Les claus de la negociació

L’amnistia

Un dels temes de les negociacions és el de l’amnistia, que Junts i ERC coincideixen a assenyalar com un dels punts clau. Dilluns passat, durant el discurs de la Diada, el president d’Òmnium, Xavier Antich, va xifrar en 1.432 les persones que “com a mínim” haurien de beneficiar-se de l’amnistia. És la primera vegada que se situa una xifra al damunt de la taula. Entre aquestes 1.432 persones hi hauria 113 condemnats penalment, 17 pendents de sentència, 387 amb causa penal oberta, 35 pendents del Tribunal de Comptes i 880 de sancionats administrativament. Més enllà de les xifres, hi ha els noms i els cognoms i, entre aquests, no apareix el de Laura Borràs. L’expresidenta del Parlament no ha estat comptabilitzada per Òmnium, que justifica aquesta exclusió dient que “sense entrar a valorar ni la seva gestió a la Institució de les Lletres Catalanes, ni si ha tingut un judici just”, la seva causa “no està relacionada amb l’exercici dels drets fonamentals, que és el que reivindica l’amnistia”. En qualsevol cas, Xavier Antich va assegurar que no oblidaven els “4.400 represaliats”, per als quals va demanar “una justa reparació”.

Una de les línies vermelles que va fixar Carles Puigdemont en la seva conferència del 5 de setembre va ser tenir aprovada una llei d’amnistia abans de la investidura de Pedro Sánchez. També fa poques setmanes, després de la constitució del Congrés espanyol i de l’elecció dels membres de la mesa, ERC va dir públicament que la llei d’amnistia era una línia vermella en la negociació, sense parlar, però, d’una condició prèvia. Amb el calendari a la mà, perquè això sigui possible caldria prémer al màxim l’accelerador i escurçar els tràmits al Congrés; una possibilitat bastant complicada segons han expressat des del PSOE i també des de Sumar. El mateix Jaume Asens, advocat i negociador d’aquesta darrera formació, ha admès: “Anem molt justos, és forçar molt la màquina, no sé si es podrà fer.”

La possibilitat d’una amnistia ha tingut, des del començament, un exèrcit d’opositors, entre els quals hi ha sectors de la dreta política, mediàtica i judicial, que la presenten com una intromissió per part del legislador en una decisió dels tribunals destinada a conjurar el perill d’un nou embat contra l’Estat. Un dels primers que s’hi ha pronunciat en contra ha estat l’expresident del govern espanyol Felipe González, que va criticar amb duresa la reunió de la líder de Sumar, Yolanda Díaz, amb l’expresident Carles Puigdemont. En la seva particular anàlisi de la situació, l’expresident socialista va advertir que si hi ha una amnistia això suposa reconèixer que els dirigents del procés van fer el correcte, que el “sistema repressor” els va culpar injustament, que ells van ser les víctimes i que, per tant, ho poden tornar a fer. El diagnòstic de González és molt coincident amb el del seu successor i antic adversari polític, José María Aznar, qui va aprofitar l’acte d’inauguració del Campus de la FAES (que s’ha convertit en la seva tribunal habitual) per acusar el PSOE d’haver “perdut el cap” per plantejar-se negociar una llei d’amnistia amb l’independentisme “que atorga impunitat, converteix en legítim un gravíssim intent sediciós contra la integritat constitucional i que és una invitació a tornar-ho a fer”. Cap dirigent popular va rebatre o ni tan sols matisar les paraules d’Aznar, molt coincidents amb les que havia pronunciat unes hores abans la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, que va qualificar l’amnistia com una “humiliació”. De moment, Alberto Núñez Feijóo es manté a l’expectativa del que pugui succeir durant la seva temptativa d’investidura, però ja ha qualificat l’amnistia com una mesura “indigna” i ha amenaçat d’utilitzar la via judicial i el seu pes al Congrés i al Senat per intentar frenar-la. Vox també ha expressat la voluntat d’emprendre “accions” al Parlament Europeu, tal com va afirmar el secretari general del partit, Ignacio Garriga.

Les veus en contra de l’amnistia també han arribat d’àmbits més “decisius”, com ara algunes institucions de l’Estat. La setmana passada, en l’acte d’obertura de l’any judicial, el president del Tribunal Suprem en funcions, Francisco Marín, es va referir als atacs directes procedents dels dirigents polítics i va afirmar que eren “més perillosos per al funcionament del sistema democràtic”. Una cita que des del Consell General del Poder Judicial es va puntualitzar que es tractava d’una referència explícita al projecte d’amnistia. Per la seva banda, el president interí del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Vicente Guilarte, ha afirmat que no és partidari d’una amnistia “una mica ocasional” i sense un consens majoritari, tot i reconèixer “la necessitat i urgència” dels vots del president a l’exili Carles Puigdemont.

