Tres i més
A Catalunya hi ha més de 150.000 famílies nombroses, 9.000 de les quals tenen cinc fills o més i, d’aquestes, 820 són monoparentals
-
Els cinc fills de la Maria i en Quim tenen entre 5 mesos (la més petita) i 6 anys (el més gran) QUIM PUIG. -
La família d’en Ramon i la Carme jugant a ping pong ORIOL DURAN. -
La família d’en Jordi i la Maria jugant a jocs de taula JUANMA RAMOS. -
La família de la Mar i en Daniel en un parc infantil ORIOL DURAN.
GESTIÓ DE LES VACANCES
“Les vacances és un tema complicat, tant pel cost que representa com per les dificultats de trobar allotjament per a tants”SUPORT ESCÀS I INESTABLE
“Les famílies nombroses es queixen que les ajudes o els descomptes que s’ofereixen són insuficients, tant les públiques com les privades”MÉS CIRCUMSTÀNCIES
“La normativa no només té en compte que es tinguin tres o més fills, sinó casos com tenir un fill amb discapacitat”“Ens agraden els nens, però tenir-ne molts no era un objectiu inqüestionable.” La Maria i en Jordi reconeixen que no tenien previst acabar formant una família nombrosa, però tot seguit matisen que “teníem clar que no ens importava”. Actualment, tenen set fills, d’entre divuit anys (en Marc, el més gran) i quatre (la Martina, la més petita). A banda de la voluntat de no posar-se límits, reconeixen que també pesaven els antecedents familiars: “Tots dos venim de famílies nombroses i vulguis o no, això acaba influint, encara que sigui perquè ja és un escenari que forma part de la teva realitat.” En el cas de la família de la Maria eren sis germans, mentre que en la d’en Jordi eren quatre, tot i que en aquest darrer cas reconeix: “Eren dues parelles a molta distància els dos primers dels dos segons i la veritat és que tampoc vam viure gaire l’experiència d’una família nombrosa.”
Segons dades de l’Institut d’Estadística, a Catalunya hi ha 152.878 famílies nombroses. D’aquestes, 9.000 tenen cinc fills o més. En tot cas, el títol acreditatiu no només es dona a aquelles unitats familiars que tenen més de tres fills, sinó també a les que es troben en alguna circumstància especial, com ara que els infants siguin orfes d’algun dels dos progenitors o algun dels fills tingui una discapacitat. Les motivacions i les circumstàncies d’aquestes famílies nombroses són molt diverses. Com en el cas de la Maria i en Jordi, els antecedents familiars són determinants. Una altra de les famílies amb què hem parlat, la d’en Quim i la Maria, tenen una experiència semblant. En Quim prové d’una família de dotze fills, fruit de dos matrimonis diferents; mentre que en el cas de la Maria eren cinc. El seu «avantprojecte familiar», tal com el defineix en Quim, consistia a tenir entre cinc o set fills, però quan va arribar el tercer la seva percepció va canviar. Ara mateix en tenen cinc, d’entre sis anys (l’Àlvaro) i cinc mesos (la Inés) i confessen que estan “desbordats”: “No podem amb tot i estem en un moment en què ens plantegem si seguim o bé si ens quedem amb cinc.” Malgrat tot, tenen molt clar que “és molt bonic tenir fills”.
En canvi, en Lucas i la Maria Eugènia reconeixen que tot va començar gairebé “sense pensar-ho”. Estan junts des del 1999 i fins al 2010 no es van decidir a tenir fills. Ara, però, en tenen nou, el més petit dels quals (l’Ashlie) té onze mesos, mentre que el més gran (en Brian), tretze anys. Entre aquestes dues dates, a més a més, en Lucas va tenir un accident laboral, de resultes del qual va perdre completament la visió. El cas de la Mar i en Daniel és diferent. Quan es van conèixer, ella tenia tres fills d’una relació anterior i ell en tenia una d’una altra. Malgrat tot, quan van començar a viure junts van decidir que volien tenir fills en comú. En aquest cas, més que els antecedents familiars va pesar el fet de no partir de zero. “El fet de tenir-ne ho fa tot molt més senzill perquè ja portes una vida de família, però també tens ganes de formar una família amb la teva parella. És un procés que es va fent”, explica en Daniel. En total, tenen set fills, de dinou a dos anys, tot i que el més gran ja no viu amb ells des de fa un any i mig.
