Una eina de país

Una visió nacional

En un llibre que acaba d’aparèixer, l’historiador Josep Lluís Martín Berbois (Editorial Base, 2023) ressegueix amb detall el procés de gestació d’aquesta “obra de país”. L’autor, doctor en història contemporània per la UAB, ha espremut a fons l’escassa documentació conservada i ha entrevistat alguns dels protagonistes del projecte. En un dels documents que ha recuperat es parlava de la intenció de fer “tres volums de 16,5 x 22,5 cm d’unes mil pàgines cadascun”. També es preveia que “la preparació de l’original complet, amb la il·lustració inclosa, a punt d’anar a l’impremta, podia durar uns vint-i-quatre mesos”, si bé es comptava amb “un retard raonable, de sis mesos més”. Ben aviat, però, aquelles previsions d’espai i temps es van sobrepassar amb escreix: es va passar dels tres volums als vuit, dels vuit als deu i dels deu als quinze que va tenir la primera edició, que no es va completar fins al 1980. La segona, que va finalitzar el 1989, va arribar fins als 24.

La dimensió del projecte va espantar ben aviat alguns dels impulsors. A les seves memòries, l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, recorda que “hi havia tants articles i tan minuciosos dedicats a les primeres paraules de la lletra A, que si se seguia per aquest camí, no s’arribaria mai a completar l’abecedari ni hi hauria lleixes a les cases que poguessin fer lloc a la massa de paper que s’anunciava”.

Els articles van tenir en tot moment una visió nacional, amb els Països Catalans ben presents com a àmbit d’anàlisi. El projecte, a més, havia de permetre un objectiu prou important, la “creació i catalanització de tota la terminologia moderna sorgida des de la publicació del Diccionari general de Fabra”, tal com recordaria el seu director, Jordi Carbonell. En un primer moment es va sospesar la idea de fer una enciclopèdia que se centrés exclusivament en la cultura catalana, però es va acabar imposant una visió universal, que incorporés coneixements sobre qualsevol matèria.

Tenint en compte que ni Enric Lluch ni Max Cahner van voler dirigir el projecte, va caldre cercar una tercera persona. I l’escollit va ser el filòleg Jordi Carbonell, que va refusar la proposta fins a dues vegades. A la tercera, però, va dir que sí. Ell mateix recordava: “Quan et posen la pistola al pit per una cosa que veus molt clara que pot ser important per a la cultura del país, que el país necessita...; no vaig saber dir que no.” Al costat de Carbonell, hi van participar un munt de col·laboradors, entre editors, correctors i científics, que van estampar el seu nom en cadascuna de les entrades. El projecte requeria l’esforç de tota una “generació d’intel·lectuals catalans de totes les matèries”. La nòmina de col·laboradors que es poden trobar a l’inici de cada volum és impressionant, amb personalitats de renom en cadascuna de les branques del coneixement, com ara Martí de Riquer i Josep Fontana, però també joves que es van acabar convertint en eminències i que van deixar el seu segell en aquella obra monumental, entre els quals destaquen Joan B. Culla i Borja de Riquer.

Un projecte complex

La Gran Enciclopèdia Catalana va haver de superar una quantitat considerable de complicacions. Una de les més importants van ser les de caire econòmic; encara més tenint en compte la impossibilitat de recórrer a qualsevol tipus de suport institucional. Les dimensions del projecte van fer que les primeres estimacions es quedessin molt curtes. Les primeres pèrdues van fer que Max Cahner s’endeutés, fins i tot que s’hagués de desfer d’una part del seu patrimoni familiar. Això, però, no va ser suficient i es va haver de recórrer a un nou inversor, Banca Catalana, que “en cap moment [...]no tingué interès a participar en un projecte editorial, ja que no encaixava en el seu objectiu de banca comercial”, tal com recorda l’economista Francesc Cabana. Però la pressió de Jordi Pujol i d’altres persones que li feien costat van fer que a finals del 1965 es constituís Enciclopèdia Catalana, SA, amb un capital de 100.000 pessetes.

