Partits en liquidació

La sac­se­jada del procés

Fa cinc anys, l’his­to­ri­a­dor Joan B. Culla va publi­car un lli­bre en què uti­lit­zada un símil ben il·lus­tra­tiu per resu­mir aquest canvi: El tsu­nami (Pòrtic, 2017). A la clo­enda del lli­bre, Culla sen­ten­ci­ava: “El mapa polític con­fi­gu­rat a par­tir de la tran­sició post­fran­quista i que, amb petits retocs i nove­tats comp­ta­des, regí fins al 2011-2012, ha pas­sat a millor vida.” El resul­tat d’aquest tsu­nami estat la defe­nes­tració d’algu­nes sigles històriques com UDC, fun­dat el 1931, o d’altres de fun­da­des a les aca­ba­lles del fran­quisme, com CDC. Totes dues, que van man­te­nir una coa­lició que va lide­rar el cata­la­nisme con­ser­va­dor des del 1978 fins al 2015, es tro­ba­ven sòlida­ment arre­la­des al país, amb un munt de mili­tants, sec­ci­ons locals i càrrecs públics. Al mateix grup es podria incloure un par­tit que es tro­bava ideològica­ment a les antípodes de CiU però que, para­do­xal­ment, ha aca­bat tenint la mateixa fi: Ini­ci­a­tiva per Cata­lu­nya Verds, una for­mació que va néixer el 1987 de la con­fluència de tres par­tits, si bé el PSUC era i va con­ti­nuar sent l’hegemònic i el que va apor­tar el gruix dels actius ideològics, humans i mate­ri­als de la nova for­mació.

Els antics càrrecs d’aquests par­tits s’han aco­mo­dat en altres for­ma­ci­ons o bé en ins­ti­tu­ci­ons. Aquest és el cas, per exem­ple, d’UDC, amb una bona part de l’antiga cúpula del par­tit arre­ce­rada a Foment del Tre­ball. En aquest sen­tit, més d’una desena de càrrecs de la patro­nal cata­lana, entre direc­tius i asses­sors, pro­ve­nen del plan­ter demo­cra­ta­cristià, amb Josep Sánchez Lli­bre al cap­da­vant. Sánchez Lli­bre havia estat la mà dreta de l’històric diri­gent d’UDC Josep Antoni Duran Lleida, dipu­tat al Par­la­ment i poste­ri­or­ment al Congrés dels Dipu­tats entre el 1993 i el 2015. I, en pocs anys, ha pas­sat del comitè de govern d’UDC a pre­si­dir la patro­nal cata­lana.

També n’hi ha, però, que han aca­bat fent car­rera política amb unes altres sigles. El juny del 2017, alguns antics diri­gents del par­tit van pre­sen­tar Units per Avançar, que s’ha aca­bat con­ver­tint en el soci per­ma­nent del PSC. Ramon Espa­da­ler, que el 27 de setem­bre del 2015 va fra­cas­sar com a cap de llista d’UDC a les elec­ci­ons al Par­la­ment (era la pri­mera vegada que aquesta for­mació s’hi pre­sen­tava en soli­tari), va aca­bar tro­bant un bot sal­va­vi­des al rival tra­di­ci­o­nal de CiU, el PSC. Actu­al­ment es manté com a dipu­tat al Par­la­ment.

En l’àmbit polític, el lle­gat d’UDC el rei­vin­dica Demòcra­tes de Cata­lu­nya, amb Toni Cas­tellà –que fa poc ha retor­nat al Par­la­ment en subs­ti­tució de Laura Borràs– al cap­da­vant. Cas­tellà havia estat mem­bre d’Unió fins al 2015, quan va ser expe­di­en­tat, i jun­ta­ment amb altres mili­tants inde­pen­den­tis­tes com ara Núria de Gis­pert o Joan Rigol (agru­pats a la pla­ta­forma Hereus 1931) va fun­dar el par­tit Demòcra­tes, que ha sobre­vis­cut a par­tir de la seva inte­gració elec­to­ral en altres for­ma­ci­ons, ja sigui Junts pel Sí, ERC o Junts per Cata­lu­nya.

