Les claus de la negociació

L’amnis­tia

Un dels temes de les nego­ci­a­ci­ons és el de l’amnis­tia, que Junts i ERC coin­ci­dei­xen a asse­nya­lar com un dels punts clau. Dilluns pas­sat, durant el dis­curs de la Diada, el pre­si­dent d’Òmnium, Xavier Antich, va xifrar en 1.432 les per­so­nes que “com a mínim” hau­rien de bene­fi­ciar-se de l’amnis­tia. És la pri­mera vegada que se situa una xifra al damunt de la taula. Entre aques­tes 1.432 per­so­nes hi hau­ria 113 con­dem­nats penal­ment, 17 pen­dents de sentència, 387 amb causa penal oberta, 35 pen­dents del Tri­bu­nal de Comp­tes i 880 de san­ci­o­nats admi­nis­tra­ti­va­ment. Més enllà de les xifres, hi ha els noms i els cognoms i, entre aquests, no apa­reix el de Laura Borràs. L’expre­si­denta del Par­la­ment no ha estat comp­ta­bi­lit­zada per Òmnium, que jus­ti­fica aquesta exclusió dient que “sense entrar a valo­rar ni la seva gestió a la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes, ni si ha tin­gut un judici just”, la seva causa “no està rela­ci­o­nada amb l’exer­cici dels drets fona­men­tals, que és el que rei­vin­dica l’amnis­tia”. En qual­se­vol cas, Xavier Antich va asse­gu­rar que no obli­da­ven els “4.400 repre­sa­li­ats”, per als quals va dema­nar “una justa repa­ració”.

Una de les línies ver­me­lles que va fixar Car­les Puig­de­mont en la seva con­ferència del 5 de setem­bre va ser tenir apro­vada una llei d’amnis­tia abans de la inves­ti­dura de Pedro Sánchez. També fa poques set­ma­nes, després de la cons­ti­tució del Congrés espa­nyol i de l’elecció dels mem­bres de la mesa, ERC va dir públi­ca­ment que la llei d’amnis­tia era una línia ver­me­lla en la nego­ci­ació, sense par­lar, però, d’una con­dició prèvia. Amb el calen­dari a la mà, perquè això sigui pos­si­ble cal­dria prémer al màxim l’acce­le­ra­dor i escurçar els tràmits al Congrés; una pos­si­bi­li­tat bas­tant com­pli­cada segons han expres­sat des del PSOE i també des de Sumar. El mateix Jaume Asens, advo­cat i nego­ci­a­dor d’aquesta dar­rera for­mació, ha admès: “Anem molt jus­tos, és forçar molt la màquina, no sé si es podrà fer.”

La pos­si­bi­li­tat d’una amnis­tia ha tin­gut, des del començament, un exèrcit d’opo­si­tors, entre els quals hi ha sec­tors de la dreta política, mediàtica i judi­cial, que la pre­sen­ten com una intro­missió per part del legis­la­dor en una decisió dels tri­bu­nals des­ti­nada a con­ju­rar el perill d’un nou embat con­tra l’Estat. Un dels pri­mers que s’hi ha pro­nun­ciat en con­tra ha estat l’expre­si­dent del govern espa­nyol Felipe González, que va cri­ti­car amb duresa la reunió de la líder de Sumar, Yolanda Díaz, amb l’expre­si­dent Car­les Puig­de­mont. En la seva par­ti­cu­lar anàlisi de la situ­ació, l’expre­si­dent soci­a­lista va adver­tir que si hi ha una amnis­tia això suposa reconèixer que els diri­gents del procés van fer el cor­recte, que el “sis­tema repres­sor” els va cul­par injus­ta­ment, que ells van ser les vícti­mes i que, per tant, ho poden tor­nar a fer. El diagnòstic de González és molt coin­ci­dent amb el del seu suc­ces­sor i antic adver­sari polític, José María Aznar, qui va apro­fi­tar l’acte d’inau­gu­ració del Cam­pus de la FAES (que s’ha con­ver­tit en la seva tri­bu­nal habi­tual) per acu­sar el PSOE d’haver “per­dut el cap” per plan­te­jar-se nego­ciar una llei d’amnis­tia amb l’inde­pen­den­tisme “que atorga impu­ni­tat, con­ver­teix en legítim un gravíssim intent sediciós con­tra la inte­gri­tat cons­ti­tu­ci­o­nal i que és una invi­tació a tor­nar-ho a fer”. Cap diri­gent popu­lar va reba­tre o ni tan sols mati­sar les parau­les d’Aznar, molt coin­ci­dents amb les que havia pro­nun­ciat unes hores abans la pre­si­denta madri­le­nya, Isa­bel Díaz Ayuso, que va qua­li­fi­car l’amnis­tia com una “humi­li­ació”. De moment, Alberto Núñez Feijóo es manté a l’expec­ta­tiva del que pugui suc­ceir durant la seva temp­ta­tiva d’inves­ti­dura, però ja ha qua­li­fi­cat l’amnis­tia com una mesura “indigna” i ha amenaçat d’uti­lit­zar la via judi­cial i el seu pes al Congrés i al Senat per inten­tar fre­nar-la. Vox també ha expres­sat la volun­tat d’empren­dre “acci­ons” al Par­la­ment Euro­peu, tal com va afir­mar el secre­tari gene­ral del par­tit, Igna­cio Gar­riga.

