El català truca a Europa
La llengua catalana afronta un dels principals reptes de la història recent: el reconeixement de la seva oficialitat per part de la Unió Europea
PRUDÈNCIA GENERAL
Cap ministre s’ha oposat a la petició perquè les tres llengües siguin oficials, com a mínim públicamentEL PAPER DEL MINISTRE
El ministre espanyol, José Manuel Albares, va demostrar haver fet un curset accelerat de plurilingüisme i portava la lliçó molt ben apresa“Hem acordat seguir treballant per canalitzar la proposta.” El ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel Albares, es va expressar d’aquesta manera després que els seus col·legues europeus evitessin prendre cap decisió sobre la inclusió del català, el gallec i l’eusquera al règim lingüístic de la Unió Europea. La mesura, que forma part de les condicions dels partits independentistes per donar la presidència del Congrés al PSOE, va arribar aquesta setmana a la Unió Europea. Malgrat tot, Albares va voler fer veure que la petició no s’emmarca en les negociacions amb l’independentisme i va assegurar a la resta de socis europeus que la proposta era un pas més en un llarg camí per dotar de drets les comunitats lingüístiques catalana, basca i gallega, passant per Zapatero el 2004 i arribant a la petició de l’any passat perquè es pogués parlar en català al Parlament Europeu.
Qui s’hi oposa?
Els ministres, que no ho acaben de veure clar, es van limitar a instar a continuar els treballs per tornar a abordar la proposta en pròximes reunions. Una primera frustració (de fet, l’enèsima si tenim en compte els antecedents en la qüestió), però, al mateix temps, una porta oberta per tal que el català es converteixi finalment en llengua oficial a la Unió Europea, una reivindicació històrica del catalanisme. Només Eslovènia, amb poc més de 2 milions d’habitants i parlants de l’eslovè, va expressar un suport clar a la proposta. Marko Stucin, ministre d’Afers Europeus i Estrangers, va dir que entenia “el desig de tothom que parla un idioma que és reconegut oficialment per un estat membre de voler que sigui també llengua oficial a la Unió Europea”.
Cap dels ministres s’ha oposat a la petició perquè les tres llengües siguin oficials. Almenys, públicament. Si de cas, han expressat dubtes sobre el cost econòmic de la mesura i reticències sobre les conseqüències legals que pot comportar de cara al futur. El ministre espanyol, que va ser l’encarregat de defensar la proposta, va aclarir que alguns estats membres havien demanat “més temps per analitzar-ne el desenvolupament i la implicació”, però també va remarcar un fet rellevant: que cap estat membres s’hi havia oposat frontalment ni havia exercit un veto. Els principals temors dels estats no se situen en el cost econòmic o els dubtes legals, sinó sobretot en els efectes polítics i, més concretament, en la possibilitat que l’oficialitat del català, el gallec i l’eusquera pugui contribuir a revifar les reivindicacions d’altres llengües minoritzades que hi ha en cadascun dels estats i que, en molts casos, no només no tenen cap reconeixement oficial, sinó que són sistemàticament menystingudes. La ministre sueca d’Exteriors, Jessika Roswall, va declarar que “hi ha moltes llengües minoritàries a Europa que no són oficials a la Unió i, que per tant, podien arribar a demanar el mateix”. La diferència amb el cas català, tal com va recordar el mateix Albares, és que la Constitució espanyola tipifica les tres llengües com a cooficials, un fet que no es dona en la majoria d’altres “llengües minoritàries”. Un altre dels països que va mostrar públicament les seves reticències va ser Finlàndia, però, paradoxalment, el seu representant, Anders Adlercreutz, va fer una declaració d’amor i va afirmar, en català: “Soc un gran amic de la cultura catalana. Junts hem de defensar la diversitat lingüística de la UE, però també hem de conèixer les conseqüències de les nostres decisions. És massa aviat per prendre una decisió.”
