“Hem de trencar amb els estigmes que hi ha arrelats”

Bàsica­ment, tenim dues fina­li­tats. La pri­mera és defen­sar els drets de les famílies nom­bro­ses per tal que no hi hagi cap dis­cri­mi­nació per raó del nom­bre de fills; i acon­se­guir que tenir fills es valori com una apor­tació posi­tiva al país en ter­mes de benes­tar social. La segona part seria acon­se­guir ser­veis i ofer­tes ade­qua­des a les famílies nom­bro­ses, per la qual cosa també tre­ba­llem amb empre­ses pri­va­des. Per altra banda, també tenim una incidència forta en el tema del lleure en família. Cada mes orga­nit­zem dues o tres acti­vi­tats gratuïtes o a un preu molt asse­qui­ble.

El 85% de les famílies que tenim són de tres fills, que és la xifra bàsica per ser con­si­de­rada família nom­brosa. Un 10% són de qua­tre fills i després queda un 5% que són els de cinc o més, que seria la cate­go­ria espe­cial. L’altre dia pre­ci­sa­ment lle­gia que a tot Espa­nya de deu o més fills només hi ha 140 famílies. Ja es veu que ha can­viat molt amb l’esce­nari de fa alguns anys. Ara la immensa majo­ria de les famílies són de tres fills.

Afor­tu­na­da­ment, aquesta llei ha que­dat en sus­pens per la con­vo­catòria d’elec­ci­ons i, per tant, si es vol impul­sar, s’ha de començar de zero, com a mínim el tràmit par­la­men­tari. En tot cas, reflec­teix un cert estigma que hi ha sobre les famílies nom­bro­ses. Sem­bla fins i tot que hi ha qui té por del con­cepte de família nom­brosa perquè l’acaba iden­ti­fi­cant amb l’època fran­quista o amb posi­ci­ons inte­gris­tes. I això no és només una cosa que passi a Espa­nya. Fa poc lle­gia dos infor­mes que va fer el Minis­teri de l’Inte­rior ale­many i en què pre­ci­sa­ment es par­lava d’aquest biaix, que allà s’asso­cia més amb la immi­gració. Amb això hem de tren­car els tabús. Nosal­tres fem una enquesta cada any per conèixer com són les nos­tres famílies i resulta que són un mirall molt precís del con­junt de la població, tant a nivell de posició soci­o­e­conòmica com de pen­sa­ment. L’única diferència és que hi ha una part de mem­bres de la uni­tat que no ingressa i que reque­reix una dedi­cació i té una reper­cussió en la vida de les famílies a nivell labo­ral, econòmic i social. Tot i això, hi ha un doble estigma: d’una banda, els que cre­uen que les famílies nom­bro­ses són gent de dre­tes, rics i molt reli­gi­o­sos; i, de l’altra, els que els asso­cien a gent pobra i immi­grant. Hem de tren­car aquests estig­mes i posar en valor la lli­ber­tat de la gent de cons­truir el seu pro­jecte fami­liar com vul­gui. En rea­li­tat, les enques­tes mos­tren una gran des­pro­porció, encara més gran a Cata­lu­nya, entre els fills desit­jats i els que s’aca­ben tenint. Aquí és on tenim el pro­blema. En altres països com França o el nord d’Euro­pea es veu com a molt posi­tiu el fet de tenir una família nom­brosa, entre d’altres raons perquè són cons­ci­ents que l’incre­ment de la nata­li­tat és bàsic per garan­tir el relleu gene­ra­ci­o­nal. Aquí tenim una feina molt impor­tant a fer. Cal fer un canvi de cul­tura per veure el fet de tenir fills com una ini­ci­a­tiva posi­tiva.

És una cosa que sorprèn. Tinc la sort que fa anys que soc secre­tari gene­ral de la Con­fe­de­ració Euro­pea de Famílies Nom­bro­ses, vaig molt a diver­sos països d’Europa i et tro­bes que a la majo­ria dels llocs no hi ha cap por i es parla ober­ta­ment d’aquests temes. Al cap­da­vall, és un dels rep­tes més grans que hi ha en aquest moment a Europa. Tant és així que Ursula von der Leyen, la pre­si­denta de la Comissió Euro­pea, quan va fer el seu dar­rer govern va posar una vice­pre­si­denta de demo­gra­fia. En canvi, Espa­nya és una rara avis, perquè és un tema del qual fa por par­lar, suposo perquè venim dels anys del fran­quisme en què es va exal­tar la família. Per part de la dreta hi ha una por perquè no els diguin que estan con­ti­nu­ant amb polítiques del fran­quisme; i per part de l’esquerra perquè es par­teix d’una deter­mi­nada visió de la família com a espai de domi­nació. Hem de superar total­ment això. Al cap­da­vall, tot­hom té la família que vol i és evi­dent que els que estan tenint més fills estan fent una apor­tació impor­tant a la soci­e­tat i els hem de trac­tar perquè aquesta sigui con­si­de­rada.