Les veus en con­tra de l’amnis­tia també han arri­bat d’àmbits més “deci­sius”, com ara algu­nes ins­ti­tu­ci­ons de l’Estat. La set­mana pas­sada, en l’acte d’ober­tura de l’any judi­cial, el pre­si­dent del Tri­bu­nal Suprem en fun­ci­ons, Fran­cisco Marín, es va refe­rir als atacs direc­tes pro­ce­dents dels diri­gents polítics i va afir­mar que eren “més peri­llo­sos per al fun­ci­o­na­ment del sis­tema democràtic”. Una cita que des del Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial es va pun­tu­a­lit­zar que es trac­tava d’una referència explícita al pro­jecte d’amnis­tia. Per la seva banda, el pre­si­dent interí del Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial (CGPJ), Vicente Gui­larte, ha afir­mat que no és par­ti­dari d’una amnis­tia “una mica oca­si­o­nal” i sense un con­sens majo­ri­tari, tot i reconèixer “la neces­si­tat i urgència” dels vots del pre­si­dent a l’exili Car­les Puig­de­mont.

En tot cas, més enllà de la volun­tat política del PSOE i els seus socis de Sumar, no sem­bla que l’apro­vació d’una amnis­tia sigui una ini­ci­a­tiva gens sen­zi­lla. Des del PSOE, de moment, es manté una acti­tud de prudència sobre la pos­si­bi­li­tat d’una amnis­tia. Les dar­re­res hores s’hi ha pro­nun­ciat el minis­tre de la Pre­sidència, una per­sona molt pro­pera a Pedro Sánchez. Félix Bolaños ha afir­mat que “el PSOE aposta sem­pre per la con­vivència, el retro­ba­ment i el com­pli­ment de la Cons­ti­tució”. En un arti­cle recent, el pro­fes­sor de dret cons­ti­tu­ci­o­nal de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, Joan Ridao, recor­dava que l’amnis­tia s’ha emprat “tant en situ­a­ci­ons de nou ordre polític com de superació de greus cri­sis polítiques” i afe­gia ante­ce­dents com l’amnis­tia del 15 d’abril del 1931 o la del 15 d’octu­bre del 1977, després del fran­quisme: “Ara es tracta de posar el mar­ca­dor a zero i de crear les con­di­ci­ons sin­ce­res i equi­ta­ti­ves per ence­tar un diàleg sobre un con­flicte polític accep­tat pel govern de Pedro Sánchez tant en la Decla­ració de Pedral­bes (desem­bre del 2018) com en l’acord de cre­ació d’una «taula bila­te­ral de diàleg, nego­ci­ació i acord per a la reso­lució del con­flicte polític» (febrer del 2020)”.

