Cent anys de clàssics
La col·lecció impulsada per Francesc Cambó i Joan Estelrich celebra el seu centenari amb un balanç de més de quatre-centes traduccions, entre les quals hi ha obres fonamentals de clàssics grecs i llatins
EL MECENES
Cambó va finançar el projecte amb una part de la seva fortuna i el va posar a les mans de Joan Estelrich, un dels seus col·laboradorsUN OBSTACLE IMPREVIST
Quan no feia ni mig any que s’havien publicat els primers llibres, es va produir el cop d’estat de Primo de RiveraUN PETIT MIRACLE
En un país amb una universitat rudimentària, amb unes institucions febles i incipients, tot allò era poc menys que un miracleEl març del 1928 totes les personalitats de la cultura catalana van rebre, dins un gran sobre blau, un full groc imprès amb unes contundents lletres majúscules. El signaven tres joves avantguardistes: Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch. El full reivindicava la bellesa del nou món estandarditzat, industrial, maquinista, defensava el cinema, la boxa, el jazz i l’aeronàutica, assenyalava “el grotesc i tristíssim espectacle de la intel·lectualitat catalana d’avui, tancada en un ambient resclosit i putrefacte”. I afegia: “Preguntem als intel·lectuals catalans: De què us ha servit la Fundació Bernat Metge, si després haveu de confondre la Grècia antiga amb les ballarines pseudoclàssiques?”
Aquest atac era l’homenatge més gran que es podia fer a la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins (la “Vernat Metxa”, tal com escrivia Dalí a les seves cartes). Tot just feia cinc anys que n’havia sortit el primer volum i ja era un tòtem de la cultura catalana. Quin ús s’havia de fer dels clàssics? En quina mesura es podien llegir com una cosa viva? Com van afirmar els mateixos autors del Manifest Groc: “El Partenon no fou pas construït enrunat.” Què era la Bernat Metge, l’adoració de les cendres o la pervivència del foc?
A començaments de la dècada, quan es posaven les bases del que seria la gran col·lecció de clàssics grecs i llatins, aquestes preguntes rondaven pel cap de tots els implicats. Era una època de crisi i replantejaments. A Europa, l’arrasament de la Gran Guerra havia difós la sensació que calia refundar la civilització. A Catalunya, els conflictes nacional i social havien anat augmentant d’intensitat. En l’ambient surava la sensació que tot podia saltar pels aires en qualsevol moment. El polític més ambiciós d’aquells anys, Francesc Cambó, veia que ja començava a declinar l’estrella del seu partit, la Lliga Regionalista, i va creure que calia promoure iniciatives culturals que tinguessin l’aspiració de perdurar més enllà de la conjuntura política. I què podia semblar més durador que els textos grecs i llatins, que s’havien conservat amb devoció durant mil·lennis i que constituïen el fonament de les cultures nacionals modernes?
Cambó va finançar el projecte amb una part de la seva enorme fortuna i el va posar a les mans d’un dels seus col·laboradors més estrets, l’intel·lectual mallorquí Joan Estelrich, que tot just tenia 25 anys. El 1922, en el manifest fundacional de la col·lecció, Estelrich explicava una història que volia mobilitzar el màxim nombre d’homes de lletres. Observava que l’incipient humanisme català dels segles XIV i XV no havia arribat a florir: quan a Europa “el Renaixement triomfa gloriós, la decadència de Catalunya és ja un fet fatal”. I justament perquè els catalans no havien tingut un Renaixement complet, ara havien d’abocar-se a la incorporació dels clàssics grecollatins, en una mena de recerca del temps perdut. Traduir els clàssics constituïa una reparació històrica i implicava un retrobament dels catalans amb si mateixos; per això la col·lecció duria el nom de l’escriptor Bernat Metge, el secretari del rei Joan I que vers l’any 1400 havia portat la prosa catalana al seu nivell de màxim refinament. Els catalans del segle XX havien de prosseguir els seus esforços culturals allà on els havia deixat l’autor de Lo somni.
Després de Cambó i Estelrich van venir els savis. El professor Joaquim Balcells, el llatinista català més competent d’aquells anys. El poeta Carles Riba, que fonia la sensibilitat i el rigor intel·lectual fins a un extrem desconegut en aquell món. El filòsof Joan Crexells, una de les ments més lúcides i obertes que ha donat el país, mort prematurament als 29 anys. Les llatinistes Adela Maria Trepat i Anna Maria de Saavedra, autores d’una prosa refinada i elegant. Tots ells van dur a terme traduccions de gran estil. El primer volum de la col·lecció va sortir la primavera del 1923: va ser De la natura de Lucreci, un poema ple d’imatges poètiques visionàries que exposava la filosofia d’Epicur.
