“Els socialistes tindran pressions, però aguantaran”

Feia temps que parlàvem i va arri­bar un moment en què sem­blava que el pas natu­ral era visu­a­lit­zar-ho com un exer­cici de trans­parència i també com una manera de nor­ma­lit­zar i reconèixer Puig­de­mont com a inter­lo­cu­tor. Qual­se­vol nego­ci­ació política par­teix del reco­nei­xe­ment de les raons de l’altre, que no vol dir com­par­tir-les, però sí accep­tar-ne la legi­ti­mi­tat. A més, ens va sem­blar que podia ser oportú fer la tro­bada al Par­la­ment Euro­peu, un espai simbòlic on es fa política. Pen­sem que el cen­tre de gra­ve­tat del con­flicte s’ha de des­plaçar dels tri­bu­nals als par­la­ments. Per tant, que la pri­mera tro­bada es fes a la seu de la sobi­ra­nia euro­pea tenia un alt con­tin­gut simbòlic i era molt repre­sen­ta­tiva del que pre­te­nem: fer política.

No estava pac­tat perquè és el seu dis­curs, però sí que el vam comen­tar a la reunió i jo par­ti­cu­lar­ment el conei­xia abans. En la reunió se’n va par­lar a bas­ta­ment, sí.

Va haver-hi inter­canvi d’opi­ni­ons sobre alguns dels temes que van sor­tir en el dis­curs, però tam­poc puc entrar en detalls. El que sí que puc dir és que algu­nes coses de les que vam sug­ge­rir es van tenir en compte.

El dis­curs posa en evidència que hi ha una volun­tat de nego­ciar, perquè si no hagués vol­gut nego­ciar hau­ria dit “o referèndum o referèndum”, que era un dels lemes del 2017. I això hau­ria impe­dit qual­se­vol nego­ci­ació. Crec que el fet que hi hagi una tem­po­ra­li­tat, que hi hagi un cro­no­grama i que pri­mer vagi l’amnis­tia i després la dis­cussió sobre l’auto­de­ter­mi­nació, expressa una volun­tat clara d’arri­bar a un acord. En qual­se­vol nego­ci­ació, sem­pre dei­xes el més com­pli­cat per al final. Si has d’espe­rar a posar-te d’acord en tot, la veri­tat és que no s’avança en res. Els maxi­ma­lis­mes del tot o res són pro­fun­da­ment anti­polítics.

Aquesta des­con­fiança té a veure amb l’experiència per­so­nal i política del mateix pre­si­dent Puig­de­mont, i cal mati­sar que és una des­con­fiança envers el pre­si­dent Sánchez. Aquesta des­con­fiança fa que expressi la neces­si­tat de tenir certs avals o garan­ties que allò que s’acordi es com­plirà. Crec que no ha de ser un pro­blema, tot i que es va arri­bar a un acord fa poc amb el tema de la pre­sidència del Congrés i no hi havia cap medi­a­dor. Entre par­tits polítics és un xic ago­sa­rat posar un medi­a­dor. Un medi­a­dor el poses quan hi ha un con­flicte de tipus armat o en pro­ces­sos de pau. Altres figu­res tenen més sen­tit, com ara un faci­li­ta­dor o un equip de con­fiança que faci aquesta funció. De fet, en la Decla­ració de Pedral­bes que va assu­mir el govern espa­nyol, ja es par­lava d’aquesta figura, tot i que s’emmar­cava en el con­text de la mesa de diàleg entre governs, no entre par­tits. En tot cas, repe­teixo: crec que no ha de ser un pro­blema, tot i que es pot acon­se­guir refer aquesta con­fiança per altres vies. I aquí crec que des de Sumar podem tenir un paper impor­tant, perquè la des­con­fiança que té Car­les Puig­de­mont amb Pedro Sánchez no té res a veure amb la que té amb Sumar o amb mi en con­cret. Una de les nos­tres fun­ci­ons ha de ser apla­nar el ter­reny i, en defi­ni­tiva, donar una con­fiança que difícil­ment el PSOE pot donar. Els soci­a­lis­tes han cons­truït una relació de con­fiança amb ERC i amb nosal­tres, però amb Junts, no. La con­fiança és un valor que s’ha de cons­truir amb el temps. A mesura que avan­cin les coses, si es van com­plint els com­pro­mi­sos, aquesta con­fiança es gene­rarà. Nosal­tres i ERC tenim un grau de com­pli­ment dels acords amb el PSOE altíssim; i la prova més evi­dent és que qüesti­ons con­tro­ver­ti­des i deli­ca­des com la reforma penal de la mal­ver­sació i la sedició es van com­plir sense tenir-ne totes les garan­ties.

