“M’agradaria que la música fos un pont d’unió”

Als 15 anys. En aquell temps jo estava a l’escola d’actors perquè la meva passió eren les arts escèniques. Un dia ens van pro­po­sar fer una acti­vi­tat indi­vi­dual dife­rent i jo vaig deci­dir can­tar una cançó. En aquell moment em vaig ado­nar que el que m’agra­dava de veri­tat era can­tar. Vaig començar a can­tar en públic als 20 anys fent música irlan­desa; la música russa va venir més tard. Vivia a Angla­terra, lla­vors; can­tava i tocava la flauta, ho feia en anglès i gaèlic. Quan vaig tor­nar, vaig entrar a for­mar part del grup de música celta Ger the Rig­ger. Hi vaig estar sis anys i vam gra­var dues cin­tes i un CD. Ales­ho­res fèiem molts con­certs per tot Cata­lu­nya i Espa­nya. Era un moment que aquí es vivia un boom de la música celta.

El 1993 vaig començar a estu­diar rus a l’Escola Ofi­cial d’Idi­o­mes. De fet, jo em volia matri­cu­lar a clas­ses d’àrab, però com que no hi havia pla­ces em vaig decan­tar per aquest idi­oma. Lla­vors no en sabia gaire cosa, de Rússia. Havia lle­git Dos­to­ievski, Tols­toi, poca cosa més. Això em va can­viar total­ment la vida. Vaig estar sis anys estu­di­ant rus i mal­grat que és un idi­oma molt difícil, em va agra­dar molt, sobre­tot la seva sono­ri­tat. El que va pas­sar, també, és que en aquells anys es va tren­car l’URSS i van venir molts emi­grants de Rússia. I no diré rus­sos, sinó soviètics, perquè a més de rus­sos, també hi havia molts ucraïnesos i gent de mol­tes altres parts de les exrepúbli­ques. A mi m’agra­dava molt el tarannà d’aque­lles per­so­nes, la seva manera de ser. Era una gent molt solidària, s’aju­da­ven molt els uns als altres, sen­zi­lla, llui­ta­dora, allu­nyats del con­su­misme.

Ara Rússia es va assem­blant cada cop més a Europa, i a poc a poc van copi­ant el model occi­den­tal, però no a tot arreu, per sort. Jo m’hi tro­bava molt bé, amb aque­lles per­so­nes, i això va fer que no deixés d’estu­diar rus. Volia des­co­brir més coses d’aquest poble. Vaig veure que tenien un folk­lore molt ric i amb una gran vari­e­tat de cançons que m’agra­da­ven molt.

L’estiu del 1995. En aquell moment, no par­lava quasi l’idi­oma, era el meu segon any de rus i no era capaç de tenir una con­versa gaire llarga. Però dos mesos d’immersió lingüística em van anar molt bé.

Era a l’estiu, els car­rers esta­ven molt buits, això sí, però no hi havia un ambi­ent espe­ci­al­ment trist. Tam­poc vaig estar gaire temps a Mos­cou, ja que vaig viat­jar fins a Barnaül, a Sibèria, amb tren. Van ser tres dies en un ambi­ent molt distés i ami­ga­ble. La gent par­lava molt entre ella, era una època que encara es fumava als trens. De seguida volien saber de tu, d’on eres, a què et dedi­ca­ves, ràpida­ment feies amis­tats. També vaig anar a Ucraïna, aquell estiu. No vaig tro­bar cap diferència entre els dos països, la fron­tera era imper­cep­ti­ble i la gent també era molt ami­ga­ble i cor­dial.

Quan arri­bes a Rússia el pri­mer que impres­si­ona és que la gent és molt res­pec­tu­osa i edu­cada. És clar que hi ha de tot com a tot arreu, però en gene­ral és gent que s’interessa molt per la cul­tura, per la història, gent que sap mol­tes coses, i de temes diver­sos. De fet, en l’època soviètica lle­gien molt, era una soci­e­tat molt culta. Segu­ra­ment, com que durant aquell període tot era molt estricte, molta gent segueix tenint aquesta manera de fer, mal­grat que tot està can­vi­ant molt ràpida­ment. Però a mi aquesta és la gent que m’interessa de veri­tat, amb la que m’hi sento bé, és agraïda, ho notes als con­certs. Et rega­len flors i petits detalls i s’emo­ci­o­nen molt.

No sé com aca­barà tot ple­gat. És molt trist, molta gent no està gens d’acord amb el que està pas­sant. Aquest con­flicte ha arri­bat a sepa­rar pares i fills, ger­mans. Molts mar­xen del país, sobre­tot la gent jove. Penso que s’ha fet molt poc o res per evi­tar-lo. M’entris­teix tant, que hi ha dies que penso que ja n’estic can­sada, que no és la meva guerra, que no tor­naré més a Rússia i que me’n vull anar a des­co­brir una altra cosa, però no puc; tots aquests anys han fet que anés esti­mant aquest país. Des d’abans que comencés aquest con­flicte, ja tenia molt clar que els EUA hi juguen un paper molt impor­tant, però no ho puc expres­sar, això. És dur perquè jo aquí, a Bar­ce­lona, no puc dir res de bo de Rússia, ni par­lar-ne amb les meves amis­tats. Tam­poc amb els amics rus­sos. Els que viuen allà estan divi­dits, però els que viuen aquí, també. Amics de tota la vida han dei­xat de par­lar-se. Els Estats Units tenen un his­to­rial de morts i des­trucció, i mai se li han impo­sat san­ci­ons, i ara ningú es pre­gunta per què a Rússia sí que se li impo­sen san­ci­ons. Això és real­ment molt trist i ter­ri­ble. La soci­e­tat russa està vivint un autèntic trauma, a l’ambi­ent hi ha una cris­pació, uns ner­vis, una cosa que no deixa res­pi­rar. Has de viure amb això i t’hi vas acos­tu­mant. La gent fa veure que no passa res i va fent, però és molt dur viure així.