La fi de Valents

El dar­rer par­tit que ha anun­ciat la dis­so­lució ha estat Valents, la for­mació cre­ada com una refun­dació de la marca amb què Manuel Valls es va pre­sen­tar a les elec­ci­ons muni­ci­pals del 2019. En un pri­mer moment, el par­tit es va pre­sen­tar en soci­e­tat com a cata­la­nista i con­ser­va­dor, però a l’hora de la veri­tat ha aca­bat defen­sant postu­lats espa­nyo­lis­tes i posi­ci­ons molt pro­pe­res a Vox en matèria social, sobre­tot en un tema tan deli­cat com el de les ocu­pa­ci­ons. De fet, va ser una de les can­di­da­tu­res que va ali­men­tar el con­flicte amb dues de les cases ocu­pa­des del barri de la Bona­nova de Bar­ce­lona; una polèmica ine­xis­tent fins a les set­ma­nes prèvies a les elec­ci­ons. Ja sigui per aquest gir ideològic o per la bipo­la­rit­zació que es va viure en les elec­ci­ons muni­ci­pals, Valents només va acon­se­guir tres regi­dors i un total de 32.048 vots a tot Cata­lu­nya, la mei­tat dels quals a Bar­ce­lona, on no va obte­nir cap regi­dor. Aquest fracàs elec­to­ral va pre­ci­pi­tar la seva fi.

El 15 de juliol pas­sat, la seva can­di­data per Bar­ce­lona, Eva Parera, va adreçar una carta de comiat en què dema­nava “dis­cul­pes” a la militància i asse­gu­rava que els resul­tats obtin­guts no havien estat “sufi­ci­ents”. I inten­tava expli­car el fracàs pel fet d’haver-les afron­tat “de manera massa pre­ma­tura” i com­pe­tint amb for­ma­ci­ons “molt con­so­li­da­des”. En la mateixa carta s’anun­ci­ava la pre­sen­tació d’un con­curs de cre­di­tors després de bus­car opci­ons per fer “via­ble” el par­tit. En aquest cas, la diàspora d’antics mili­tants o càrrecs només ha començat, i alguns excon­se­llers de dis­tricte de la for­mació han fet el salt a Vox.

PAR­TITS A LA UCI

Un dels ele­ments clau per garan­tir la super­vivència d’un par­tit és la capa­ci­tat per man­te­nir un arre­la­ment social i la ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zació. La politòloga Astrid Bar­rio ho argu­menta així: “Per man­te­nir-se, els par­tits s’han d’ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zar i no tots poden fer-ho. I això els resulta com­pli­cat als que nei­xen molt vin­cu­lats a un lide­ratge. Això ha afec­tat més els nous par­tits [...]. El PSC, mal­grat les difi­cul­tats que va haver de superar en els moments més àlgids del procés, i fins i tot el PP en una altra mesura, han pogut sobre­viure perquè estan ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zats i no depe­nen de lide­rat­ges carismàtics.”

Hi ha for­ma­ci­ons que encara no s’han dis­solt, però que es tro­ben en una situ­ació com­pro­mesa, gai­rebé a la uni­tat de cures inten­si­ves. Un d’aquests par­tits és el PDe­CAT, que no va poder acon­se­guir repre­sen­tació en les dar­re­res elec­ci­ons espa­nyo­les tot i haver dis­po­sat d’una certa reper­cussió mediàtica i de pre­sen­tar-se com l’hereva de l’antiga Con­vergència. En un esce­nari bipo­la­rit­zat, però, el mis­satge de Roger Muntañola (que pre­ci­sa­ment havia mili­tat a les joven­tuts d’UDC i n’havia estat dipu­tat al Par­la­ment) no va arri­bar a la ciu­ta­da­nia i es va que­dar molt lluny d’acon­se­guir repre­sen­tació. En un sis­tema com l’actual, en què els par­tits es nodrei­xen dels recur­sos de les admi­nis­tra­ci­ons, el futur es pre­sen­tava incert. El par­tit havia acon­se­guit sal­var els mobles en les elec­ci­ons muni­ci­pals del 28 de maig, en les quals la marca Ara Poble Local va enfi­lar-se als 55.452 sufra­gis i els 187 regi­dors. En total, la for­mació va acon­se­guir tretze alcal­dies, la majo­ria en nuclis petits. La més des­ta­cada és la de Molle­russa, capi­tal del Pla d’Urgell, que encapçala Marc Sol­sona, que ocupa el càrrec des del desem­bre del 2010.

En les elec­ci­ons del 23-J, però, el repte era molt més com­plex. Amb una can­di­da­tura lide­rada per Roger Muntañola i amb el nom PDe­CAT Espai CiU, tot just va rebre 31.687 vots, 5.000 menys que l’ani­ma­lista PACMA, uns resul­tats que el van dei­xar fora del Congrés, on fins ales­ho­res comp­tava amb qua­tre dipu­tats obtin­guts als comi­cis del novem­bre del 2019, quan va concórrer con­jun­ta­ment amb Junts en una llista que va acu­mu­lar vuit escons.