No veig aquesta dis­crepància. Puig­de­mont va dir que era una con­dició per a la inves­ti­dura, però no una con­dició prèvia per nego­ciar-la. Alguns mit­jans van enten­dre que era una con­dició per dia­lo­gar. L’acord d’inves­ti­dura depèn que hi hagi un acord al vol­tant de la llei d’amnis­tia.

Legal­ment és pos­si­ble, encara, tot i que a mesura que passi el temps dei­xarà de ser-ho. Pot­ser es pot fer una pri­mera votació, una presa en con­si­de­ració abans de la inves­ti­dura, tot i que cal veure si això dona­ria prou con­fiança a Junts.

En els temes que tenen a veure amb l’Advo­ca­cia Gene­ral de l’Estat sí que pot haver-hi una capa­ci­tat de mani­o­bra. La fis­ca­lia no obe­eix ordres del govern, i encara menys fis­ca­lies com la del Tri­bu­nal Suprem, com s’ha posat de mani­fest amb el cas dels indults. No només no obe­ei­xen ordres, sinó que tot sovint opi­nen. De fet, crec que un dels grans errors de l’inde­pen­den­tisme és con­fon­dre l’Estat amb el govern espa­nyol. Molts cops els esta­ments de l’Estat han ope­rat con­tra el govern. Aquesta idea que un govern té el con­trol de tots els apa­rells de l’estat és una idea molt il·lusa. És no enten­dre com fun­ci­ona un estat. Hi ha sec­tors de l’inde­pen­den­tisme que sem­pre s’han confós amb això, tot i que ara hi ha més consciència del fun­ci­o­na­ment de l’Estat. En aquest procés, l’Estat i els seus apa­rells no es que­da­ran de braços ple­gats. Ho hem vist en el cas del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, quan va con­vo­car la sala de vacan­ces per resol­dre el recurs de Car­les Puig­de­mont i Toni Comín i es va evi­den­ciar una volun­tat clara d’inter­fe­rir en el procés, o igual que va pas­sar amb els indults. En tot cas, aques­tes inter­ferències seran un dels pro­ble­mes que ens tro­ba­rem.

S’ha d’anar pas a pas. Ara estem en la pan­ta­lla de l’amnis­tia. Entenc el dis­curs que va fer el pre­si­dent Pere Ara­gonès amb motiu de la Diada, sobre­tot perquè volia recor­dar quin són els seus objec­tius, però crec que ara no ens convé con­fon­dre la ciu­ta­da­nia, sobre­tot l’espa­nyola; i encara més quan tenim sobre la taula un tema ja de per si molt com­pli­cat de dige­rir com és el tema de l’amnis­tia. De fet, ja hi ha una mani­fes­tació con­vo­cada pel Par­tit Popu­lar. La política és la gestió intel·ligent del temps. De fet, el que ens passa sovint és que encara no hem tan­cat una car­peta que ja en volem obrir una altra. I això ens impe­deix avançar. Ara l’objec­tiu cen­tral és l’amnis­tia.

És evi­dent que el que fem nosal­tres, des de Sumar, ho fem per con­vicció. Sem­pre havíem dit que l’amnis­tia no era exclo­ent de les altres vies, però que calia anar pas a pas. Pri­mer es van fer els indults, després la reforma penal i ara és un moment en què es pot fer un salt més ambiciós. Però és ara. En la legis­la­tura ante­rior no es podia fer per una sen­zi­lla raó, i és que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal estava en mans de la dreta. I aquesta via s’hau­ria frus­trat. Ara la cor­re­lació de for­ces ha can­viat i sí que té sen­tit arris­car-se a fer una llei d’amnis­tia. També cal tenir en compte que el PSOE de Pedro Sánchez no és el de Felipe González. És molt més valent, tal com va demos­trar amb la reforma de la sedició i els indults, que sem­bla­ven ini­ma­gi­na­bles fa un temps. Després d’haver pas­sat les elec­ci­ons, s’ha con­fir­mat que el soroll ambi­en­tal de la dreta té un límit. El PSOE n’és més immune, la qual cosa no vol dir que no l’afecti. El soci­a­lis­tes tin­dran mol­tes pres­si­ons, però crec que aguan­ta­ran.

Les dues coses estan rela­ci­o­na­des. És el pas previ neces­sari. Hi ha el con­ven­ci­ment que les coses es van enve­ri­nar amb la sentència de l’Esta­tut, quan es va tren­car el pacte ter­ri­to­rial del 78 a par­tir d’un acte d’uni­la­te­ra­li­tat del Cons­ti­tu­ci­o­nal. Ara hi ha l’opor­tu­ni­tat de refer el pacte i posar fi a l’ano­ma­lia democràtica que viu Cata­lu­nya. El que és evi­dent és que un estat no es pot man­te­nir a través del Codi Penal. Hi ha d’haver adhesió ciu­ta­dana.