És un tema que ens pre­o­cupa moltíssim. Hi ha un índex que s’uti­litza a tot Europa per ava­luar la pobresa que és la taxa Arope. Fins fa tres anys sor­tia que les famílies que tenen tres fills o més fins i tot tenen més risc d’exclusió social que les mono­pa­ren­tals. Curi­o­sa­ment, ara això ha des­a­pa­re­gut i només sur­ten les llars amb un fill o més i estem inten­tant esbri­nar què ha pas­sat. En tot cas, el 30% dels nens estan en llars de famílies nom­bro­ses i és una rea­li­tat que cal tenir pre­sent en les polítiques d’inclusió social.

De moltíssi­mes mane­res. Per exem­ple. Quan tens un ter­cer fill el pri­mer que has de fer és can­viar el cotxe perquè les cadi­re­tes no t’hi caben. Com que el cotxe és més gran té més potència i tots els impos­tos estan basats en la potència. Quan has de com­prar una casa és exac­ta­ment igual. Però qui apro­fita millor l’espai? Set per­so­nes que viuen en cent metres qua­drats o bé una per­sona que viu en sei­xanta? És més, la majo­ria de famílies nom­bro­ses viuen en menys espai del que reco­mana Naci­ons Uni­des per viure en dig­ni­tat.

Abso­lu­ta­ment. El pri­mer pro­blema és una absència de polítiques inte­gra­des. A la majo­ria dels països del nos­tre entorn com ara a França, hi ha una estratègia que es manté des de fa molts anys que es va tre­ba­llant any rere any a través d’uns espai ano­me­nat Con­sell Naci­o­nal de Família que es dedica a ana­lit­zar què fun­ci­ona i què cal can­viar. És igual que gover­nin dre­tes o esquer­res, que això es manté abso­lu­ta­ment. Lla­vors tens la pres­tació uni­ver­sal per fill a càrrec, tens un xec de ser­veis i mol­tes altres coses. Si tens un ter­cer fill hi ha una segu­re­tat espe­cial pels bene­fi­cis de la família. Tot està enfo­cat perquè hi hagi molta lli­ber­tat a l’hora d’orga­nit­zar-te i perquè no per­dis sala­ris ni opor­tu­ni­tats pel fet de tenir fills. Aquí és jus­ta­ment al con­trari. Tot són pro­ble­mes. I a més anem erràtica­ment, la qual cosa és nefasta perquè les polítiques fami­li­ars pre­ci­sa­ment tenen efec­tes a mitjà i llarg ter­mini. Va haver-hi el xec de Zapa­tero i quan va durar? Ni tres anys! A més a més es fan polítiques que no tenen cap sen­tit. Veig ajun­ta­ments que diuen: “Ara dona­rem mil euros per cada fill que neixi.” Molt bé. I després què? Fa uns dies vaig estar a Polònia. Des de fa qua­tre o cinc anys estan donant 120 euros per fill al mes. Uni­ver­sals. Però és que això és el que s’està fent a tot Europa: és el que s’ano­mena pres­tació uni­ver­sal per fill a càrrec i que els experts diuen que és l’ins­tru­ment més efi­ci­ent per llui­tar con­tra la pobresa infan­til. Aquí ho recla­men totes les orga­nit­za­ci­ons de suport a la infància, però ni se’n sent par­lar en el debat polític. L’única cosa que hi ha és una pres­tació per a famílies molt i molt vul­ne­ra­bles. En con­junt, falta consciència que és un tema amb què ens estem jugant el futur i que reque­reix un pacte d’estat. No es pot pen­sar en polítiques fami­li­ars en ter­mes elec­to­rals. Les polítiques fami­li­ars no comen­cen a tenir efecte fins que han pas­sat dos can­vis de govern i la gent veu que es man­te­nen. Reque­rei­xen con­fiança.