“Els labradors són idonis com a gossos d’assistència”

Tot va començar el 2007, men­tre tre­ba­llava a la Gutt­mann. Dos anys després vaig deci­dir llançar-m’hi de ple, vaig dei­xar la Gutt­mann i dedi­car-me al cent per cent a l’asso­ci­ació. Del 2007 al 2009 vam estar cen­trats en la for­mació del gos de teràpia i en el pri­mer gos d’assistència, mirant quins pro­gra­mes i qui­nes enti­tats hi havia, mirant si era millor fer una asso­ci­ació o una empresa. DIS­CAN és una enti­tat sense ànim de lucre, que ini­ci­al­ment va néixer per fer inter­venció assis­tida amb gos­sos i gos­sos d’assistència per a per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat, que són els dos àmbits en què ens movem més. A par­tir d’aquí, va néixer la neces­si­tat de for­mar pro­fes­si­o­nals i també d’edu­car en el reforç posi­tiu, és a dir sense cap tipus de càstig. Les dues grans àrees són inter­venció assis­tida amb gos­sos i gos­sos d’assistència, que són dues coses dife­rents, for­mació i edu­cació canina en posi­tiu.

Ho hem d’agrair. L’ONCE ha fet una gran feina durant molts anys i si no fos per ells no seria una figura cone­guda. Aquí a Cata­lu­nya, el 2009 es va apro­var la llei de gos­sos d’assistència, que si no vaig errada era la quarta de l’Estat. El que va fer aquesta llei va ser obrir a un ven­tall de dis­ca­pa­ci­tats la pos­si­bi­li­tat de bene­fi­ciar-se d’un gos d’assistència. A part del gos pigall, que passa a ser gos d’assistència, entren el gos de ser­vei, que acom­pa­nya per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat física; el gos senyal, que acom­pa­nya per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat audi­tiva; el gos d’avís, que acom­pa­nya per­so­nes amb malal­ties que oca­si­o­nen cri­sis recur­rents amb des­con­nexió sub­sen­so­rial, ja siguin sínco­pes, dia­be­tis, epilèpsia o d’altres, i el gos per a nens i nenes amb tras­torn d’espec­tre de l’autisme, que actu­al­ment també s’està obrint a per­so­nes adul­tes.

El pri­mer que hem de tenir en compte és que cada nen amb autisme és un món, i que hi ha un ven­tall de carac­terísti­ques i de simp­to­ma­to­lo­gia molt gran. Però sí que hi ha unes habi­li­tats dels gos­sos que poden aju­dar en unes pro­blemàtiques comu­nes, com ara l’esca­pisme al car­rer, la difi­cul­tat per dor­mir, el ner­vi­o­sisme a casa o les este­riotípies i l’agres­si­vi­tat, ja sigui cap a ell mateix o cap a altres per­so­nes. En el cas de l’esca­pisme, per exem­ple, el gos va lli­gat amb dues cor­ret­ges i en el moment en què nota una pressió, es clava. A mi, par­ti­cu­lar­ment, m’agrada més el botó de risc, que fa un soroll perquè el sen­tin la mare o el pare. En el cas dels brots o les este­riotípies, el que fem és inter­po­sar el gos al mig, de manera que capta l’atenció del nen, que triga menys a des­per­tar d’aquest brot. En el cas de dor­mir, és molt típic que el nen es des­perti a la nit i que li costi dor­mir. Quan hi ha un bon vin­cle amb el gos, a mesura que passa el temps, el nen pot dor­mir sense neces­si­tat de tenir els pares al cos­tat, la qual cosa per­met un alleu­ja­ment fami­liar molt con­si­de­ra­ble.

Depèn, pot anar des de reco­llir coses de terra fins a aju­dar a pujar esca­les o ram­pes, per cre­uar car­rers. Amb el gos mol­tes per­so­nes poden cami­nar molt millor, més segu­res i sense bastó. En el cas d’una per­sona amb cadira de rodes és més específic, però pot per­me­tre acce­dir a alguns llocs en què l’usu­ari no arriba, obrir una porta o bé aju­dar a reco­llir alguna cosa de terra. Al final es tracta de gua­nyar auto­no­mia, de faci­li­tar que les per­so­nes puguin sor­tir al car­rer amb segu­re­tat.