Tot i això, els enfrontaments entre els representants de Banca Catalana i el primer director, Jordi Carbonell, van ser constants. Els primers volien accelerar el projecte per recuperar la inversió al més aviat possible, mentre que el segon intentava conduir un projecte complex, fet amb moltes mans i en unes condicions precàries. Les tensions es van traduir en picabaralles, però també en l’acomiadament de tota la plantilla en més d’una ocasió, una mesura que, com ens podem imaginar, va generar una mala maror considerable. La urgència de l’empresa, sobretot quan es va fixar l’objectiu de distribuir-la en fascicles, encara va afegir més llenya al foc.

Un dels participants en el projecte, el filòleg Jordi Castellanos, recordava una d’aquelles crisis: “Un matí, en arribar a la feina [...] ens vam trobar que no en teníem: ens havien retirat tot el material de treball, les fitxes de redacció. Era una mena de locaut empresarial. No vam abandonar, però, el lloc de treball, perquè es veia clar que tot allò era el primer pas cap a l’acomiadament massiu, que va produir-se dos o tres mesos més tard.” Els treballadors no només van mantenir-se ferms al lloc de feina, sinó que van retirar col·lectivament els seus comptes corrents del banc, però al final els van acomiadar.

Les desavinences també tenien un rerefons polític. Els impulsors es van unir en una empresa comuna, però provenien de sectors ideològics molt diversos, sovint contraposats. L’endemà que l’empresa decidís retirar tota la feina de la redacció amb l’excusa que es podia destruir, la premsa de Madrid destacava que les baralles eren una mostra de l’enfrontament “entre el catalanisme burgès i el catalanisme esquerrà”. La situació va atemorir Banca Catalana, tal com recordava el mateix Pujol a les seves memòries, i va estar a punt de fer enfonsar el projecte: “El consell d’administració de l’editorial i de Banca Catalana es van atemorir. Patien per la imatge negativa que les protestes projectaven sobre el banc. Com que, a més a més, l’empresa editorial en aquell moment no proporcionava sinó despeses i cap resultat tangible, se’n va plantejar la dissolució.”

L’obra, però, no es va arribar a interrompre mai. Alguns particulars i la Secció Catalana, dirigida per Max Cahner, van seguir amb la feina des dels seus domicilis, i el tercer volum es va completar aquell mateix any, el 1971. L’11 de setembre del 1972 es va anunciar que es reprenia la publicació, però el quart i el cinquè volum no van aparèixer fins a l’any següent.

Ja sigui per aquests entrebancs o per altres motius, el volum de subscriptors es va situar molt lluny de les previsions. En un anunci publicat a La Vanguardia Española a principis del 1973, es reconeixia obertament aquesta limitació amb una crida provocadora: “És que a Catalunya només hi ha 20.000 catalans? Si la Gran Enciclopèdia Catalana és una de les obres culturals més importants del nostre país, si reuneix tot allò que cal saber sobre la terra on vivim i que diem que estimem, si aplega els esforços de més de mil especialistes en coses de Catalunya, que hi dediquen temps i saber, si és una obra de tots i que necessita de tots, per què [...] només té 20.000 subscriptors?”

Finalment, la situació es va reconduir i l’Enciclopèdia va agafar volada: el 1974 van aparèixer els volums sisè i setè, el 1975 el vuitè, i entre el 1976 i el 1978 del novè al dotzè. Els dos darrers, el catorzè i el quinzè, van aparèixer el 1980, ja amb la Generalitat restablerta i en un context molt diferent del que havia nascut. El volum de vendes també va progressar significativament fins a arribar a les 200.000 col·leccions venudes a finals dels anys noranta. El pas dels anys i, sobretot, la introducció del món virtual, la van acabar arraconant com a instrument de consulta, però sempre es mantindrà com un dels projectes culturals més ambiciosos que s’han impulsat al nostre país.