La logística
Un dels reptes més complicats que han d’assumir les famílies nombroses és la gestió del dia a dia. En molts casos cal fer equilibris, en què són decisius factors com ara la feina dels progenitors, l’edat de la mainada, el suport familiar o la capacitat econòmica. En el cas d’en Quim i la Maria, per exemple, tots dos eren professors, però ell va haver de posar-se a fer de comercial per millorar els ingressos i les perspectives professionals, tot i que confessa que “ja sabia que amb la nova feina tindria zero conciliació”. Malgrat tot, destaca que l’horari actual, amb jornada partida, li permet portar cada matí els fills a l’escola. A més a més, els porten al mateix centre on treballa la seva dona, la Maria, la qual cosa “facilita molt les coses”. En Ramon i la Carme, que tenen cinc fills d’edats entre els 21 i els 14 anys, recorden que els primers anys “van ser molt complicats, sobretot quan un dels fills encara era petit i s’estava a casa, un altre anava a l’escola bressol i algun altre a l’escola”. Però es van poder espavilar; en bona mesura, gràcies a la feina: ell és professor de la mateixa escola a què ha anat la mainada des de P3 i ella es va agafar horari intensiu, amb la qual cosa un podia anar a portar-los a l’escola i l’altre a recollir-los. A més a més, també van tenir suport extern. Quan tots cinc fills van anar a l’escola, la gestió va ser molt més fàcil.
En el cas de la Mar i en Daniel, que viuen amb sis fills amb edats de dos a quinze anys, s’ho gestionen entre ells dos, però afegeixen que “les tres nenes grans ajuden molt: renten plats, treuen les escombraries, estenen i pleguen la roba...”. Per la seva banda, en Jordi i la Maria, que tenen set fills i viuen en un pis de l’Eixample de Barcelona, compten amb l’ajuda inestimable dels fills, que tenen edats molt diverses, entre quatre i divuit anys, però que “des de petits s’acostumen a ajudar i veuen com els seus germans ho fan”. De fet, el fill més gran, que en té 18 i va a la universitat de tardes, és el que acaba d’enllestir el dinar a dos dels seus germans petits.
A banda d’aquesta col·laboració inestimable, destaquen que quan ha estat necessari han tingut ajuda familiar, ja sigui en cas de malaltia o d’alguna emergència “molt puntual”. Però matisen que han procurat que no fos “constant ni de dia i hora, per no lligar excessivament els altres; tot i això, quan hem necessitat comptar-hi ho hem pogut fer”. També és veritat, però, que la Maria va estar alguns anys sense treballar i va poder dedicar més temps a la família. En aquests moments, però, treballa d’administrativa. En Ramon i la Carme contrasten la gestió del dia a dia d’ara amb la d’alguns anys enrere: “Ara, els fills tenen entre 14 i 21 anys i és un petit caos. Cadascú té horaris diferents i vas veient què fa un o què fa l’altre sobre la marxa. Quan eren més petits, tot era molt més ordenat. El principal problema era el transport de la mainada amunt i avall.” En Lucas i la Maria Eugènia, que tenen nou fills d’entre 11 mesos i 9 anys, també tenen ajuda molt puntual, ell té la invalidesa i ella està a l’atur. En el cas de la Mar i en Daniel, també acostumen a gestionar-se tots dos el dia a dia, tot i que ella està a l’atur des de fa alguns mesos.
La mobilitat
Un altre dels reptes complicats és el de la mobilitat. La família d’en Quim i la Maria es mouen per Barcelona en transport públic, en bona mesura forçats per les circumstàncies: “L’Ajuntament va treure la normativa de baixes emissions. Nosaltres teníem una furgoneta que ens havia deixat el meu pare, però no podem fer-la servir per circular per la ciutat. I una furgoneta de segona mà amb capacitat per a set persones com a mínim costa 25.000 euros”, ens explica en Quim. Al final, però, valora que s’ho han pogut gestionar amb la T-usual, que costa la meitat en el cas de les famílies nombroses especials com la seva. Tot i això, puntualitza que “portar cada dia quatre menors en bus, que és el que haurem de fer a partir del curs vinent, és una bogeria; a banda que hi destines molt més temps, uns 45 minuts d’anada i el mateix de tornada”. La Maria Eugènia i en Lucas, que viuen en un pis de Castelldefels i tenen nou fills, es mouen sobretot en transport públic: “Intentem no moure’ns tots alhora, perquè és molt complicat a nivell econòmic i logístic; però, si és inevitable, ens desplacem en bus o en tren i, en alguna ocasió molt puntual, en taxi.” Un dels avantatges que tenen és que l’escola on van els nens està a deu minuts caminant.
La Maria i en Jordi, per la seva banda, posen en relleu la solidaritat espontània que s’acaba establint amb altres famílies: “Moltes vegades l’entorn s’ofereix abans que ho necessitis. S’ha establert una complicitat i tant als altres com a nosaltres ens surt com molt natural portar el fill dels altres o els nostres quan hi ha alguna activitat extraescolar o algun partit de futbol.” En aquest moments tenen una furgoneta de nou places.
També és complicat quadrar els números. Totes les famílies amb què hem parlat reconeixen que han hagut de fer algun sacrifici, ja sigui canviant de feina o bé renunciant a alguna activitats extraescolar per a la mainada; però se senten satisfets del resultat final. En Lucas i la Maria Eugènia, per la seva banda, viuen en un pis petit, de 95 metres quadrats útils. Ell és pensionista per accident laboral i la seva dona va deixar de treballar quan ell va perdre la visió, l’any 2007.
