El català truca a Europa

Qui s’hi oposa?

Els minis­tres, que no ho aca­ben de veure clar, es van limi­tar a ins­tar a con­ti­nuar els tre­balls per tor­nar a abor­dar la pro­posta en pròximes reu­ni­ons. Una pri­mera frus­tració (de fet, l’enèsima si tenim en compte els ante­ce­dents en la qüestió), però, al mateix temps, una porta oberta per tal que el català es con­ver­teixi final­ment en llen­gua ofi­cial a la Unió Euro­pea, una rei­vin­di­cació històrica del cata­la­nisme. Només Eslovènia, amb poc més de 2 mili­ons d’habi­tants i par­lants de l’eslovè, va expres­sar un suport clar a la pro­posta. Marko Stu­cin, minis­tre d’Afers Euro­peus i Estran­gers, va dir que ente­nia “el desig de tot­hom que parla un idi­oma que és reco­ne­gut ofi­ci­al­ment per un estat mem­bre de voler que sigui també llen­gua ofi­cial a la Unió Euro­pea”.

Cap dels minis­tres s’ha opo­sat a la petició perquè les tres llengües siguin ofi­ci­als. Almenys, públi­ca­ment. Si de cas, han expres­sat dub­tes sobre el cost econòmic de la mesura i reticències sobre les con­seqüències legals que pot com­por­tar de cara al futur. El minis­tre espa­nyol, que va ser l’encar­re­gat de defen­sar la pro­posta, va acla­rir que alguns estats mem­bres havien dema­nat “més temps per ana­lit­zar-ne el desen­vo­lu­pa­ment i la impli­cació”, però també va remar­car un fet relle­vant: que cap estat mem­bres s’hi havia opo­sat fron­tal­ment ni havia exer­cit un veto. Els prin­ci­pals temors dels estats no se situen en el cost econòmic o els dub­tes legals, sinó sobre­tot en els efec­tes polítics i, més con­cre­ta­ment, en la pos­si­bi­li­tat que l’ofi­ci­a­li­tat del català, el gallec i l’eus­quera pugui con­tri­buir a revi­far les rei­vin­di­ca­ci­ons d’altres llengües mino­rit­za­des que hi ha en cadas­cun dels estats i que, en molts casos, no només no tenen cap reco­nei­xe­ment ofi­cial, sinó que són sis­temàtica­ment menys­tin­gu­des. La minis­tre sueca d’Exte­ri­ors, Jes­sika Roswall, va decla­rar que “hi ha mol­tes llengües mino­ritàries a Europa que no són ofi­ci­als a la Unió i, que per tant, podien arri­bar a dema­nar el mateix”. La diferència amb el cas català, tal com va recor­dar el mateix Alba­res, és que la Cons­ti­tució espa­nyola tipi­fica les tres llengües com a coo­fi­ci­als, un fet que no es dona en la majo­ria d’altres “llengües mino­ritàries”. Un altre dels països que va mos­trar públi­ca­ment les seves reticències va ser Finlàndia, però, para­do­xal­ment, el seu repre­sen­tant, Anders Adler­creutz, va fer una decla­ració d’amor i va afir­mar, en català: “Soc un gran amic de la cul­tura cata­lana. Junts hem de defen­sar la diver­si­tat lingüística de la UE, però també hem de conèixer les con­seqüències de les nos­tres deci­si­ons. És massa aviat per pren­dre una decisió.”

Un dels països que podrien demos­trar més reticències a la mesura és França, que tra­di­ci­o­nal­ment ha tin­gut difi­cul­tats per accep­tar la diver­si­tat lingüística i que pot veure com, de cop i volta, dues llengües no ofi­ci­als del seu ter­ri­tori, el basc i el català, pas­sen a ser-ho a la Unió Euro­pea. Però la secretària d’estat d’Afers Euro­peus, Hau­rence Boone, no només va negar que el seu govern tin­gui “por” de les con­seqüències polítiques de l’ofi­ci­a­li­tat del català i l’eus­quera (llengües que no són reco­ne­gu­des en el marc cons­ti­tu­ci­o­nal francès), sinó que fins i tot es va mos­trar dis­po­sada a aju­dar l’Estat espa­nyol.

