“Els labradors són idonis com a gossos d’assistència”

Tot va començar el 2007, mentre treballava a la Guttmann. Dos anys després vaig decidir llançar-m’hi de ple, vaig deixar la Guttmann i dedicar-me al cent per cent a l’associació. Del 2007 al 2009 vam estar centrats en la formació del gos de teràpia i en el primer gos d’assistència, mirant quins programes i quines entitats hi havia, mirant si era millor fer una associació o una empresa. DISCAN és una entitat sense ànim de lucre, que inicialment va néixer per fer intervenció assistida amb gossos i gossos d’assistència per a persones amb discapacitat, que són els dos àmbits en què ens movem més. A partir d’aquí, va néixer la necessitat de formar professionals i també d’educar en el reforç positiu, és a dir sense cap tipus de càstig. Les dues grans àrees són intervenció assistida amb gossos i gossos d’assistència, que són dues coses diferents, formació i educació canina en positiu.

Ho hem d’agrair. L’ONCE ha fet una gran feina durant molts anys i si no fos per ells no seria una figura coneguda. Aquí a Catalunya, el 2009 es va aprovar la llei de gossos d’assistència, que si no vaig errada era la quarta de l’Estat. El que va fer aquesta llei va ser obrir a un ventall de discapacitats la possibilitat de beneficiar-se d’un gos d’assistència. A part del gos pigall, que passa a ser gos d’assistència, entren el gos de servei, que acompanya persones amb discapacitat física; el gos senyal, que acompanya persones amb discapacitat auditiva; el gos d’avís, que acompanya persones amb malalties que ocasionen crisis recurrents amb desconnexió subsensorial, ja siguin síncopes, diabetis, epilèpsia o d’altres, i el gos per a nens i nenes amb trastorn d’espectre de l’autisme, que actualment també s’està obrint a persones adultes.

El primer que hem de tenir en compte és que cada nen amb autisme és un món, i que hi ha un ventall de característiques i de simptomatologia molt gran. Però sí que hi ha unes habilitats dels gossos que poden ajudar en unes problemàtiques comunes, com ara l’escapisme al carrer, la dificultat per dormir, el nerviosisme a casa o les esteriotípies i l’agressivitat, ja sigui cap a ell mateix o cap a altres persones. En el cas de l’escapisme, per exemple, el gos va lligat amb dues corretges i en el moment en què nota una pressió, es clava. A mi, particularment, m’agrada més el botó de risc, que fa un soroll perquè el sentin la mare o el pare. En el cas dels brots o les esteriotípies, el que fem és interposar el gos al mig, de manera que capta l’atenció del nen, que triga menys a despertar d’aquest brot. En el cas de dormir, és molt típic que el nen es desperti a la nit i que li costi dormir. Quan hi ha un bon vincle amb el gos, a mesura que passa el temps, el nen pot dormir sense necessitat de tenir els pares al costat, la qual cosa permet un alleujament familiar molt considerable.

Depèn, pot anar des de recollir coses de terra fins a ajudar a pujar escales o rampes, per creuar carrers. Amb el gos moltes persones poden caminar molt millor, més segures i sense bastó. En el cas d’una persona amb cadira de rodes és més específic, però pot permetre accedir a alguns llocs en què l’usuari no arriba, obrir una porta o bé ajudar a recollir alguna cosa de terra. Al final es tracta de guanyar autonomia, de facilitar que les persones puguin sortir al carrer amb seguretat.

Al final, el cadell és un meló per obrir. Nosaltres hem de buscar gossos que físicament i fisiològicament estiguin sans, perquè si no, no poden fer el servei que tenen encomanat. També han de ser estables des d’un punt de vista emocional. I això amb un cadell no ho saps, per moltes proves que li fem. Avui dia es fa el test APET, d’AVIDOG, molt extens i que permet veure en quina família pot encaixar cada cadell. Però tot i així no saps com serà aquest gos quan sigui adult. Amb deu mesos tu ja saps per on va, saps si té pors, si és agressiu, si té displàsia... Per tant, busquem tenir més seguretat.

En realitat el procés és molt semblant, Entre socialització, treball de base i ensinistrament específic, podem estar parlant d’un any i mig en funció de la maduresa i l’edat del gos. Sí que és cert que l’entrenament ajuda a la maduració, però tot i així cada gos és un món i a alguns els costa molt més que a d’altres. No només parlem de labradors. Nosaltres tenim gossos que són barreja de mastí amb labrador

Els labrador i els goldens són els que més abunden. Això té un motiu. Es tracta de races que antigament se seleccionaven per cobrar la presa del caçador. Totes les races neixen segons les necessitats dels humans. Els labradors són gossos idonis com a gossos d’assistència: molt predisposats a treballar, a canviar de mans si és precís. No s’alteren fàcilment, són molt amables... Per tant, genèticament tens una base que et garanteix que en un 50% dels casos el gos et sortirà bé, i l’altre 50% depèn de tu. El golden també, tot i que és una mica més sensible, s’ho fa mirar més. Hi ha races, com el border collie, que no estan fetes per a això, sinó per tenir cura d’ovelles. Pot ser que en surti algun que et pugui fer bé la feina, però el que estàs fent és matar genèticament aquell gos.

El nivell de fracàs és molt baix, però cal tenir en compte que els gossos són imprevisibles. A nosaltres, en setze anys, ens ha passat dues vegades. Quan són famílies de fora de Catalunya, passem durant un mes vint-i-quatre hores amb elles fins que anem desapareixent, i si estem a Catalunya estem ben bé tres mesos fins que ens en deslliguem del tot.

Et posaré l’exemple la meva gossa, l’Ona, que està entrenada per ser una gossa pigall. Al final me la vaig quedar perquè estava destinada a una usuària amb un ritme de treball molt elevat. Un dia estàvem en una fira i ens va venir a conèixer una família que té un nen amb epilèpsia i era la primera vegada que ens vèiem. De cop i volta, l’Ona es va posar a bordar, cosa que no havia fet mai. Jo intentava treure-la, però ella insistia. Fins que dos minuts després el nen va tenir un atac d’epilèpsia.

No hi tenia cap vincle. No sabem si va ser per l’olor o per quin altre motiu, però tots ens vam quedar impressionats. Quan va acabar l’atac, la gossa es va quedar tranquil·la.

Crec que cada cop s’utilitzaran menys. L’animalisme va cap a la direcció oposada, de preguntar-se què és necessari fer fer als gossos i què no. Hi ha un cert consens amb les entitats animalistes de no posar-se en aquest terreny, però és molt possible que en pocs anys comencem a veure si realment és necessari o no. De fet, només cal veure el cas de Chui, un golden que està sent entrenat per ser socorrista a Cadis i ajudar persones amb discapacitat a anar a la platja. Les xarxes s’hi han posat amb molta duresa, però ni tan sols saben que només està jugant a la platja, com demanem que ens deixin fer amb qualsevol altre gos, però sembla que anem més cap a fer el just i necessari que no pas cap a donar més funcions als gossos d’assistència. Si hi ha recorregut és a millorar les tècniques i l’entrenament en benefici del benestar animal.