Les vacances és un tema complex, tant pel cost que representa com per les dificultats de trobar allotjament per a tanta gent. Fa poques setmanes, amb motiu del Dia Internacional de les Famílies, l’Associació de Famílies Nombroses de Catalunya (Fanoc) va donar a conèixer una enquesta que revelava que més de la meitat de les famílies amb més de tres fills tenen dificultats per assumir els costos que els suposa fer vacances. En Lucas i la Maria Eugènia, que tenen nou fills, els confessen que “a part d’inviable, és impossible”. Un cobra una pensió d’invalidesa i l’altra està a l’atur. “Sense ajudes, amb la pensió d’invalidesa que estic cobrant i amb l’encariment del cost de la vida arran de la pandèmia, és molt difícil estalviar per anar de vacances. Ja prou problemes tenim per viure el dia a dia”, ens explica en Lucas.
En Daniel i la Mar, que també es troba a l’atur, confessen que també els resulta molt complicat anar de vacances i posen incís en el tema logístic: “Només anem a un càmping, que és l’únic lloc on podem anar tots junts.” La Maria i en Jordi també destaquen la mateixa problemàtica: “Has de buscar alguna casa de lloguer, millor que un apartament, en què hi puguem cabre tots nou i això acostuma a ser molt clar, a banda que n’hi ha poques i has de reservar amb molta antelació.” Tot i això, encara és pitjor quan han necessitat anar d’hotel: “Has de reservar quatre o cinc habitacions i això és molt car, a part que sovint no trobes habitacions grans.”
Les ajudes públiques
Des de la Federació de l’Associació de Famílies Nombroses de Catalunya, que aplega més de 14.000 famílies, es reclama una equiparació amb les mesures de suport que reben les famílies amb fills a la resta de països de la Unió Europea. A Catalunya i a Espanya hi ha ajudes per infants a càrrec o famílies nombroses, però aquestes són molt limitades i, a més a més, no es mantenen amb el temps, per la qual cosa és molt complicat que pugui ajudar les famílies a planificar el futur; i a nivell de país, tampoc se’n poden percebre els possibles resultats.
Els pares amb qui hem parlat es beneficien d’aquestes ajudes, però es queixen de la migradesa i la inestabilitat. En Ramon i la Carme, que tenen cinc fills (la més petita dels quals ja té 14 anys) remarquen que han viscut una època en què els governs van fer proves: “Amb un dels fills vam cobrar els 2.500 euros del Zapatero. Després vam rebre una ajuda de la Generalitat. Totes les han acabat retirant. Ara només rebem la d’Hisenda de 200 euros al mes perquè som família nombrosa especial.” En Jordi i la Maria, per la seva banda, es queixen que “les ajudes no estan comptades pel nombre de persones que hi ha en una família”. En tot cas, un dels descomptes que valoren més positivament és el transport en tren. En canvi, en Lucas i la Maria Eugènia, que porten set dels seus nou fills a una escola de Castelldefels, aquest any s’han quedat sense les ajudes de menjador perquè no el van avisar de la data que calia demanar-les, la qual cosa comportarà que hagin d’anar a recollir la mainada al migdia.
Al final, les ajudes tampoc són determinants a l’hora de decidir formar una família nombrosa. En Jordi i la Maria, que tenen set fills, ho expressen amb molta claredat: “Encara que no hi hagués hagut cap mena d’ajuda pública hauríem tingut els mateixos fills. Si de cas, hauríem demanat més diners a la família o bé hauríem anat més justos o faríem menys coses de les que fem. Però sí que és veritat que hi ha molta gent que fa marxa enrere per la falta d’ajudes.” I ens convida a fer una reflexió: “Ens hem de plantejar quina societat volem. Si hi hagués més ajudes segurament hi hauria més natalitat. No sé si hi hauria més famílies nombroses, perquè al capdavall es tracta d’una opció molt personal i no tothom té vocació per tenir fills, però com a mínim la gent tindria l’opció d’escollir.”
LA REACCIÓ DE L’ENTORN
“Esteu bojos!” La reacció de l’entorn, dels amics i els coneguts d’en Lucas i la Maria Eugènia quan els van explicar que volien construir una família nombrosa va ser molt contundent. Tots dos ens recorden alguns dels arguments que els posaven damunt de la taula: “Que ara no és el moment! Que ja no estem a la postguerra, que això de tenir molts fills és antiquat. Que no sabeu el que feu!” Malgrat tot, ells ho tenien molt clar i van seguir el seu camí fins a tenir nou fills.
Tot i això, la majoria de les parelles amb qui hem parlat destaquen que bona part dels comentaris que els arriben de l’entorn són positius. En Quim destaca que “la majoria de comentaris són bons, però de tant en tant et trobes amb alguna que se’t queda mirant com si fossis un marcià i comença a comptar els nens que hi ha al teu voltant com si alguna cosa no li acabés de quadrar o com si estiguessis fent alguna cosa estranya”.