Aules per a tothom

Opti­mit­zar recur­sos

Els cen­tres saben que fal­ten recur­sos. La pre­gunta és com orga­nit­zar-los men­tre no n’arri­ben més. Poden ser econòmics, però també de per­so­nal d’atenció edu­ca­tiva, com els edu­ca­dors i auxi­li­ars d’edu­cació espe­cial que donen suport inten­siu a un alumne con­cret. Cal pen­sar en les aules, però sense obli­dar altres acti­vi­tats com el men­ja­dor esco­lar, les colònies, la pis­cina... Cada cen­tre ho fa com creu que és millor i la paraula és fle­xi­bi­li­tat. Si els cen­tres d’edu­cació espe­cial (CEE) s’han d’anar recon­ver­tint com marca el decret, a l’hora de bus­car refe­rents la mirada se cen­tra en comar­ques on no n’hi ha per veure com s’orga­nit­zen. És el que passa al Gar­raf, però també al Sol­sonès.

A secundària, l’ins­ti­tut públic Fran­cesc Ribalta de Sol­sona n’és un exem­ple, amb el camí ini­ciat en favor de l’edu­cació inclu­siva. “La inclusió és incloure tot­hom, tin­gui les neces­si­tats que tin­gui, perquè en el fons tot­hom neces­sita una mica d’ajuda.” Ho diu l’Emma, que estu­dia pri­mer de bat­xi­lle­rat en aquest cen­tre, seguint el curs amb una meto­do­lo­gia adap­tada al seu ritme d’apre­nen­tatge, sobre­tot d’orga­nit­zació. El direc­tor d’aquest ins­ti­tut, Pep Por­redón, asse­gura: “Aquest camí va ser tot un repte tant pel que fa al pro­jecte edu­ca­tiu com a les ins­tal·laci­ons, però teníem clar que ho havíem de fer per donar sor­tida als alum­nes que ja venien de la inclu­siva a primària.” El cen­tre d’edu­cació espe­cial més pro­per es troba a Man­resa, del qual rep algun suport quan és neces­sari. Per als alum­nes amb neces­si­tats espe­ci­als del Sol­sonès, anar a la capi­tal del Bages supo­sa­ria sor­tir de casa a les vuit i no tor­nar fins a les sis.

Ester Balla­briga és ori­en­ta­dora al Fran­cesc Ribalta i té clar que “els recur­sos són els que són”, de manera que s’han d’opti­mit­zar al màxim. Això depèn sobre­tot de poten­ciar la inclusió tant com sigui pos­si­ble dins les aules, afa­vo­rint que tots els alum­nes esti­guin inte­grats en un grup classe. Així, els pro­fes­si­o­nals de suport inten­siu d’esco­la­rit­zació inclu­siva (SIEI) que estan a l’aula poden estar amb l’alumne específic que han d’aten­dre, però quan aquest no ho reque­reix, també poden aten­dre la resta d’alum­nes amb difi­cul­tats d’apre­nen­tatge més lleus. Aquí, l’equip SIEI atén 11 alum­nes d’un total de 520. La codocència, un equip mul­ti­dis­ci­pli­nari potent i aquest suport a l’aula carac­te­rit­zen el seu model.

A primària, l’escola El Mar­galló de Vila­nova i la Geltrú ara ja és un cen­tre ordi­nari, però ha vol­gut man­te­nir l’espe­rit que la va veure néixer. Dels seus 200 alum­nes, 24 reben suport inten­siu. Sem­pre que és pos­si­ble, es poten­cia al màxim la seva presència als grups classe. La seva direc­tora actual és Cris­tina Rojas, que es mos­tra opti­mista i rei­vin­di­ca­tiva a parts iguals. Posa en valor els avenços que asse­gura que hi ha, encara que siguin lents, però admet que la seva és una feina cons­tant de recla­mar més recur­sos “perquè sem­pre hi ha tants forats que mai aca­ben d’arri­bar els neces­sa­ris”. Recent­ment ha acon­se­guit la incor­po­ració d’un logo­peda, i no és un fet menor, ja que els tras­torns en el llen­guatge van a l’alça entre l’alum­nat. Rojas s’afe­geix a la demanda perquè s’imple­menti la figura de la infer­mera esco­lar als cen­tres asse­gu­rant que “de vega­des es donen situ­a­ci­ons a l’aula en què el pro­fes­sor no sap què ha de fer”.

El decret també té en compte els que tenen neces­si­tats soci­o­e­conòmiques. Des de l’escola Gene­ral Prim de Reus, con­si­de­rada d’alta com­ple­xi­tat des de fa tres anys, Marina Piqué, la seva cap d’estu­dis, admet que rea­li­tats com la immi­gració i la matrícula viva fan molt difícil aten­dre tota aquesta diver­si­tat només amb els recur­sos que li arri­ben pel fet de ser cen­tre d’alta com­ple­xi­tat. “Si tot el que diu el decret es complís, a les aules es tre­ba­lla­ria molt bé, però tinc la sen­sació que només s’estan des­ple­gant els aspec­tes que no com­por­ten dotació econòmica”, con­ti­nua. La diver­si­tat en aquesta escola comprèn aspec­tes soci­o­e­conòmics, alum­nes amb TEA, tras­torns de con­ducta i apre­nen­tatge... Per això bus­quen una trans­for­mació edu­ca­tiva amb un dis­seny uni­ver­sal de l’apre­nen­tatge que els per­meti arri­bar a tots els alum­nes. Marina Piqué explica que fins ara tre­ba­lla­ven amb lli­bres de text, “però s’ha vist que això crea mol­tes diferències dins de l’aula quan tens molts nivells dife­rents, perquè no tots els alum­nes poden arri­bar de la mateixa manera als conei­xe­ments que plan­teja el lli­bre”.