En tot cas, més enllà de la voluntat política del PSOE i els seus socis de Sumar, no sembla que l’aprovació d’una amnistia sigui una iniciativa gens senzilla. Des del PSOE, de moment, es manté una actitud de prudència sobre la possibilitat d’una amnistia. Les darreres hores s’hi ha pronunciat el ministre de la Presidència, una persona molt propera a Pedro Sánchez. Félix Bolaños ha afirmat que “el PSOE aposta sempre per la convivència, el retrobament i el compliment de la Constitució”. En un article recent, el professor de dret constitucional de la Universitat de Barcelona, Joan Ridao, recordava que l’amnistia s’ha emprat “tant en situacions de nou ordre polític com de superació de greus crisis polítiques” i afegia antecedents com l’amnistia del 15 d’abril del 1931 o la del 15 d’octubre del 1977, després del franquisme: “Ara es tracta de posar el marcador a zero i de crear les condicions sinceres i equitatives per encetar un diàleg sobre un conflicte polític acceptat pel govern de Pedro Sánchez tant en la Declaració de Pedralbes (desembre del 2018) com en l’acord de creació d’una «taula bilateral de diàleg, negociació i acord per a la resolució del conflicte polític» (febrer del 2020)”.

Els mediadors

Una de les condicions que Carles Puigdemont va exposar en la conferència a Brussel·les va ser la mediació. L’expresident de la Generalitat va partir de la idea que en aquest moment no es donaven les condicions per arribar a un acord, sobretot perquè hi havia desconfiança amb l’Estat, alimentada per la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, l’aplicació del 155 i “l’incompliment dels pactes”. La figura del mediador, que s’ha utilitzar en tot tipus de conflictes, té dos avantatges: d’una banda, tal com va remarcar Puigdemont, perquè es tracta d’una garantia per al compliment dels possibles acords i, de l’altra, perquè és un reconeixement implícit de l’existència d’un conflicte entre dues parts situades en pla d’igualtat.

De fet, no es tracta d’un tema nou. El mateix expresident de la Generalitat, en el llibre M’explico (La Campana, 2019) destaca que alguns països europeus com ara Bèlgica, Dinamarca o Finlàndia es van “interessar” per la situació del conflicte entre Catalunya i Espanya. I fins i tot revela l’oferiment del govern suís pocs dies després del referèndum, una possibilitat que l’executiu de Mariano Rajoy no va acceptar. La possibilitat d’una mediació també la va situar al damunt de la taula l’expresident Quim Torra durant la fase de diàleg amb el primer govern de Pedro Sánchez. En aquella ocasió, la part catalana va reclamar la figura d’un mediador internacional.

La proposta de Puigdemont, doncs, no és completament nova, però sí que ho és la idea de plantejar-la com un requisit “imprescindible” abans de la investidura, al mateix nivell que l’amnistia. Des de Junts, a més, es manté que el mediador ha de ser una figura internacional completament deslligada d’Espanya, a més de tenir un reconeixement per la seva trajectòria a favor dels drets humans i la democràcia.

El referèndum

Puigdemont va ser molt clar a l’hora de traçar les condicions “necessàries per poder emprendre el camí de la negociació”: el reconeixement de la “legitimitat” de l’independentisme, l’amnistia i l’abandonament de la via judicial, un mecanisme de mediació i verificació i que els tractats internacionals siguin els únics límits per negociar-la. El cronòmetre, doncs, està en marxa per garantir aquests punts “abans que s’esgoti el termini per evitar la repetició electoral”. Una vegada es compleixin aquestes condicions, el líder de Junts creu que serà possible negociar “amb garanties” sobre dos grans àmbits: les “qüestions materials pendents de resoldre a Catalunya” i l’autodeterminació, amb el benentès que “només un referèndum acordat amb l’Estat pot substituir el mandat polític de l’1 d’Octubre”.

Les “qüestions materials pendents de resoldre” han estat un dels punts que ERC ha posat des del primer moment damunt de la taula, conscient que es tracta d’una carpeta més assumible per part dels interlocutors espanyols. El 19 de juliol, en un míting a l’Hospitalet de Llobregat, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va aclarir quines eren les seves condicions per a una hipotètica investidura. Entre aquestes, es parlava de continuar el diàleg, que havia de permetre d’avançar cap a l’exercici del dret d’autodeterminació, però també de posar fi al dèficit fiscal i del traspàs de Rodalies.