Un dels països que podrien demostrar més reticències a la mesura és França, que tradicionalment ha tingut dificultats per acceptar la diversitat lingüística i que pot veure com, de cop i volta, dues llengües no oficials del seu territori, el basc i el català, passen a ser-ho a la Unió Europea. Però la secretària d’estat d’Afers Europeus, Haurence Boone, no només va negar que el seu govern tingui “por” de les conseqüències polítiques de l’oficialitat del català i l’eusquera (llengües que no són reconegudes en el marc constitucional francès), sinó que fins i tot es va mostrar disposada a ajudar l’Estat espanyol.
Per intentar esvair els dubtes d’alguns estats sobre la incorporació de les tres noves llengües de forma simultània i, al mateix temps, resoldre els deures que li van posar els partits independentistes en la sessió de constitució del Congrés, Albares va proposar incorporar el català abans que el del basc i el gallec. El ministre, que portava la lliçó molt ben apresa, va afirmar: “El multilingüisme és un dels objectius i dels valors de la UE i així ho assenyala l’article 3 dels tractats, que indica que s’ha de promoure i protegir.” Albares també s’havia ofert, en nom del govern espanyol, a assumir tots els costos de traducció i interpretació de les noves llengües. El ministre va posar al damunt de la taula alguns arguments per prioritzar el català al gallec i l’eusquera. El primer de tots és la insistència dels representants polítics catalanoparlants per fer oficial el seu idioma (el 1987 el Parlament de les Illes ja ho va demanar), i el següent per una realitat inqüestionable: el català el parlen més de 10 milions de persones arreu dels Països Catalans i és la tretzena llengua més parlada de la Unió Europea, al davant d’altres que sí que són oficials, com ara el búlgar, el danès, l’eslovac, el finès, el croat, el lituà, l’eslovè, el letó, l’estonià, el maltès i el gaèlic. En canvi, el gallec el parlen poc més de 2 milions de persones i el basc ni tan sols arriba a 1 milió. Albares va fer aquesta proposta al final de la reunió, però ni tan sols es va arribar a debatre. El dossier passa ara a mans dels grups de treball del Consell i els ambaixadors.
En temps afegit
La reacció dels partits independentistes ha estat d’agraïment pels esforços fets, però també d’exigència pel camí que queda per recórrer. El líder de Junts per Catalunya, Carles Puigdemont, va agrair a través d’un tuit “els esforços” i la “feina” del ministre espanyol i va reconèixer que “mai s’havia arribat tan lluny” ni “mai abans tants països s’havien mostrat favorables” a l’oficialitat del català a la Unió Europea. Però també va voler llançar un advertiment al govern espanyol: “Que cap estat hagi vetat la proposta és una bona notícia, però no és suficient. L’Estat ho sap, sap que té feina pendent i sap que l’ha de fer amb diligència, perquè l’oportunitat és ara.” La secretària general adjunta d’ERC, Marta Vilalta, també es va voler mostrar exigent i va puntualitzar: “No donarem les gràcies per avançat al PSOE; exigim que s’espavili.”
Per la seva banda, Plataforma per la Llengua, que va enviar una delegació per seguir de prop el debat a la Unió Europea, va demanar al govern espanyol que faci la feina que li correspon per sotmetre a votació l’oficialitat en la pròxima reunió del Consell d’Assumptes Generals, que s’ha de celebrar el 24 d’octubre. La directora de l’entitat, Rut Carandell, i el responsable de la campanya per l’oficialitat del català a la UE, Pol Cruz-Corominas, van declarar que “després de l’anunci d’assumir els costos econòmics de la mesura, Espanya ha d’esvair els dubtes d’alguns estats, sobretot de tipus polític i legal, i té les bases per fer-ho”. Plataforma per la Llengua també va anunciar que seguirà treballant per oferir arguments en favor de l’oficialitat de tipus jurídic i de tipus polític, tal com ja ha fet amb els vídeos en anglès i català sobre la legalitat de l’oficialitat, així com també amb els arguments polítics que ha estat exposant amb els seus interlocutors a escala internacional. El repte, en qualsevol cas, segueix ben viu.