La clau de volta

Un altre ele­ment de debat és la mirada i el plan­te­ja­ment que es dona sobre la dis­ca­pa­ci­tat. Toni Cebrià és psi­co­pe­da­gog i tre­ba­lla com a SIEI al Baix Llo­bre­gat. Ell és dels que es mos­tra crític en aquest sen­tit, ja que con­si­dera que el decret “encara es fixa massa en el dèficit i les limi­ta­ci­ons dels infants i no tant en els can­vis que es poden fer al seu entorn per poder asso­lir una escola veri­ta­ble­ment per a tot­hom”. Creu que el decret can­via l’estruc­tura, però no la base. Plan­teja una dinàmica dins les aules en què la interacció entre tots els alum­nes, tin­guin neces­si­tats espe­ci­als o no, sigui real. “Tenir bom­bo­lles [d’alum­nes amb neces­si­tats espe­ci­als] dins l’escola ordinària no pro­voca cap canvi social, i si no pro­vo­quem cap canvi, no sé quin sen­tit té tot això”, es lamenta Cebrià.

I arri­bem a una de les claus de volta de tot ple­gat: el paper que han de tenir els cen­tres d’edu­cació espe­cial (CEE) que hi ha a Cata­lu­nya. Els que defen­sen que el sis­tema ha de ser ple­na­ment inclu­siu, cre­uen que aquests hau­rien de des­a­parèixer tal com s’ente­nen actu­al­ment, i que els seus pro­fes­si­o­nals i recur­sos pas­sin a l’escola ordinària. El decret parla de “diver­si­fi­car l’oferta de ser­veis” d’aquests cen­tres “per esde­ve­nir, a més, cen­tres d’edu­cació espe­cial proveïdors de ser­veis i recur­sos (CEEPSIR) per a les esco­les ordinàries”. El Depar­ta­ment d’Edu­cació té pre­vista per als pro­pers mesos una nova con­vo­catòria que per­metrà que la mei­tat dels CEE de Cata­lu­nya pas­sin a ser CEEPSIR. Però el que crida l’atenció és que, sis anys després de l’apro­vació del decret, el nom­bre d’infants matri­cu­lats en cen­tres d’edu­cació espe­cial no només no s’ha reduït, sinó que ha aug­men­tat, fins i tot a P3. Des del depar­ta­ment, Laia Asso asse­nyala que tot i la seva trans­for­mació “els CEE no des­a­pa­rei­xe­ran per com­plet, sem­pre n’hi haurà alguns per a aquell alum­nat amb dis­ca­pa­ci­tat o malal­ties tan greus o seve­res que reque­rei­xin una inten­si­tat molt ele­vada de suport edu­ca­tiu i sani­tari”.

El que diu el decret és clar, però les reticències que podem tro­bar cap a l’escola inclu­siva com a model, en menor o major mesura, hi són tant a l’escola ordinària com a l’edu­cació espe­cial. Hi ha famílies que con­fien i pre­fe­rei­xen direc­ta­ment els CEE perquè aten­guin els seus fills amb neces­si­tats espe­ci­als. I quan el seu desig no encaixa amb el que deter­mi­nen els equips d’atenció i ori­en­tació pedagògica (EAP) es pre­gun­ten on és el seu dret a esco­llir el que cre­uen que és millor per als seus fills. A Cata­lu­nya hi ha més d’un cen­te­nar de cen­tres d’edu­cació espe­cial, dar­rere dels quals hi ha un dens tei­xit de fun­da­ci­ons i enti­tats sense afany de lucre. No tots tre­ba­llen amb el mateix plan­te­ja­ment. El CEE Joan XXIII d’Olot és un refe­rent per la seva col·labo­ració amb l’escola ordinària des de fa més de quinze anys. El seu direc­tor, Jordi Sunyol, té clar que el camí és aquest i n’és un defen­sor, però el punt d’arri­bada encara el veu molt lluny. Entén que mol­tes famílies con­tinuïn pre­fe­rint els cen­tres d’edu­cació espe­cial i ho atri­bu­eix a dife­rents fac­tors, com ara que no veuen l’escola ordinària sufi­ci­ent­ment pre­pa­rada per aco­llir l’edu­cació espe­cial, “tot i que això no ha de ser un impe­di­ment perquè els CEE no apos­tin per trans­for­mar i col·labo­rar en el canvi i per donar cada cop més i millors opor­tu­ni­tats als alum­nes als cen­tres ordi­na­ris”.

Creu que molts cen­tres ordi­na­ris i docents no se sen­ten pre­pa­rats, que els EAP reben molta pressió en aquest con­text i que “encara hi ha pocs cen­tres que tin­guin pràcti­ques, cul­tu­res i polítiques veri­ta­ble­ment inclu­si­ves”. Molts actors que defen­sen la inclu­siva denun­cien que no són poques les esco­les, i sobre­tot ins­ti­tuts de secundària, que con­vi­den les famílies a por­tar els seus fills als cen­tres d’edu­cació espe­cial argu­men­tant que hi esta­ran més ben ate­sos. Cebrià creu que és aquí quan no es res­pecta el dret de les famílies. “La inclusió hau­ria de ser sinònim de cons­truir, no de patir”, afe­geix.