“Mai havíem estat tan a prop com ara d’aconseguir-ho”

El que cal ana­lit­zar en aquest cas és el regla­ment 1/1958, que esta­bleix quin és el règim lingüístic de la Unió Euro­pea. En aquest regla­ment no hi ha cap impe­di­ment perquè una llen­gua com la cata­lana, que és ofi­cial a l’Estat espa­nyol (que és dife­rent de dir que és ofi­cial de l’Estat, i subrat­llo la pre­po­sició) pugui esde­ve­nir ofi­cial a la Unió Euro­pea. El regla­ment no diu que les llengües ofi­ci­als de la Unió Euro­pea hagin de ser llengües ofi­ci­als de l’Estat. És veri­tat que després de dimarts, alguns estats han expres­sat cer­tes reticències i han dit que neces­si­ta­ven més temps. Això ho va dir con­cre­ta­ment el repre­sen­tant finès, i ho va dir en català. Volen conèixer les reper­cus­si­ons polítiques que tin­dria el fet que una llen­gua com el català, no ofi­cial de l’Estat, ho sigui de la Unió Euro­pea. Sobre­tot perquè hi ha molts estats, com ara Finlàndia, Estònia, Lituània, que tenen mino­ries russòfones, i tenen por que aques­tes mino­ries recla­min el mateix. En qual­se­vol cas, les reticències són sobre­tot polítiques, no pas legals.

Quan algú em parla del cost econòmic que com­porta que una llen­gua par­lada per més de 10 mili­ons de ciu­ta­dans euro­peus sigui ofi­cial a la Unió, sem­pre els res­ponc el mateix: el cost de la democràcia. Si emmar­quem els debats des del punt de vista econòmic, ens equi­vo­quem. Estem com­prant l’argu­men­tari de l’adver­sari. Jo no par­la­ria del “cost” de la llen­gua, sinó del “valor” de la llen­gua. Quan Malta va deci­dir recla­mar el maltès com a llen­gua ofi­cial (una llen­gua, recor­dem-ho, par­lada per 400.000 per­so­nes) o quan Irlanda va fer el mateix amb l’irlandès, ningú va posar excu­ses sobre el cost econòmic que repre­sen­ta­ria. I tam­poc es va fer en el cas d’altres llengües que tenen molts menys par­lants que no pas el català.

El cas de Finlàndia és para­digmàtic, perquè es tracta d’un estat que té dues llengües ofi­ci­als, el finès i el suec, que és una mino­ria també par­lada a Finlàndia i que és ofi­cial. No sé si a la reunió de dimarts els estats s’han repar­tit prèvia­ment a veure qui diria què, i un sos­pitós no habi­tual com és Finlàndia s’ha tret de la màniga aquest argu­ment de dema­nar més temps. La qüestió és que Finlàndia no té cap situ­ació con­flic­tiva res­pecte a les seves mino­ries lingüísti­ques. A part del suec, té les llengües de la part nòrdica de Finlàndia, que són una mino­ria i que no són ofi­ci­als, però això no els suposa cap pro­blema.

Ha sorprès perquè hi ha hagut diver­sos països com ara Croàcia, Suècia, Finlàndia, Ale­ma­nya, i també França, entre molts d’altres (crec que una vin­tena, apro­xi­ma­da­ment) que van expres­sar la mateixa idea, amb un mis­satge que es veia que era comú: esta­ven a favor de la diver­si­tat lingüística (fins i tot França ho va comen­tar a poste­ri­ori), però neces­si­ta­ven més temps. Tot­hom sap que França no ha rati­fi­cat la Carta Euro­pea de Llengües Regi­o­nals i Mino­ritàries, dita també CEL­RoM, que és l’únic ins­tru­ment jurídica­ment vin­cu­lant que pro­te­geix les llengües dites regi­o­nals o mino­ritàries del Con­sell d’Europa. Tam­poc l’ha rati­fi­cada Itàlia, tot i tenir mino­ries lingüísti­ques. En tot cas, m’atre­veixo a dir que hi hagut un cert avenç en països que tra­di­ci­o­nal­ment han estat prou bel·lige­rants o reti­cents a l’hora de reconèixer la seva pròpia diver­si­tat lingüística. Tot i que s’ha d’aga­far tot amb pin­ces, sorprèn el mis­satge posi­tiu de països com França, que dona­ven suport a la diver­si­tat lingüística i que, a pri­ori, només dema­na­ven més temps per estu­diar el tema. També s’hi podrien haver opo­sat ober­ta­ment. Recor­dem que qual­se­vol modi­fi­cació del regla­ment 1/1958 s’ha d’apro­var per una­ni­mi­tat. Si algun estat no hi està d’acord, pot exer­cir el seu dret de veto i el tema queda tan­cat, no hi ha res a fer. Però de moment cap estat ha fet ser­vir aquesta opció, per la qual cosa hem de ser opti­mis­tes i estar ama­tents per veure on ens porta tot ple­gat.

