Les catedrals del camp

Poc després de visitar el celler modernista de l’Espluga de Francolí, projectat per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner el 1913, l’escriptor Àngel Guimerà va batejar-lo com “la catedral del vi”. L’expressió va fer fortuna. D’una banda, perquè aquell i altres cellers que van emergir a principis del segle passat eren perfectament equiparables a les catedrals gòtiques de l’època medieval. Però, al mateix temps, perquè simbolitzaven l’impuls de les cooperatives agràries, el principal instrument de modernització del camp català després de la crisi de la fil·loxera, que havia devastat bona part de les vinyes. Aquelles “catedrals del vi” eren, doncs, un símbol del ressorgiment del país.

Entre la segona i la tercera dècada del segle passat, es van anar aixecant cellers arreu del territori, projectats per arquitectes com Josep Puig i Cadafalch, Pere Domènech i Roura (fill de Domènech i Montaner) i, sobretot, Cèsar Martinell, deixeble d’Antoni Gaudí i el gran innovador en aquest tipus de construccions. La proliferació d’aquests cellers responia a la creixent necessitat, per part dels elaboradors de vi, d’adaptar-se als canvis en el mercat i als avenços tecnològics. Aquests canvis es van expressar a través d’una nova arquitectura adaptada al món rural, però amb una mentalitat urbana, amb naus monumentals de connotacions fabrils. Tal com remarca la historiadora de l’art Raquel Lacuesta, una de les principals intencions d’arquitectes com ara Cèsar Martinell era “monumentalitzar el camp”, de manera que si tradicionalment l’edifici per excel·lència en cada poble havia estat l’església o el castell, ara ho fos el celler cooperatiu, erigit com un monument que emergia d’entre les vinyes. En l’aspecte constructiu, els cellers destaquen per les grans arcades d’inspiració clàssica, molta llum als interiors i tots els detalls tecnològics de l’època aplicats a l’elaboració de vins; i, pel que fa als materials, en l’ús del maó vist, l’arrebossat i la ceràmica, que es conjuguen per aconseguir una estètica característica i unes formes impactants.

Els cellers es van alçar arreu del país, però d’una manera molt especial a les comarques tarragonines, on el cooperativisme va assolir una embranzida molt notable. A la Conca de Barberà, per exemple, es va impulsar la construcció de diversos cellers cooperatius a l’Espluga de Francolí (1912), al Sarral (1914), a Barberà (1917), a Rocafort de Queralt (1918), a Montblanc (1919) o a Pira (1919). A l’Alt Camp, una altra de les comarques destacables, hi trobem els de Nulles (1915), Vila-rodona (1919), Cabra del Camp (1919), Aiguamúrcia (1920), Alió (1917) i Santes Creus (1921), totes obra de Cèsar Martinell, mentre que a la Terra Alta s’hi concentren alguns dels edificis més espectaculars, com el de Gandesa (1919), que ha estat escollit popularment com una de les meravelles de Catalunya; o el del Pinell de Brai (1919).

Alguns d’aquests cellers han estat degudament protegits i declarats bé cultural d’interès nacional (com ara els de l’Espluga de Francolí, Rocafort de Queralt, el Pinell de Brai, Gandesa, Nulles, Falset, Barberà de la Conca i Cornudella de Montsant) i són visitables, ja sigui a través d’horaris establerts, de manera esporàdica o, fins i tot, a partir d’una visita programada, en molts casos amb un paquet associat a l’enoturisme, una modalitat que té un seguiment cada vegada més important. Alguns fins i tot formen part d’una ruta més àmplia, com ara la que impulsa des de fa mesos Km0 i que reivindica el llegat cooperatiu. Però no existeix ni una marca general i encara menys una declaració monumental d’àmbit mundial que permeti lligar les condicions humanes, paisatgístiques i arquitectòniques i posar en valor un patrimoni excepcional.