UN VETERÀ DE LA REPÚBLICA
És l’últim supervivent del Regiment Pirinenc núm. 1, la primera unitat militar creada per la Generalitat republicana
La vida de Joan Escudé no només és llarga, de més d’un segle, sinó també especialment dura i intensa. Va néixer a Capellades el 6 de gener del 1916 i es va quedar orfe de pare quan tenia deu mesos. De petit, va passar molta misèria: no va tenir les primeres sabates fins que va fer la primera comunió i no va tastar la llet fins que tenia 11 anys. La seva mare va voler emigrar a l’Argentina, però en el darrer moment es van quedar a Barcelona i es va instal·lar com a portera en un bloc de pisos a prop de la plaça Espanya. Amb només 12 anys es va haver de posar a treballar com a oficinista, i poc després, com a aprenent en un taller d’imatges religioses de guix.
Durant la República, com molts joves d’aleshores, es va implicar políticament. Va militar a Estat Català i també formava part de Palestra, una entitat patriòtica fundada el 1930 per Josep Maria Batista i Roca. Quan va esclatar la guerra, en Joan treballava reparant plomes estilogràfiques de la casa Parker, però l’afició per la muntanya i, sobretot, les conviccions republicanes, van fer que decidís presentar-se com a voluntari per a l’escamot pirinenc. Fins que Franco va prendre Bilbao no els van armar i no el van situar al front d’Aragó. Va participar en l’ofensiva de Belchite, i pocs dies després, en la de Samianigo, una batalla en què van perdre la vida més de 6.000 combatents. Recorda amb molta precisió alguns episodis d’aquells combats, en què en més d’una ocasió va pensar que “no n’arribaria a sortir amb vida”, com ara quan li va caure una bomba a pocs centímetres de distància que no va arribar a explotar.
Després de la guerra, va estar als camps d’internament de Sant Cebrià i el Barcarès i, quan va tornar, el van obligar a fer el servei militar: “Se’m va fer molt llarg. Eren tres anys, però vaig aconseguir falsejar uns documents i em vaig estalviar sis mesos.” Després van venir els problemes per trobar feina: “A la meva antiga feina no em volien per rojo y separatista, i em va costar molt trobar un lloc on treballar.” Finalment, va poder refer la seva vida reparant màquines d’escriure i, a finals de la dècada dels cinquanta, va muntar la seva pròpia empresa.