No m’ho espe­rava, sin­ce­ra­ment. Sobre­tot per les reticències de molts estats, començant per l’espa­nyol. L’altre dia, quan par­lava José Manuel Alba­res, es feia difícil saber si era un mili­tant de Pla­ta­forma per la Llen­gua o bé un minis­tre del govern espa­nyol. Tota la fra­se­o­lo­gia que va uti­lit­zar sem­blava extreta dels argu­men­ta­ris de Pla­ta­forma, tant en la defensa de la diver­si­tat com de la potència del català com a llen­gua par­lada per més de 10 mili­ons d’habi­tants o la importància de la seva presència a les ins­ti­tu­ci­ons. Va haver-hi un intent, fa divuit anys, amb el minis­tre Miguel Ángel Mora­ti­nos i el pre­si­dent José Luis Rodríguez Zapa­tero, que es va que­dar en molles. Es van sig­nar uns acords admi­nis­tra­tius a par­tir dels quals es podia uti­lit­zar la llen­gua cata­lana, la gallega i la basca en cer­tes ins­ti­tu­ci­ons i pro­ce­di­ments, però eren acords admi­nis­tra­tius que no van abo­car a res. Ara, el que es vol és el pa sen­cer, l’ofi­ci­a­li­tat plena. No dic que esti­guem a punt d’acon­se­guir-ho, perquè cal anar amb molta cau­tela, però mai hi havíem estat tan a prop com fins ara, perquè es donen tots els ele­ments per fer-ho pos­si­ble. Ara bé, és impor­tant ser cons­ci­ents del moment polític en què estem: l’Estat espa­nyol ostenta la pre­sidència a la Unió Euro­pea, el govern està en situ­ació interina i neces­sita els vots dels par­tits inde­pen­den­tis­tes... Ara mateix es dona una ciclogènesi explo­siva lingüística en què con­ju­guen totes les cir­cumstàncies perquè el català esde­vin­gui llen­gua ofi­cial en aquest semes­tre.

Des del punt de vista tècnic hau­ria estat bé que fos­sin les tres llengües, perquè si no crees una altra jerar­quia lingüística quan abans et quei­xa­ves del mateix pro­blema. Ara bé, cal reconèixer que han estat els par­tits sobi­ra­nis­tes els que real­ment han situat insis­tent­ment aquesta ofi­ci­a­li­tat com un tema fona­men­tal en les nego­ci­a­ci­ons. Per tant, en la mesura que ha estat un tema que s’ha nego­ciat en clau molt cata­lana, sem­bla­ria lògic que es comencés pel català i que a poc a poc s’afe­gis­sin les altres dues llengües.

Des­ta­ca­ria dos plànols. D’una banda, unes con­seqüències de caire simbòlic i unes altres de pràcti­ques. Una llen­gua no és només un vehi­cle de comu­ni­cació, també és un ins­tru­ment d’iden­ti­tat. El fet que la teva llen­gua se situï al mateix nivell que les altres, fa que sen­tim que té valor i que ens sen­tim reco­ne­guts en la cons­trucció euro­pea.

Hi ha moltíssims pro­jec­tes, pro­gra­mes, ini­ci­a­ti­ves o con­cur­sos en què la llen­gua cata­lana, per no ser ofi­cial, no està inclosa. Per exem­ple, una cosa tan sim­ple com el cur­ri­cu­lum vitae. La Unió Euro­pea té una plan­ti­lla que es diu Euro­pass i que et ser­veix per dema­nar feina en qual­se­vol estat mem­bre. La Unió Euro­pea també té un sis­tema de tra­ducció automàtica que està en llengües que no són de la Unió, com el rucs o l’islandès, però no en català. Les con­seqüències pràcti­ques per a la ciu­ta­da­nia seran molt impor­tants, perquè s’obren tota una sèrie de pro­jec­tes i pro­gra­mes que abans esta­ven tan­cats a la llen­gua cata­lana. Per tant, en aquest sen­tit, és molt impor­tant.