Reconquerir els castells

Catalunya és terra de castells. De fet, una de les teories sobre l’origen etimològic de català és la que el vincula al terme castlà, que serviria per denominar el governador d’un castell i que ens situa en el moment fundacional de la nostra nació. Sigui com sigui, la seva silueta inconfusible es distingeix al capdamunt d’un turó o d’un massís, talment com si emergís d’entre la vegetació. Qui no reconeix la silueta inconfusible del castell del Montgrí o la del castell de Miravet, a recer del riu Ebre? A banda d’esdevenir un referent paisatgístic ineludible, els castells també estan vinculats a un munt d’històries i llegendes ben arrelades en l’imaginari popular. Els orígens del castell de Montsoriu, per donar-ne exemple, ens apareixen lligats a la llegenda del general Maus, que va recuperar el seu ajudant gràcies a una foguera que va distingir al mateix indret on s’acabaria erigint el castell. O també a la llegenda de la bruixa Guilleuma, que cada nit sortia del castell amb el seu seguici de serventes i sembraven malura i mal averany, fins que el rector de Breda les va foragitar amb els asperges.

Els castells també són el testimoni d’una època convulsa, de lluites de poder. Segles en què aquestes fortificacions esdevenien símbols de l’autoritat feudal i punts de control del territori. El seu punt d’arrencada se situa en l’alta edat mitjana, quan s’imposen com a delimitadors de fronteres i també com a centres de domini i de control del territori. Amb el pas dels segles, bona part d’aquestes construccions militars es convertiran en testimonis d’excepció dels episodis més convulsos de la nostra història, des de la guerra civil del segle XV fins a l’ocupació francesa a principi del XIX. Cada castell té, en aquest sentit, el seu episodi bèl·lic, en alguns casos superat de manera èpica, com ara el Cardona, que durant el 1711, en plena guerra de Successió, va resistir un setge de quaranta dies i no va capitular fins al 18 de setembre del 1714, una setmana després que ho fes Barcelona. En tot cas, el model de castell feudal, aquell que es començarà a perfilar des del segles IX i X, perviurà fins al Renaixement, quan l’evolució de l’artilleria i l’enfortiment del poder reial faran que vagin perdent el paper originari i siguin, a poc a poc, substituïts per construccions com la de Sant Ferran, a Figueres, la fortalesa baluardada més gran d’Europa que, això no obstant, serà incapaç de resistir cap setge. Amb el pas dels anys, algunes d’aquestes construccions s’aniran reconvertint en palaus, com ara el de Montesquiu, que esdevindrà el símbol del poder de la família dels Juncadella, i el de Requesens, que el comte de Peralada reconstruirà amb la idea de convertir-lo en refugi d’artistes. D’altres, en canvi, viuran un període d’abandonament i foscor, només trencat per les visites puntuals dels primers excursionistes, per bé que acabaran emergint de les tenebres. Un dels casos més espectaculars és el de Montsoriu, emplaçat en un indret estratègic. De la mà del Museu de Montseny i de l’Associació Amics del Castell i gràcies a un patronat creat el 1994, aquesta fortalesa viurà un període de ressorgiment espectacular, amb una inversió continuada que han permès que se situï com un dels castells més visitats del nostre país.

En aquest darrer sentit, el de l’accés a aquest patrimoni excepcional, el canvi que s’ha produït ha estat ben remarcable. Fa trenta anys, pràcticament l’únic castell que es podia visitar era del Montjuïc, amb una història ben infausta i un museu militar obert en ple període franquista. L’escenari ha canviat de manera substancial els darrers anys. En aquests moments, hi ha més de cent cinquanta castells oberts al públic, alguns amb visites guiades o teatralitzades i amb una certa museïtzació, que permet al visitant fer-se una idea del paper que van tenir. La distància entre aquesta xifra i els castells inventariats, que arriben als 2.297, encara és molt considerable, però els castells visitables permeten disposar d’una bona mostra d’aquest patrimoni excepcional.