decret es complís, a les aules es treballaria molt bé, però tinc la sensació que només s’estan desplegant els aspectes que no comporten dotació econòmica”, continua. La diversitat en aquesta escola comprèn aspectes socioeconòmics, alumnes amb TEA, trastorns de conducta i aprenentatge... Per això busquen una transformació educativa amb un disseny universal de l’aprenentatge que els permeti arribar a tots els alumnes. Marina Piqué explica que fins ara treballaven amb llibres de text, “però s’ha vist que això crea moltes diferències dins de l’aula quan tens molts nivells diferents, perquè no tots els alumnes poden arribar de la mateixa manera als coneixements que planteja el llibre”.
La clau de volta
Un altre element de debat és la mirada i el plantejament que es dona sobre la discapacitat. Toni Cebrià és psicopedagog i treballa com a SIEI al Baix Llobregat. Ell és dels que es mostra crític en aquest sentit, ja que considera que el decret “encara es fixa massa en el dèficit i les limitacions dels infants i no tant en els canvis que es poden fer al seu entorn per poder assolir una escola veritablement per a tothom”. Creu que el decret canvia l’estructura, però no la base. Planteja una dinàmica dins les aules en què la interacció entre tots els alumnes, tinguin necessitats especials o no, sigui real. “Tenir bombolles [d’alumnes amb necessitats especials] dins l’escola ordinària no provoca cap canvi social, i si no provoquem cap canvi, no sé quin sentit té tot això”, es lamenta Cebrià.
I arribem a una de les claus de volta de tot plegat: el paper que han de tenir els centres d’educació especial (CEE) que hi ha a Catalunya. Els que defensen que el sistema ha de ser plenament inclusiu, creuen que aquests haurien de desaparèixer tal com s’entenen actualment, i que els seus professionals i recursos passin a l’escola ordinària. El decret parla de “diversificar l’oferta de serveis” d’aquests centres “per esdevenir, a més, centres d’educació especial proveïdors de serveis i recursos (CEEPSIR) per a les escoles ordinàries”. El Departament d’Educació té prevista per als propers mesos una nova convocatòria que permetrà que la meitat dels CEE de Catalunya passin a ser CEEPSIR. Però el que crida l’atenció és que, sis anys després de l’aprovació del decret, el nombre d’infants matriculats en centres d’educació especial no només no s’ha reduït, sinó que ha augmentat, fins i tot a P3. Des del departament, Laia Asso assenyala que tot i la seva transformació “els CEE no desapareixeran per complet, sempre n’hi haurà alguns per a aquell alumnat amb discapacitat o malalties tan greus o severes que requereixin una intensitat molt elevada de suport educatiu i sanitari”.
El que diu el decret és clar, però les reticències que podem trobar cap a l’escola inclusiva com a model, en menor o major mesura, hi són tant a l’escola ordinària com a l’educació especial. Hi ha famílies que confien i prefereixen directament els CEE perquè atenguin els seus fills amb necessitats especials. I quan el seu desig no encaixa amb el que determinen els equips d’atenció i orientació pedagògica (EAP) es pregunten on és el seu dret a escollir el que creuen que és millor per als seus fills. A Catalunya hi ha més d’un centenar de centres d’educació especial, darrere dels quals hi ha un dens teixit de fundacions i entitats sense afany de lucre. No tots treballen amb el mateix plantejament. El CEE Joan XXIII d’Olot és un referent per la seva col·laboració amb l’escola ordinària des de fa més de quinze anys. El seu director, Jordi Sunyol, té clar que el camí és aquest i n’és un defensor, però el punt d’arribada encara el veu molt lluny. Entén que moltes famílies continuïn preferint els centres d’educació especial i ho atribueix a diferents factors, com ara que no veuen l’escola ordinària suficientment preparada per acollir l’educació especial, “tot i que això no ha de ser un impediment perquè els CEE no apostin per transformar i col·laborar en el canvi i per donar cada cop més i millors oportunitats als alumnes als centres ordinaris”.
Creu que molts centres ordinaris i docents no se senten preparats, que els EAP reben molta pressió en aquest context i que “encara hi ha pocs centres que tinguin pràctiques, cultures i polítiques veritablement inclusives”. Molts actors que defensen la inclusiva denuncien que no són poques les escoles, i sobretot instituts de secundària, que conviden les famílies a portar els seus fills als centres d’educació especial argumentant que hi estaran més ben atesos. Cebrià creu que és aquí quan no es respecta el dret de les famílies. “La inclusió hauria de ser sinònim de construir, no de patir”, afegeix.