Crec que és molt dife­rent. Cata­lu­nya vol inde­pen­dit­zar-se de tots, d’Espa­nya, de França; en canvi, Cri­mea per exem­ple, que ja havia estat russa i soviètica, ha estat anne­xi­o­nada per Rússia, que sosté que Ucraïna no exis­tia com a país. De fet, el nom Ucraïna ve d’okraini, que vol dir ‘als afo­res’. El que explica la història russa és que, de fet, la major part del ter­ri­tori d’Ucraïna per­ta­nyia a Polònia, que els ucraïnesos vivien opri­mits i que van dema­nar ajuda a Pere el Gran i a Cate­rina I per alli­be­rar-se de l’opressió polo­nesa. Els ucraïnesos tenen una altra versió: que van ser con­que­rits per Rússia, que els van pro­hi­bir la llen­gua, la cul­tura, i això és el que els naci­o­na­lis­tes rei­vin­di­quen ara.

Sobre­tot a tenir més paciència, a tenir més coratge per afron­tar els pro­ble­mes; la resiliència.

M’agra­den molt les roman­ces rus­ses, tenen unes melo­dies pre­ci­o­ses i unes lle­tres ple­nes de filo­so­fia. Les cançons de l’època soviètica des­pre­nen una gran huma­ni­tat, par­len de bon­dat, de soli­da­ri­tat, d’espe­rança, amb una força poètica tre­menda. Les cançons no només par­len d’amor entre per­so­nes, també d’amor fra­ter­nal, amor a la natura, a la terra... El poble rus s’estima molt la terra. Així que no podria triar-ne només una, a totes hi pots tro­bar coses interes­sants i emo­ti­ves.

Doncs crec un quants valors i la mei­tat de les coses interes­sants del món! Aquí sem­pre hem vist Rússia com l’ene­mic, com un país d’ossos, de bor­rat­xos, d’incul­tes, i no és així. S’han fet un munt de des­co­bri­ments, aquí. Tenen una cul­tura, una riquesa i una diver­si­tat increïbles que hauríem de conèixer.

Em van con­vi­dar a par­ti­ci­par al con­curs La cançó de l’any. Havia gra­vat el disc El destí del bon lla­dre, de cançons rus­ses, i van tro­bar interes­sant el tre­ball i el van voler donar a conèixer. El fes­ti­val va ser una experiència ino­bli­da­ble. Ara també faig tra­duc­ci­ons de cançons rus­ses al català. He traduït alguns autors, i també d’avant­guarda russa, com Alek­sei Khovs­tenko o Henri Volok­honski, entre d’altres. No és fàcil tra­duir els autors rus­sos, alguns com Vis­sotski gai­rebé són intraduïbles.

Ara, aquí, no és un bon moment per fer con­certs de cançons rus­ses sense sepa­rar-ho d’un con­text polític. L’any pas­sat vaig fer un con­cert a La llotja de Mar, ja en plena guerra. Em van amenaçar de boi­co­te­jar-lo. Un amic meu d’Ucraïna em va sug­ge­rir que cantés en ucraïnès, que si can­tava en rus m’ani­ria mala­ment. Final­ment vaig fer el con­cert, no va pas­sar res. Jo no conec l’ucraïnès, vull intro­duir algun tema en aquesta llen­gua al meu reper­tori perquè m’agra­den força les cançons ucraïneses. Que canti cançons rus­ses no vol dir que esti­gui en con­tra d’Ucraïna, penso que són pobles ger­mans i que és un error inten­tar sepa­rar-los. M’agra­da­ria que la música fos un pont d’unió entre els dos pobles. Tinc tres con­certs pro­gra­mats; un a Mos­cou, un a Peres­lavl-Zaleski i un fes­ti­val a Arkhànguelsk, al gran nord. I també la gra­vació de cançons amb una orques­tra molt cone­guda i con­so­li­dada.

No gens. La gent es pensa que el pre­si­dent m’ha donat la naci­o­na­li­tat per alguna qüestió d’interès, però la veri­tat és que va ser un peri­ple llarg, un seguit d’intents fallits i un any d’espera burocràtica. Però al final vaig tenir sort. Els advo­cats em deien que no em dona­rien la naci­o­na­li­tat: no he estu­diat a Rússia, no hi he tin­gut fills, ni residència fixa. Però al final crec que la feina que he fet al país hi ha aju­dat. Ara ja no m’he de pre­o­cu­par més pels visats; en la situ­ació actual, per exem­ple, no podria tor­nar a Rússia.