Per inten­tar esvair els dub­tes d’alguns estats sobre la incor­po­ració de les tres noves llengües de forma simultània i, al mateix temps, resol­dre els deu­res que li van posar els par­tits inde­pen­den­tis­tes en la sessió de cons­ti­tució del Congrés, Alba­res va pro­po­sar incor­po­rar el català abans que el del basc i el gallec. El minis­tre, que por­tava la lliçó molt ben apresa, va afir­mar: “El mul­ti­lingüisme és un dels objec­tius i dels valors de la UE i així ho asse­nyala l’arti­cle 3 dels trac­tats, que indica que s’ha de pro­moure i pro­te­gir.” Alba­res també s’havia ofert, en nom del govern espa­nyol, a assu­mir tots els cos­tos de tra­ducció i inter­pre­tació de les noves llengües. El minis­tre va posar al damunt de la taula alguns argu­ments per pri­o­rit­zar el català al gallec i l’eus­quera. El pri­mer de tots és la insistència dels repre­sen­tants polítics cata­la­no­par­lants per fer ofi­cial el seu idi­oma (el 1987 el Par­la­ment de les Illes ja ho va dema­nar), i el següent per una rea­li­tat inqüesti­o­na­ble: el català el par­len més de 10 mili­ons de per­so­nes arreu dels Països Cata­lans i és la tret­zena llen­gua més par­lada de la Unió Euro­pea, al davant d’altres que sí que són ofi­ci­als, com ara el búlgar, el danès, l’eslo­vac, el finès, el croat, el lituà, l’eslovè, el letó, l’estonià, el maltès i el gaèlic. En canvi, el gallec el par­len poc més de 2 mili­ons de per­so­nes i el basc ni tan sols arriba a 1 milió. Alba­res va fer aquesta pro­posta al final de la reunió, però ni tan sols es va arri­bar a deba­tre. El dos­sier passa ara a mans dels grups de tre­ball del Con­sell i els ambai­xa­dors.

En temps afe­git

La reacció dels par­tits inde­pen­den­tis­tes ha estat d’agraïment pels esforços fets, però també d’exigència pel camí que queda per recórrer. El líder de Junts per Cata­lu­nya, Car­les Puig­de­mont, va agrair a través d’un tuit “els esforços” i la “feina” del minis­tre espa­nyol i va reconèixer que “mai s’havia arri­bat tan lluny” ni “mai abans tants països s’havien mos­trat favo­ra­bles” a l’ofi­ci­a­li­tat del català a la Unió Euro­pea. Però també va voler llançar un adver­ti­ment al govern espa­nyol: “Que cap estat hagi vetat la pro­posta és una bona notícia, però no és sufi­ci­ent. L’Estat ho sap, sap que té feina pen­dent i sap que l’ha de fer amb diligència, perquè l’opor­tu­ni­tat és ara.” La secretària gene­ral adjunta d’ERC, Marta Vilalta, també es va voler mos­trar exi­gent i va pun­tu­a­lit­zar: “No dona­rem les gràcies per avançat al PSOE; exi­gim que s’espa­vili.”

Per la seva banda, Pla­ta­forma per la Llen­gua, que va enviar una dele­gació per seguir de prop el debat a la Unió Euro­pea, va dema­nar al govern espa­nyol que faci la feina que li cor­res­pon per sot­me­tre a votació l’ofi­ci­a­li­tat en la pròxima reunió del Con­sell d’Assump­tes Gene­rals, que s’ha de cele­brar el 24 d’octu­bre. La direc­tora de l’enti­tat, Rut Caran­dell, i el res­pon­sa­ble de la cam­pa­nya per l’ofi­ci­a­li­tat del català a la UE, Pol Cruz-Coro­mi­nas, van decla­rar que “després de l’anunci d’assu­mir els cos­tos econòmics de la mesura, Espa­nya ha d’esvair els dub­tes d’alguns estats, sobre­tot de tipus polític i legal, i té les bases per fer-ho”. Pla­ta­forma per la Llen­gua també va anun­ciar que seguirà tre­ba­llant per ofe­rir argu­ments en favor de l’ofi­ci­a­li­tat de tipus jurídic i de tipus polític, tal com ja ha fet amb els vídeos en anglès i català sobre la lega­li­tat de l’ofi­ci­a­li­tat, així com també amb els argu­ments polítics que ha estat expo­sant amb els seus inter­lo­cu­tors a escala inter­na­ci­o­nal. El repte, en qual­se­vol cas, segueix ben viu.