“La covid persistent ja no és només un problema sanitari”

La covid per­sis­tent és una malal­tia real. Cada vegada hi ha més evidències de danys i fac­tors que ens aju­den a enten­dre la fisi­o­pa­to­lo­gia i el motiu per què hi ha paci­ents que per­sis­tei­xen amb els símpto­mes. És veri­tat que quan vam començar a veure paci­ents al maig i juny del 2020 en sabíem molt poc, però cada vegada hi ha més grups que fan recerca, a nivell inter­na­ci­o­nal, sobre­tot als EUA i a Angla­terra. La covid per­sis­tent té uns quants pro­ble­mes i un és l’estig­ma­tit­zació, hi ha per­so­nal sani­tari que encara no es creu que és una malal­tia real. Hi ha molts tre­balls que par­len d’alte­ra­ci­ons de la immu­ni­tat, de pos­si­ble per­sistència viral..., però és veri­tat que encara hi ha met­ges que cre­uen que és una malal­tia psi­quiàtrica i et reco­ma­nen que els recep­tis anti­de­pres­sius. També cal dir que cada vegada són menys.

No està del tot clar. Segur que hi ha alguns fac­tors pre­dis­po­sants, però hem de con­ti­nuar fent molta recerca per saber-ho del cert. Nor­mal­ment són dones, entre 40 i 50 anys, un 30% dels paci­ents tenen al·lèrgies o altres malal­ties que impli­quen el sis­tema immu­ni­tari, estem estu­di­ant si també hi pot haver deri­va­des genètiques... Tot això ens fa veure que hi ha algun fac­tor pre­dis­po­sant.

El diagnòstic de covid per­sis­tent, a dia d’avui, és un diagnòstic d’exclusió. És a dir, el metge té una sos­pita clínica, des­carta altres pato­lo­gies que podrien pro­vo­car aquells símpto­mes i ales­ho­res fa el diagnòstic de covid per­sis­tent. És un dels temes en què estem tre­ba­llant, perquè no tenim cap mar­ca­dor biològic que ens pugui dir que un paci­ent té covid per­sis­tent o no. És un diagnòstic d’exclusió, com passa amb altres malal­ties.

No et pen­sis; de fet és rela­ti­va­ment fàcil sepa­rar, però en medi­cina no sem­pre dos més dos fan qua­tre. És veri­tat que cal dife­ren­ciar. Hi ha paci­ents que pas­sen per una covid greu que els pro­voca un dany estruc­tu­ral en alguns òrgans o que pas­sen tres mesos en una UCI... Això són seqüeles per una infecció de covid greu. Però amb la covid per­sis­tent no estem par­lant d’això, perquè la major part d’aquests paci­ents, un 70% o 80%, no han neces­si­tat abans ingrés hos­pi­ta­lari, han pas­sat una covid lleu o mode­rada i tres mesos després encara tenen molts símpto­mes.

És difícil, no sabem si es cura­ran o no. No tots els paci­ents són iguals, ni tam­poc tots els paci­ents es com­por­ten igual, perquè hi ha paci­ents que sí que es curen. Nosal­tres ara hem ana­lit­zat els nos­tres pri­mers 341 paci­ents i d’ells un 7,6% podem con­si­de­rar que s’han curat. Hi ha altres paci­ents que millo­ren i poden fer una vida rela­ti­va­ment nor­mal.

És un virus que ens ha ense­nyat molt. Donàvem per fet que es com­por­ta­ria com altres coro­na­vi­rus, i ens ha fet obrir la ment, apren­dre’n, plan­te­jar hipòtesis i fer estu­dis per als trac­ta­ments. És un virus sor­pre­nent, encara que no sigui l’únic. Els qua­dres post­vi­rals estan molt des­crits en altres virus, però el que crida l’atenció és que l’impacte que ha dei­xat la covid és sin­gu­lar.

El que ja tenim ara és per trac­tar-ne els símpto­mes, amb mesu­res de reha­bi­li­tació o amb trac­ta­ments més con­crets per a cada un d’ells. El que estem bus­cant és el trac­ta­ment que curi la covid per­sis­tent. Ara tenim molts més estu­dis i assa­jos clínics en marxa que ens per­me­ten ser opti­mis­tes, encara que no tenim resul­tats ni evidències que hi hagi res que fun­ci­ona. Nosal­tres ara inves­ti­guem el trac­ta­ment amb plas­mafèresi [tècnica per nete­jar la sang de substàncies infla­matòries] amb la col·labo­ració de la far­macèutica Grífols i ja estem ava­lu­ant resul­tats per veure si pot aju­dar o no. Hi ha llum, perquè hi ha molta feina de molta gent arreu del món.

