“La GEC va implicar els millors científics”

Abans, l’única manera d’infor­mar-se era anant a fonts en paper, però el procés va ser irre­ver­si­ble. També és veri­tat que en un pri­mer moment hi havia gent que posava en dubte noves fonts com ara la Viquipèdia, però a poc a poc es va anar veient que eren seri­o­ses. I això va fer que enci­clopèdies com la nos­tra, o com la Larousse, que eren en paper, es dei­xes­sin de ven­dre. Va ser una cai­guda pro­gres­siva i ràpida. L’Enci­clopèdia Cata­lana es va pas­sar a for­mat digi­tal, però com­pe­tir amb altres fonts vir­tu­als és molt com­pli­cat.

L’única manera de ven­dre un pro­ducte com la GEC era inten­tar esbri­nar prèvia­ment, a través del regi­dor de Cul­tura de l’Ajun­ta­ment o del dele­gat de La Caixa, quina era la gent amb sen­si­bi­li­tat cata­lana o impli­cada cul­tu­ral­ment del lloc on volies anar. I a par­tir d’aquí, ana­ves ampli­ant la xarxa amb amics, cone­guts i salu­dats. En un moment en què molta gent no conei­xia la Gran Enci­clopèdia Cata­lana, era molt arris­cat anar a cegues.

La com­prava gent que tenia algun tipus d’inqui­e­tud cul­tu­ral, que tenia un deter­mi­nat esta­tus social que li per­me­tia poder fer una des­pesa men­sual com la que es reque­ria. Nor­mal­ment era gent d’ori­gen català, tot i que també tro­ba­ves gent cas­te­lla­no­par­lant que volia que els seus fills estu­di­es­sin en català. Era molt més anecdòtic que no pas gene­ral, però també n’hi havia.

Si es trac­tava d’una per­sona que havia fet estu­dis supe­ri­ors era molt més fàcil, perquè entre els col·labo­ra­dors hi havia el bo i millor dels científics cata­lans d’aquell moment. Jo em per­me­tia el luxe d’anar casa per casa amb un volum i pre­gun­tava als cli­ents: “Qui és el millor pro­fes­sor de botànica de la seva Uni­ver­si­tat? L’Oriol de Bolós, em con­tes­ta­ven. Doncs, miri, ha col·labo­rat amb nosal­tres!” Era espec­ta­cu­lar. El mira­cle de l’Enci­clopèdia va ser acon­se­guir que els millors científics de tots i cadas­cun dels sec­tors del conei­xe­ment hi poses­sin el seu esforç. Aquesta és la fita més impor­tant. Alguns d’ells, a més, tenien impli­ca­ci­ons polítiques. Hi ha arti­cles de física de l’Heri­bert Bar­rera o d’eco­no­mia de l’Andreu Mas Collell. Tots aquells polítics de la Tran­sició que sen­tien el país i volien fer coses, s’hi van impli­car.

Va arri­bar un moment que era molt estrany que la gent no la conegués. I la majo­ria en tenia un molt bon con­cepte, fins al punt que alguns vene­dors començaven la con­versa amb els cli­ents dient: “Què li he d’expli­car jo, de la GEC?” I de seguida es posa­ven a infor­mar-los sobre els preus i les con­di­ci­ons de paga­ment, sense neces­si­tat d’haver d’entrar a fons en el con­tin­gut. A mi, però, m’agra­dava argu­men­tar-ho molt i començava par­lant de la importància de l’Enci­clopèdia per al país. Els deia: “Miri, es tracta d’un pro­jecte col·lec­tiu que ha acon­se­guit fer el que tots els països del món nor­mal i nor­ma­lit­zats tenen: una enci­clopèdia que recu­lli tots els conei­xe­ments uni­ver­sals en la seva pròpia llen­gua. Els fran­ce­sos tenen la Larousse, els angle­sos tenen la Gran Enci­clopèdia Britànica, els espa­nyols, l’Espasa i nosal­tres no en teníem cap, i ara aquí la té.”

Algu­nes vega­des t’empor­ta­ves sor­pre­ses, com ara gent cata­lana de tota la vida i amb molt poder adqui­si­tiu que no en volia saber res. Però, al cos­tat d’això, tro­ba­ves gent molt més modesta a qui li feia espe­cial il·lusió par­ti­ci­par-hi. Encara avui la con­ser­ven a casa seva com un totem de cul­tura, tot i que no la fan ser­vir habi­tu­al­ment.