“No ens fa por un bloqueig de les negociacions”

Sobre­tot al fet que els par­tits inde­pen­den­tis­tes o ano­me­nats inde­pen­den­tis­tes no aca­ben de tenir un pro­jecte per fer la inde­pendència. Aquest fet pro­voca molt des­encís entre les per­so­nes acti­vis­tes, perquè no tenen espe­rança de com­pro­var que la inde­pendència sigui real. Això ho ver­ba­lit­zen mol­tes vega­des en els actes que fem pel ter­ri­tori, on ens diuen que no saben a qui votar. Hi ha una part impor­tant de l’elec­to­rat que està pen­dent d’aquesta decisió o no de fer la inde­pendència.

Una cosa és el que n’espero i una altra el que m’agra­da­ria. Malau­ra­da­ment, no sem­bla que en puguem espe­rar gaire res. La pri­mera fase de la mesa del Congrés ja ha donat tot un pac­tisme amb aquesta posició de gover­na­bi­li­tat del PSOE que no ens fa tenir gaire bons pre­sa­gis. Tot i això, m’agra­da­ria espe­rar-ne fer­mesa per part dels par­tits inde­pen­den­tis­tes per tal que es res­pecti l’1 d’Octu­bre i el procés d’inde­pendència de Cata­lu­nya. Espe­rem que no ser­veixi per blan­que­jar les for­ces polítiques espa­nyo­lis­tes.

Sí. Estem en un moment molt impor­tant en què encara hi ha d’haver la decisió més impor­tant del govern espa­nyol, que és la de la inves­ti­dura. I ens han enga­nyat tan­tes vega­des que ja no ens podem refiar de si ens donen més engru­nes o menys ni de si aquest o aquell és més bon o més mal nego­ci­a­dor. Hem d’anar per la nos­tra gran fita, que és asso­lir la inde­pendència.

Evi­dent­ment, a tots ens agrada que es pugui par­lar català a la Unió Euro­pea. Però, en pri­mer lloc, tam­poc tenim clar que això repre­senti real­ment avançar, perquè el procés per acon­se­guir l’ofi­ci­a­li­tat del català és llarg i té mol­tes fites. Ja veu­rem com acaba tot ple­gat! En segon lloc, aquí també hi ha un cap­te­ni­ment dels par­tits inde­pen­den­tis­tes per acon­se­guir un grup par­la­men­tari propi al Congrés amb uns diners al dar­rere i unes altres fites, com ara la comissió d’inves­ti­gació sobre el cas Pega­sus, acords que no es pro­dui­ran si hi ha noves elec­ci­ons. Per tant, no sabem exac­ta­ment quin rere­fons hi ha, si hi ha una volun­tat que això sigui el pre­ludi del que és un pacte d’inves­ti­dura o si real­ment no està tan con­di­ci­o­nat com sem­bla.

L’amnis­tia, en rea­li­tat, hau­ria de ser una con­seqüència del res­pecte per la lli­ber­tat de Cata­lu­nya. Un canvi de para­digma en el qual l’Estat espa­nyol reco­negués el dret a l’auto­de­ter­mi­nació i a l’1 d’Octu­bre. Al dar­rere, evi­dent­ment, hi va una amnis­tia de tot el que ha com­por­tat la repressió a aquells que han par­ti­ci­pat en el procés per fer la inde­pendència. Ara bé, fer un procés d’amnis­tia sense reconèixer el dret de Cata­lu­nya a la inde­pendència repre­senta que al cap de pocs dies esta­rem en la mateixa situ­ació, o bé que renun­ci­a­rem a la inde­pendència. Es tracta del dilema de l’ou o la gallina. Per a nosal­tres, pri­mer es tracta de reconèixer que Cata­lu­nya pot fer la inde­pendència i, després, ve l’amnis­tia.

No ho veig pos­si­ble. Podem caure una altra vegada en un parany que sigui una espècie de via de perdó, com en el cas dels indults; uns indults con­di­ci­o­nats que no es fes­sin acci­ons a favor de la inde­pendència. L’altre dia hi havia una entre­vista a en Jordi Palou-  Lover­dos, advo­cat i medi­a­dor inter­na­ci­o­nal, i deia exac­ta­ment el mateix, que en els con­flic­tes hi ha un aca­ba­ment del con­flicte i després una amnis­tia. Aquí, en canvi, hem can­viat els paràmetres i s’actua com si no hi hagués con­flicte. Ens hem de pre­gun­tar per què s’amnis­tia? Ho fem perquè reco­nei­xem la inde­pendència de Cata­lu­nya? Ho fem perquè no volem fer-ho tan gros? Ho fem perquè ara volem refle­xi­o­nar sobre el nos­tre encaix a Espa­nya? Què és exac­ta­ment l’amnis­tia?