Al final, el cadell és un meló per obrir. Nosal­tres hem de bus­car gos­sos que física­ment i fisiològica­ment esti­guin sans, perquè si no, no poden fer el ser­vei que tenen enco­ma­nat. També han de ser esta­bles des d’un punt de vista emo­ci­o­nal. I això amb un cadell no ho saps, per mol­tes pro­ves que li fem. Avui dia es fa el test APET, d’AVI­DOG, molt extens i que per­met veure en quina família pot encai­xar cada cadell. Però tot i així no saps com serà aquest gos quan sigui adult. Amb deu mesos tu ja saps per on va, saps si té pors, si és agres­siu, si té displàsia... Per tant, bus­quem tenir més segu­re­tat.

En rea­li­tat el procés és molt sem­blant, Entre soci­a­lit­zació, tre­ball de base i ensi­nis­tra­ment específic, podem estar par­lant d’un any i mig en funció de la madu­resa i l’edat del gos. Sí que és cert que l’entre­na­ment ajuda a la madu­ració, però tot i així cada gos és un món i a alguns els costa molt més que a d’altres. No només par­lem de labra­dors. Nosal­tres tenim gos­sos que són bar­reja de mastí amb labra­dor

Els labra­dor i els gol­dens són els que més abun­den. Això té un motiu. Es tracta de races que anti­ga­ment se selec­ci­o­na­ven per cobrar la presa del caçador. Totes les races nei­xen segons les neces­si­tats dels humans. Els labra­dors són gos­sos ido­nis com a gos­sos d’assistència: molt pre­dis­po­sats a tre­ba­llar, a can­viar de mans si és precís. No s’alte­ren fàcil­ment, són molt ama­bles... Per tant, genètica­ment tens una base que et garan­teix que en un 50% dels casos el gos et sor­tirà bé, i l’altre 50% depèn de tu. El gol­den també, tot i que és una mica més sen­si­ble, s’ho fa mirar més. Hi ha races, com el bor­der collie, que no estan fetes per a això, sinó per tenir cura d’ove­lles. Pot ser que en surti algun que et pugui fer bé la feina, però el que estàs fent és matar genètica­ment aquell gos.

El nivell de fracàs és molt baix, però cal tenir en compte que els gos­sos són impre­vi­si­bles. A nosal­tres, en setze anys, ens ha pas­sat dues vega­des. Quan són famílies de fora de Cata­lu­nya, pas­sem durant un mes vint-i-qua­tre hores amb elles fins que anem des­a­pa­rei­xent, i si estem a Cata­lu­nya estem ben bé tres mesos fins que ens en des­lli­guem del tot.

Et posaré l’exem­ple la meva gossa, l’Ona, que està entre­nada per ser una gossa pigall. Al final me la vaig que­dar perquè estava des­ti­nada a una usuària amb un ritme de tre­ball molt ele­vat. Un dia estàvem en una fira i ens va venir a conèixer una família que té un nen amb epilèpsia i era la pri­mera vegada que ens vèiem. De cop i volta, l’Ona es va posar a bor­dar, cosa que no havia fet mai. Jo inten­tava treure-la, però ella insis­tia. Fins que dos minuts després el nen va tenir un atac d’epilèpsia.

No hi tenia cap vin­cle. No sabem si va ser per l’olor o per quin altre motiu, però tots ens vam que­dar impres­si­o­nats. Quan va aca­bar l’atac, la gossa es va que­dar tran­quil·la.

Crec que cada cop s’uti­lit­za­ran menys. L’ani­ma­lisme va cap a la direcció opo­sada, de pre­gun­tar-se què és neces­sari fer fer als gos­sos i què no. Hi ha un cert con­sens amb les enti­tats ani­ma­lis­tes de no posar-se en aquest ter­reny, però és molt pos­si­ble que en pocs anys comen­cem a veure si real­ment és neces­sari o no. De fet, només cal veure el cas de Chui, un gol­den que està sent entre­nat per ser socor­rista a Cadis i aju­dar per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat a anar a la platja. Les xar­xes s’hi han posat amb molta duresa, però ni tan sols saben que només està jugant a la platja, com dema­nem que ens dei­xin fer amb qual­se­vol altre gos, però sem­bla que anem més cap a fer el just i neces­sari que no pas cap a donar més fun­ci­ons als gos­sos d’assistència. Si hi ha recor­re­gut és a millo­rar les tècni­ques i l’entre­na­ment en bene­fici del benes­tar ani­mal.