Els medi­a­dors

Una de les con­di­ci­ons que Car­les Puig­de­mont va expo­sar en la con­ferència a Brus­sel·les va ser la medi­ació. L’expre­si­dent de la Gene­ra­li­tat va par­tir de la idea que en aquest moment no es dona­ven les con­di­ci­ons per arri­bar a un acord, sobre­tot perquè hi havia des­con­fiança amb l’Estat, ali­men­tada per la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal con­tra l’Esta­tut, l’apli­cació del 155 i “l’incom­pli­ment dels pac­tes”. La figura del medi­a­dor, que s’ha uti­lit­zar en tot tipus de con­flic­tes, té dos avan­tat­ges: d’una banda, tal com va remar­car Puig­de­mont, perquè es tracta d’una garan­tia per al com­pli­ment dels pos­si­bles acords i, de l’altra, perquè és un reco­nei­xe­ment implícit de l’existència d’un con­flicte entre dues parts situ­a­des en pla d’igual­tat.

De fet, no es tracta d’un tema nou. El mateix expre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, en el lli­bre M’explico (La Cam­pana, 2019) des­taca que alguns països euro­peus com ara Bèlgica, Dina­marca o Finlàndia es van “interes­sar” per la situ­ació del con­flicte entre Cata­lu­nya i Espa­nya. I fins i tot revela l’ofe­ri­ment del govern suís pocs dies després del referèndum, una pos­si­bi­li­tat que l’exe­cu­tiu de Mari­ano Rajoy no va accep­tar. La pos­si­bi­li­tat d’una medi­ació també la va situar al damunt de la taula l’expre­si­dent Quim Torra durant la fase de diàleg amb el pri­mer govern de Pedro Sánchez. En aque­lla ocasió, la part cata­lana va recla­mar la figura d’un medi­a­dor inter­na­ci­o­nal.

La pro­posta de Puig­de­mont, doncs, no és com­ple­ta­ment nova, però sí que ho és la idea de plan­te­jar-la com un requi­sit “impres­cin­di­ble” abans de la inves­ti­dura, al mateix nivell que l’amnis­tia. Des de Junts, a més, es manté que el medi­a­dor ha de ser una figura inter­na­ci­o­nal com­ple­ta­ment des­lli­gada d’Espa­nya, a més de tenir un reco­nei­xe­ment per la seva tra­jectòria a favor dels drets humans i la democràcia.

El referèndum

Puig­de­mont va ser molt clar a l’hora de traçar les con­di­ci­ons “necessàries per poder empren­dre el camí de la nego­ci­ació”: el reco­nei­xe­ment de la “legi­ti­mi­tat” de l’inde­pen­den­tisme, l’amnis­tia i l’aban­do­na­ment de la via judi­cial, un meca­nisme de medi­ació i veri­fi­cació i que els trac­tats inter­na­ci­o­nals siguin els únics límits per nego­ciar-la. El cronòmetre, doncs, està en marxa per garan­tir aquests punts “abans que s’esgoti el ter­mini per evi­tar la repe­tició elec­to­ral”. Una vegada es com­plei­xin aques­tes con­di­ci­ons, el líder de Junts creu que serà pos­si­ble nego­ciar “amb garan­ties” sobre dos grans àmbits: les “qüesti­ons mate­ri­als pen­dents de resol­dre a Cata­lu­nya” i l’auto­de­ter­mi­nació, amb el benentès que “només un referèndum acor­dat amb l’Estat pot subs­ti­tuir el man­dat polític de l’1 d’Octu­bre”.

Les “qüesti­ons mate­ri­als pen­dents de resol­dre” han estat un dels punts que ERC ha posat des del pri­mer moment damunt de la taula, cons­ci­ent que es tracta d’una car­peta més assu­mi­ble per part dels inter­lo­cu­tors espa­nyols. El 19 de juliol, en un míting a l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat, el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Pere Ara­gonès, va acla­rir qui­nes eren les seves con­di­ci­ons per a una hipotètica inves­ti­dura. Entre aques­tes, es par­lava de con­ti­nuar el diàleg, que havia de per­me­tre d’avançar cap a l’exer­cici del dret d’auto­de­ter­mi­nació, però també de posar fi al dèficit fis­cal i del traspàs de Roda­lies.