“Hem de trencar amb els estigmes que hi ha arrelats”

Bàsicament, tenim dues finalitats. La primera és defensar els drets de les famílies nombroses per tal que no hi hagi cap discriminació per raó del nombre de fills; i aconseguir que tenir fills es valori com una aportació positiva al país en termes de benestar social. La segona part seria aconseguir serveis i ofertes adequades a les famílies nombroses, per la qual cosa també treballem amb empreses privades. Per altra banda, també tenim una incidència forta en el tema del lleure en família. Cada mes organitzem dues o tres activitats gratuïtes o a un preu molt assequible.

El 85% de les famílies que tenim són de tres fills, que és la xifra bàsica per ser considerada família nombrosa. Un 10% són de quatre fills i després queda un 5% que són els de cinc o més, que seria la categoria especial. L’altre dia precisament llegia que a tot Espanya de deu o més fills només hi ha 140 famílies. Ja es veu que ha canviat molt amb l’escenari de fa alguns anys. Ara la immensa majoria de les famílies són de tres fills.

Afortunadament, aquesta llei ha quedat en suspens per la convocatòria d’eleccions i, per tant, si es vol impulsar, s’ha de començar de zero, com a mínim el tràmit parlamentari. En tot cas, reflecteix un cert estigma que hi ha sobre les famílies nombroses. Sembla fins i tot que hi ha qui té por del concepte de família nombrosa perquè l’acaba identificant amb l’època franquista o amb posicions integristes. I això no és només una cosa que passi a Espanya. Fa poc llegia dos informes que va fer el Ministeri de l’Interior alemany i en què precisament es parlava d’aquest biaix, que allà s’associa més amb la immigració. Amb això hem de trencar els tabús. Nosaltres fem una enquesta cada any per conèixer com són les nostres famílies i resulta que són un mirall molt precís del conjunt de la població, tant a nivell de posició socioeconòmica com de pensament. L’única diferència és que hi ha una part de membres de la unitat que no ingressa i que requereix una dedicació i té una repercussió en la vida de les famílies a nivell laboral, econòmic i social. Tot i això, hi ha un doble estigma: d’una banda, els que creuen que les famílies nombroses són gent de dretes, rics i molt religiosos; i, de l’altra, els que els associen a gent pobra i immigrant. Hem de trencar aquests estigmes i posar en valor la llibertat de la gent de construir el seu projecte familiar com vulgui. En realitat, les enquestes mostren una gran desproporció, encara més gran a Catalunya, entre els fills desitjats i els que s’acaben tenint. Aquí és on tenim el problema. En altres països com França o el nord d’Europea es veu com a molt positiu el fet de tenir una família nombrosa, entre d’altres raons perquè són conscients que l’increment de la natalitat és bàsic per garantir el relleu generacional. Aquí tenim una feina molt important a fer. Cal fer un canvi de cultura per veure el fet de tenir fills com una iniciativa positiva.

És una cosa que sorprèn. Tinc la sort que fa anys que soc secretari general de la Confederació Europea de Famílies Nombroses, vaig molt a diversos països d’Europa i et trobes que a la majoria dels llocs no hi ha cap por i es parla obertament d’aquests temes. Al capdavall, és un dels reptes més grans que hi ha en aquest moment a Europa. Tant és així que Ursula von der Leyen, la presidenta de la Comissió Europea, quan va fer el seu darrer govern va posar una vicepresidenta de demografia. En canvi, Espanya és una rara avis, perquè és un tema del qual fa por parlar, suposo perquè venim dels anys del franquisme en què es va exaltar la família. Per part de la dreta hi ha una por perquè no els diguin que estan continuant amb polítiques del franquisme; i per part de l’esquerra perquè es parteix d’una determinada visió de la família com a espai de dominació. Hem de superar totalment això. Al capdavall, tothom té la família que vol i és evident que els que estan tenint més fills estan fent una aportació important a la societat i els hem de tractar perquè aquesta sigui considerada.

És un tema que ens preocupa moltíssim. Hi ha un índex que s’utilitza a tot Europa per avaluar la pobresa que és la taxa Arope. Fins fa tres anys sortia que les famílies que tenen tres fills o més fins i tot tenen més risc d’exclusió social que les monoparentals. Curiosament, ara això ha desaparegut i només surten les llars amb un fill o més i estem intentant esbrinar què ha passat. En tot cas, el 30% dels nens estan en llars de famílies nombroses i és una realitat que cal tenir present en les polítiques d’inclusió social.

De moltíssimes maneres. Per exemple. Quan tens un tercer fill el primer que has de fer és canviar el cotxe perquè les cadiretes no t’hi caben. Com que el cotxe és més gran té més potència i tots els impostos estan basats en la potència. Quan has de comprar una casa és exactament igual. Però qui aprofita millor l’espai? Set persones que viuen en cent metres quadrats o bé una persona que viu en seixanta? És més, la majoria de famílies nombroses viuen en menys espai del que recomana Nacions Unides per viure en dignitat.

Absolutament. El primer problema és una absència de polítiques integrades. A la majoria dels països del nostre entorn com ara a França, hi ha una estratègia que es manté des de fa molts anys que es va treballant any rere any a través d’uns espai anomenat Consell Nacional de Família que es dedica a analitzar què funciona i què cal canviar. És igual que governin dretes o esquerres, que això es manté absolutament. Llavors tens la prestació universal per fill a càrrec, tens un xec de serveis i moltes altres coses. Si tens un tercer fill hi ha una seguretat especial pels beneficis de la família. Tot està enfocat perquè hi hagi molta llibertat a l’hora d’organitzar-te i perquè no perdis salaris ni oportunitats pel fet de tenir fills. Aquí és justament al contrari. Tot són problemes. I a més anem erràticament, la qual cosa és nefasta perquè les polítiques familiars precisament tenen efectes a mitjà i llarg termini. Va haver-hi el xec de Zapatero i quan va durar? Ni tres anys! A més a més es fan polítiques que no tenen cap sentit. Veig ajuntaments que diuen: “Ara donarem mil euros per cada fill que neixi.” Molt bé. I després què? Fa uns dies vaig estar a Polònia. Des de fa quatre o cinc anys estan donant 120 euros per fill al mes. Universals. Però és que això és el que s’està fent a tot Europa: és el que s’anomena prestació universal per fill a càrrec i que els experts diuen que és l’instrument més eficient per lluitar contra la pobresa infantil. Aquí ho reclamen totes les organitzacions de suport a la infància, però ni se’n sent parlar en el debat polític. L’única cosa que hi ha és una prestació per a famílies molt i molt vulnerables. En conjunt, falta consciència que és un tema amb què ens estem jugant el futur i que requereix un pacte d’estat. No es pot pensar en polítiques familiars en termes electorals. Les polítiques familiars no comencen a tenir efecte fins que han passat dos canvis de govern i la gent veu que es mantenen. Requereixen confiança.