Ho veig molt difícil. Ho tenen molt tan­cat pel que fa al seu orde­na­ment jurídic, però és veri­tat que ells van sig­nar el pacte de drets soci­als i polítics, en què es parla d’auto­de­ter­mi­nació, i també és veri­tat que hi ha hagut molts pro­nun­ci­a­ments del Con­sell d’Europa i d’instàncies inter­na­ci­o­nals reco­nei­xent que l’inde­pen­den­tisme ha de poder tenir una fina­li­tat i que l’1 d’Octu­bre va ser un exer­cici cívic i democràtic, sense cap tipus de violència. Veig difícil que el PSOE ho accepti, però al cap­da­vall és l’única via de diàleg que es pot esta­blir amb l’Estat espa­nyol.

Hi ha una certa dis­jun­tiva per la qual pot no agra­dar repe­tir elec­ci­ons, però hem de tenir en compte que tenim un objec­tiu molt clar i que l’hem de posar al damunt de la taula. No hem de bai­xar d’aquí. Si no, legis­la­tura rere legis­la­tura ens pas­sarà el mateix. I no ens ha d’espan­tar cap mena de movi­ment de l’Estat espa­nyol perquè, al cap­da­vall, n’hem vist de tots colors, tant en governs de dre­tes com de supo­sa­da­ment d’esquer­res. Una repe­tició elec­to­ral no ens ha d’afec­tar gens, real­ment. Si la qüestió és seguir en aquesta situ­ació de repressió i de dependència de l’Estat espa­nyol, no varia gaire si és una cosa o una altra.

Al con­trari. Des del món inde­pen­den­tista el que es demana és no cedir una vegada més. Pen­sem que al llarg de la història hi ha hagut aquest dilema per part de grups cata­la­nis­tes i s’han fet mol­tes pro­me­ses que s’han incom­plert. Neces­si­tem posar-hi una línia ver­me­lla.

Estem al davant d’una prova de fia­bi­li­tat dels par­tits inde­pen­den­tis­tes. Es tracta d’una opor­tu­ni­tat per pres­si­o­nar i no cedir. S’hi juguen la cre­di­bi­li­tat. La pos­si­bi­li­tat de fer una llista cívica sem­pre està damunt de la taula. Estem pen­dents d’una dar­rera votació dels socis i sòcies de l’Assem­blea, però ente­nem que hi ha d’haver una opció neta­ment inde­pen­den­tista a les pro­pe­res elec­ci­ons al Par­la­ment, i no només opci­ons auto­no­mis­tes.

En rea­li­tat, està tot molt con­di­ci­o­nat a l’existència d’un pro­jecte per fer la inde­pendència. No tant en el que passi o no a Madrid, sinó que tot desem­bo­qui en un pro­jecte per fer la inde­pendència. Ens hem de pre­gun­tar si aquesta fines­tra d’opor­tu­ni­tat que ens obre Madrid ho és per fer la inde­pendència. Si ho és, per­fecte. Si no ho apro­fi­tem i aca­bem fent auto­no­misme, ens tro­ba­rem en un esce­nari de molta decepció en el món inde­pen­den­tista.

Les Dia­des han ser­vit, en els dar­rers anys, per sac­se­jar els esce­na­ris polítics. L’any pas­sat ho va fer i, de fet, va pro­vo­car la rup­tura d’un govern que no tenia un pro­jecte inde­pen­den­tista. Ara estem en un altre moment impor­tant, en què cal dir que o bé hi ha inde­pendència o bé no hi ha impli­cació en la gover­na­bi­li­tat a l’Estat espa­nyol. Hem de sor­tir al car­rer a ense­nyar la força democràtica i la volun­tat de Cata­lu­nya per fer la inde­pendència. Això ens dona força davant l’Estat espa­nyol i el món.

En rea­li­tat no les ha per­dut mai, però costa d’exer­cir-les; sobre­tot perquè els par­tits inde­pen­den­tis­tes encara estan situ­ats en l’auto­no­misme. El que volem es situar una altra vegada damunt la taula el pro­jecte inde­pen­den­tista que vam tenir tant a prop el 2017.

Nosal­tres no ens hem mogut d’on érem. Pot­ser són ells que han fet les seves refle­xi­ons després de la dava­llada elec­to­ral que han tin­gut. En tot cas, cele­brem que tot aquell que se senti iden­ti­fi­cat amb la idea de fer la inde­pendència vin­gui a la mani­fes­tació. No hi sobra ningú.

Per fer la inde­pendència s’ha d’avant­po­sar l’efec­ti­vi­tat. En rea­li­tat, la volun­tat ja hi va ser, l’1 d’octu­bre del 2017. Però ens cal l’embat final. Fer efec­tiva aquesta volun­tat amb un horitzó real i superar la nos­tra sub­missió a l’Estat espa­nyol.