Pocs dies després de la dava­llada elec­to­ral, els diri­gents de la for­mació van anun­ciar la con­vo­catòria d’una assem­blea extra­or­dinària per al mes de setem­bre per deci­dir si es dis­sol o con­ti­nua l’acti­vi­tat. Entre les qüesti­ons que tin­dran un pes deter­mi­nant en aquest debat hi ha la solvència econòmica del par­tit després de per­dre la repre­sen­tació ins­ti­tu­ci­o­nal en dos anys, ja que el febrer del 2021 tam­poc van acon­se­guir cap dipu­tat al Par­la­ment. El pas­sat 23-J tenien els drets elec­to­rals, però asse­gu­ren que no van fer ús de les bes­tre­tes davant la incer­tesa dels comi­cis. No dis­po­sar de repre­sen­tació par­la­mentària com­porta una reducció nota­ble dels ingres­sos. Tot i això, el PDe­CAT intenta treure importància a la situ­ació i argu­menta que arran de que­dar fora del Par­la­ment, el febrer del 2021, ja van posar en marxa un pla econòmic per garan­tir la per­vivència del par­tit. La direcció del par­tit asse­gura que aquell pla econòmic s’ha acom­plert, la qual cosa ha permès pagar tant els tre­ba­lla­dors del par­tit com els proveïdors. A més, també diuen que en les dues últi­mes con­te­ses elec­to­rals, les muni­ci­pals i les gene­rals, no s’ha gene­rat més deute.

EL FUTUR DE CIU­TA­DANS

Un altre par­tit que té unes pers­pec­ti­ves poc favo­ra­bles és Ciu­ta­dans, que s’aca­barà con­ver­tint en un objecte d’anàlisi dels politòlegs i his­to­ri­a­dors, sobre­tot pel seu ascens i cai­guda en picat. La for­mació va néixer a Cata­lu­nya el 2006 amb l’objec­tiu d’atiar el debat iden­ti­tari i tren­car con­sen­sos com el de la immersió lingüística, i després d’uns anys con­vul­sos (amb els tres pri­mers dipu­tats enfron­tats) es va aca­bar ali­men­tant del procés inde­pen­den­tista i de la con­nivència d’alguns mit­jans de comu­ni­cació i empre­sa­ris de l’Ibex-35. El salt a la política espa­nyola va ser com un suflé. En qua­tre anys va pas­sar de ser la ter­cera força al Congrés dels Dipu­tats a deci­dir no pre­sen­tar-se després de la fallida del 28-M.

La fugida d’Albert Rivera, que va aban­do­nar el par­tit després de con­duir-lo al des­as­tre elec­to­ral, va obrir un període d’enfron­ta­ments interns i deser­ci­ons sense atu­ra­dor, algu­nes de ben sig­ni­fi­ca­ti­ves. Un dels dar­rers a aban­do­nar la nau ha estat el dipu­tat i por­ta­veu del grup par­la­men­tari, Nacho Martín Blanco, que pocs dies després de la dava­llada en les elec­ci­ons muni­ci­pals, i quan ja s’ensu­ma­ven les espa­nyo­les, va anun­ciar que aban­do­nava el par­tit i dei­xava tots els seus càrrecs orgànics i ins­ti­tu­ci­o­nals. Mar­tin Blanco va mar­xar amb una frase que sonava a epi­tafi: “Deixo Ciu­ta­dans perquè he per­dut l’espe­rança en la capa­ci­tat i la via­bi­li­tat del par­tit.”

Davant d’aquest esce­nari, el futur del par­tit taronja és molt incert, tot i el man­te­ni­ment d’alguns càrrecs locals i euro­di­pu­tats. Fa pocs dies, el pre­si­dent del grup par­la­men­tari al Par­la­ment, Car­los Car­ri­zosa, va apos­tar per crear una pla­ta­forma d’àmbit espa­nyol que englobi l’actual par­tit i, en l’àmbit català, per man­te­nir la marca de Ciu­ta­dans. Es trac­ta­ria, doncs, de retor­nar als orígens de la for­mació. Caldrà com­pro­var, en tot cas, si la marca segueix tenint tirada elec­to­ral a Cata­lu­nya o si, contrària­ment, els seus votants l’han aban­do­nat defi­ni­ti­va­ment per retor­nar al PSC i a Par­tit Popu­lar o per aco­llir-se, direc­ta­ment, a Vox.