Les catedrals del camp

Poc després de visi­tar el celler moder­nista de l’Espluga de Fran­colí, pro­jec­tat per l’arqui­tecte Lluís Domènech i Mon­ta­ner el 1913, l’escrip­tor Àngel Gui­merà va bate­jar-lo com “la cate­dral del vi”. L’expressió va fer for­tuna. D’una banda, perquè aquell i altres cellers que van emer­gir a prin­ci­pis del segle pas­sat eren per­fec­ta­ment equi­pa­ra­bles a les cate­drals gòtiques de l’època medi­e­val. Però, al mateix temps, perquè sim­bo­lit­za­ven l’impuls de les coo­pe­ra­ti­ves agràries, el prin­ci­pal ins­tru­ment de moder­nit­zació del camp català després de la crisi de la fil·loxera, que havia devas­tat bona part de les vinyes. Aque­lles “cate­drals del vi” eren, doncs, un símbol del res­sor­gi­ment del país.

Entre la segona i la ter­cera dècada del segle pas­sat, es van anar aixe­cant cellers arreu del ter­ri­tori, pro­jec­tats per arqui­tec­tes com Josep Puig i Cada­falch, Pere Domènech i Roura (fill de Domènech i Mon­ta­ner) i, sobre­tot, Cèsar Mar­ti­nell, dei­xe­ble d’Antoni Gaudí i el gran inno­va­dor en aquest tipus de cons­truc­ci­ons. La pro­li­fe­ració d’aquests cellers res­po­nia a la crei­xent neces­si­tat, per part dels ela­bo­ra­dors de vi, d’adap­tar-se als can­vis en el mer­cat i als avenços tec­nològics. Aquests can­vis es van expres­sar a través d’una nova arqui­tec­tura adap­tada al món rural, però amb una men­ta­li­tat urbana, amb naus monu­men­tals de con­no­ta­ci­ons fabrils. Tal com remarca la his­to­ri­a­dora de l’art Raquel Lacu­esta, una de les prin­ci­pals inten­ci­ons d’arqui­tec­tes com ara Cèsar Mar­ti­nell era “monu­men­ta­lit­zar el camp”, de manera que si tra­di­ci­o­nal­ment l’edi­fici per excel·lència en cada poble havia estat l’església o el cas­tell, ara ho fos el celler coo­pe­ra­tiu, eri­git com un monu­ment que emer­gia d’entre les vinyes. En l’aspecte cons­truc­tiu, els cellers des­ta­quen per les grans arca­des d’ins­pi­ració clàssica, molta llum als inte­ri­ors i tots els detalls tec­nològics de l’època apli­cats a l’ela­bo­ració de vins; i, pel que fa als mate­ri­als, en l’ús del maó vist, l’arre­bos­sat i la ceràmica, que es con­ju­guen per acon­se­guir una estètica carac­terística i unes for­mes impac­tants.

Els cellers es van alçar arreu del país, però d’una manera molt espe­cial a les comar­ques tar­ra­go­ni­nes, on el coo­pe­ra­ti­visme va asso­lir una embran­zida molt nota­ble. A la Conca de Bar­berà, per exem­ple, es va impul­sar la cons­trucció de diver­sos cellers coo­pe­ra­tius a l’Espluga de Fran­colí (1912), al Sar­ral (1914), a Bar­berà (1917), a Roca­fort de Que­ralt (1918), a Mont­blanc (1919) o a Pira (1919). A l’Alt Camp, una altra de les comar­ques des­ta­ca­bles, hi tro­bem els de Nulles (1915), Vila-rodona (1919), Cabra del Camp (1919), Aiguamúrcia (1920), Alió (1917) i San­tes Creus (1921), totes obra de Cèsar Mar­ti­nell, men­tre que a la Terra Alta s’hi con­cen­tren alguns dels edi­fi­cis més espec­ta­cu­lars, com el de Gan­desa (1919), que ha estat esco­llit popu­lar­ment com una de les mera­ve­lles de Cata­lu­nya; o el del Pinell de Brai (1919).

Alguns d’aquests cellers han estat degu­da­ment pro­te­gits i decla­rats bé cul­tu­ral d’interès naci­o­nal (com ara els de l’Espluga de Fran­colí, Roca­fort de Que­ralt, el Pinell de Brai, Gan­desa, Nulles, Fal­set, Bar­berà de la Conca i Cor­nu­de­lla de Mont­sant) i són visi­ta­bles, ja sigui a través d’hora­ris esta­blerts, de manera esporàdica o, fins i tot, a par­tir d’una visita pro­gra­mada, en molts casos amb un paquet asso­ciat a l’eno­tu­risme, una moda­li­tat que té un segui­ment cada vegada més impor­tant. Alguns fins i tot for­men part d’una ruta més àmplia, com ara la que impulsa des de fa mesos Km0 i que rei­vin­dica el lle­gat coo­pe­ra­tiu. Però no exis­teix ni una marca gene­ral i encara menys una decla­ració monu­men­tal d’àmbit mun­dial que per­meti lli­gar les con­di­ci­ons huma­nes, pai­satgísti­ques i arqui­tectòniques i posar en valor un patri­moni excep­ci­o­nal.