Sí. Aquí el que importa és que les coses es facin bé, amb recerca i assa­jos rigo­ro­sos. Ho dic perquè hi ha gent que està ofe­rint trac­ta­ments que no hi ha cap evidència científica que demos­tri que ser­vei­xin per a res. Hi ha molts paci­ents des­es­pe­rats que volen recu­pe­rar la seva vida i paga­rien el que fos per acon­se­guir-ho.

N’hi ha molts, per exem­ple la mateixa plas­mafèresi que nosal­tres estem estu­di­ant, la cam­bra hiperbàrica o altres trac­ta­ments de medi­ci­nes alter­na­ti­ves. En canvi, sí s’ha vist que entre els paci­ents que van rebre algun trac­ta­ment anti­vi­ral ini­cial, el per­cen­tatge de covids per­sis­tents és menor. És una pista a inves­ti­gar.

Hi ha molt infra­di­agnòstic en gene­ral. I també ens hauríem de cen­trar més en la gent gran. Amb la covid per­sis­tent estem veient mol­tes afec­ta­ci­ons neu­ro­cog­ni­ti­ves. I quin és el sec­tor de població que ho nota més ràpida­ment? La gent que per tre­ba­llar uti­litza més la ment, gent amb una vida labo­ral molt activa. Nosal­tres tenim paci­ents que neces­si­ten tenir la ment activa durant hores i per això s’han ado­nat ràpida­ment que alguna cosa no anava bé. Però un avi que no neces­sita exer­cir tant la ment o desen­vo­lu­par una feina intel·lec­tual, no sem­pre se n’ado­narà ’de manera clara. Hi ha un infra­di­agnòstic impor­tant. Entre la gent gran pot­ser hi ha més covid per­sis­tent del que ens pen­sem. Cal­cu­lem que hi pot haver uns 300.000 malalts a Cata­lu­nya, i a tot el món n’hi pot haver 65 mili­ons. Això és molta gent.

Hi ha un dèficit assis­ten­cial molt impor­tant i s’hau­rien de posar mesu­res. El que és més impor­tant és iden­ti­fi­car el paci­ent amb covid per­sis­tent. Un cop iden­ti­fi­cat, hem de tre­ba­llar amb pro­to­cols con­junts l’atenció primària i els hos­pi­tals per fer les pro­ves necessàries. Orde­nant el cir­cuit segu­ra­ment el sis­tema s’estal­vi­a­ria molts diners. Pensa que quan arri­ben aquí per començar quasi de zero, els paci­ents arri­ben ja amb mol­tes pro­ves que s’han fet tant a la pública com a la pri­vada. I mol­tes coses que fem nosal­tres es poden fer a l’atenció primària.

Sí, i a més cal­dria enten­dre que és una malal­tia que afecta mol­tes con­se­lle­ries i minis­te­ris. Estem par­lant de per­so­nes de 40 a 50 anys, en plena vida labo­ral, i molts d’ells neces­si­ten la baixa. És un pro­blema econòmic, hem d’enten­dre que no és només sani­tari. Molts altres casos podrien tenir una rein­cor­po­ració al lloc de tre­ball amb una jor­nada i fun­ci­ons adap­ta­des a la seva nova situ­ació, perquè la majo­ria de paci­ents amb covid per­sis­tent volen con­ti­nuar tre­ba­llant. I ho poden fer si les empre­ses posen faci­li­tats.

I tant. Hi ha una afec­tació directa i una afec­tació emo­ci­o­nal secundària per la covid per­sis­tent. Fa falta acom­pa­nya­ment psi­cològic a aquests paci­ents. Però que quedi clar que no estic dient que l’afec­tació ini­cial sigui psi­cològica. És la con­seqüència d’acu­mu­lar dos o tres anys sense poder anar a tre­ba­llar, amb dolors cada dia, no poder pen­sar amb clare­dat... I és veri­tat que aquest acom­pa­nya­ment psi­cològic és difícil fer-lo des de la sani­tat pública i molts paci­ents recor­ren a la pri­vada.

Vaig pen­sar que la covid no s’ha aca­bat. Sí que hem de tor­nar a la nor­ma­li­tat, no cal ser tan estric­tes, tot­hom ha de fer una vida al més nor­mal pos­si­ble, però tenint pre­sent que el virus con­ti­nua. Con­ti­nuem tenint paci­ents ingres­sats per aquesta causa, gent gran o immu­no­de­pri­mits. I sabem que a dia d’avui, hi ha gent que s’infecta de covid que desen­vo­lu­parà covid per­sis­tent, encara que esti­gui vacu­nada. L’altra con­trovèrsia es dona sobre els tests diagnòstics, perquè ningú es diagnos­tica. Com podrem diagnos­ti­car covid per­sis­tent si no podem saber si abans ha tin­gut el virus?

Sí, en recerca tot és lent, però sí. I és impor­tant que els polítics vegin la urgència d’inver­tir real­ment en aquesta malal­tia.