El cop d’estat
Aquell entusiasme inicial va topar amb un fet imprevist. Quan no feia ni mig any que s’havien publicat els primers llibres, es va produir el cop d’estat de Primo de Rivera, una operació pensada per reprimir “la impietat, el comunisme i el separatisme”, en paraules del general. Aviat es va reintroduir la censura i es va prohibir l’ús del català a les administracions i a l’escola, es van clausurar més d’un centenar d’entitats, es van empresonar militants nacionalistes i es va suprimir la Mancomunitat. Ara bé, a diferència del que passaria el 1939, aquella dictadura no va suprimir la circulació de llibres i publicacions periòdiques en la llengua del país. Així, per sota dels discursos oficials de cartró pedra, es va desenvolupar una cultura implícitament antidictatorial, amb esclats de gran brillantor.
La col·lecció va adquirir, en aquell context, el valor d’un símbol. Entre els primers subscriptors, hi abundaven els professionals liberals, els homes de lletres i els militants polítics. Hi trobem gairebé tots els noms que van tenir pes en la cultura de l’època, des d’Antoni Gaudí fins a J. V. Foix. En una època de privació de llibertat, posseir aquells volums austers i difícils, tenir-los a la biblioteca personal en un lloc ben visible, també era un acte cívic i una font de prestigi, una manera de donar suport a una cultura que es volia sobirana; els clàssics traduïts feien en el pla de l’esperit allò que la política catalana no sabia executar en el pla dels fets. I va ser en aquell moment que Dalí, Gasch i Montanyà van preguntar als intel·lectuals catalans si realment havien sabut treure profit dels clàssics: segur que n’hi havia que estaven més contents d’exhibir-los a la lleixa que de llegir-los.
És amb aquesta confluència d’energia i repressió que es va formar la Bernat Metge tal com la coneixem: amb un desig de donar un punt de vista europeu a la cultura catalana i amb la convicció que calia fer front a totes les adversitats. En aquelles circumstàncies, es van publicar els discursos de Ciceró, els diàlegs de Plató, els tractats de Sèneca, les biografies de Plutarc, la sofisticada poesia d’Ovidi, entre moltes altres obres, sempre en edicions amb el text original i la traducció acarada, com ho feien a França i a Anglaterra. En un context d’absoluta anormalitat, la Bernat Metge s’alçava com el projecte d’una cultura consolidada i universalista.
En un país amb una universitat rudimentària, amb unes institucions febles i incipients, tot allò era poc menys que un miracle. En els anys trenta, quan la política tornava a ser possible i, en certa manera, la dimensió simbòlica de la Bernat Metge podia passar a un segon pla, la col·lecció encara donaria fruits més impressionants. Un dels projectes més singulars va ser l’edició en tres volums de totes les tragèdies conservades d’Èsquil en traducció de Carles Riba. En el tercer volum, publicat el 1934, quan les ombres de Stalin, Hitler i Mussolini s’allargaven sobre Europa, Riba presentava Èsquil com un defensor de la democràcia i, així, mobilitzava els clàssics a favor de l’ideal de la llibertat. En la ressenya que li va dedicar, el poeta Josep Maria de Sagarra va escriure: “Carles Riba ha sabut donar tots els esgarips autèntics, tota l’arquitectura flamejant i tota la tensió nerviosa d’un dels poetes més brutals i més elegants que han existit al món. Carles Riba m’ha revelat a mi, tristíssim ignorant de la llengua grega, un Èsquil nou, un Èsquil amb una grandesa i una profunditat insospitades.”
Aquells anys heroics amb prou feines van arribar a quinze. Després va venir la guerra, la dictadura de Franco, la repressió general, però la “Bernat Metge”, tot i un temps d’interrupció, va saber rebrotar. Si va continuar i avui encara publica traduccions noves cada any, és per l’audàcia entusiasta d’aquell moment fundacional, i també perquè la idea mateixa de continuïtat es trobava al cor del projecte des de l’inici. Al capdavall, els clàssics són els llibres que han resistit el pas dels segles i ens parlen de coses encara fonamentals, o ens enlluernen de bellesa, o fan trontollar el nostre provincianisme històric. Se’ns adrecen des d’un lloc que no té res a veure amb l’actualitat malaltissa que ens domina. Per la seva mateixa existència, manifesten que tenim lligams forts amb el passat i que podem aspirar a perdurar i forjar el futur. El centenari de la Bernat Metge és una afirmació de tots aquests valors: un missatge de continuïtat i profunditat per a tota la cultura catalana.
