Més que el millor amic

“Està ajudant tota la família.” Es fa difícil expressar millor el paper que juga en Bruno, el gos d’assistència que té cura de la Paula, una nena de 8 anys que pateix un trastorn autista de resultes de la síndrome de Phelan McDermid. Quan van rebre el diagnòstic, els seus pares, la Núria i l’Enric, van començar “una cursa d’obstacles”. Després de conèixer alguns casos que havien vist en notícies i documentals o que havien conegut de primera mà, es van plantejar la possibilitat de recórrer a un gos d’assistència. Van fer-ho a través de DISCAN, una de les sis entitats homologades que hi ha a Catalunya. El procés, que encara no ha acabat, és llarg. “Tu el voldries de seguida”, ens confessa la Núria, però “és un gos que cal ensinistrar, que ha de fer l’educació bàsica, l’específica per a nens amb autisme i que després s’ha d’acoblar al nou entorn”. Van intentar accelerar el procés perquè la seva filla ha hagut d’ingressar a l’hospital tres cops en els darrers mesos. Ara mateix porten un any i set mesos i es troben en la darrera fase. Primerament, en Bruno es va quedar com a gos de companyia, però dues setmanes després va començar el procés d’acoblament amb les instructores, que s’ha hagut d’anar adaptant als estats anímics de la Paula.

Des de finals de juliol, en Bruno ja viu amb ells i s’ha convertit, per mèrits propis, en un més de la família, fins al punt que no només ajuda la Paula a calmar-se amb més rapidesa o a evitar les escapades recurrents al carrer, sinó que també interactua amb la resta de la família. D’una banda, està “ajudant el germà de la Paula, en Marc, de 5 anys, a processar la situació que viu”. De moment, en Bruno juga amb ell, però comença a aprendre que la prioritat és la Paula. També interactua amb l’àvia, que té Alzheimer i viu amb ells: “Algun matí que la iaia no s’ha aixecat a l’hora, en Bruno va a l’habitació i fins que l’àvia no el toca i comprova que tot està bé, no marxa. És molt intuïtiu i superintel·ligent”, ens explica la Núria. Com ens podem imaginar, la valoració que fan d’en Bruno, el gos d’assistència, no deixa cap mena de dubte: “No és qüestió només que treballi i estigui per la Paula. Ens està ajudant a tots plegats a viure millor la situació.”

A Catalunya hi ha 283 gossos d’assistència, segons dades del Departament de Drets Socials. Bona part d’aquests (212) són guia o pigall, és a dir ajuden persones amb discapacitat visual. És la imatge més habitual, que identifiquem ràpidament pels carrers de les nostres ciutats o pobles, però també n’hi ha que treballen amb l’espectre autisme, com en Bruno (un total de 31). O amb la senyalització de sons, és a dir ensinistrats per avisar les persones amb discapacitat auditiva de diferents sons i indicar-los la font de procedència; o de servei (25), que ajuden alguna persona amb dificultats de mobilitat; o d’avís (12), que donen alerta mèdica a persones amb atacs d’epilèpsia, diabetis o síncopes cerebrals, com la Virgínia, que té desmais de forma sovintejada.

La Virgínia, que de resultes de la malaltia pateix agorafòbia, va tenir un gos d’assistència per casualitat o, com a mínim, d’una forma ben atípica. Fa alguns anys se li va morir el gos que tenia i va decidir adoptar un labrador, en Lucky, sense cap altre motiu que tenir un gos de companyia. Quan feia poc més de tres mesos que el tenia, però, va començar a adonar-se que, sense haver-lo ensinistrat, el gos li anunciava l’inici de les crisis que tenia. Ràpidament, es va posar en contacte amb DISCAN i després de parlar-ho va enviar el Lucky a fer formació i a ensenyar-lo a fer certs avisos. El seu gos de companyia, doncs, es va convertir en gos d’assistència i en un ajudant inseparable. A part de gos d’avís, en Lucky també té altres habilitats, com ara recollir coses amb la boca o ajudar-la a sortir al carrer. De tota manera, el benefici més preuat és que li dona “seguretat per sortir”, tal com diu la Virgínia, que va estar un any i mig sense sortir de casa. Fins que va arribar en Lucky: “Quan m’avisa, jo sé que immediatament em desmaiaré. Així em puc preparar. M’assec a terra, estiro les cames i em desmaio durant alguns segons. Durant tot aquest procés, en Lucky no se separa del meu costat. Això em dona molta seguretat.”

Un altre cas és el de la Cristina, que va néixer amb paràlisi cerebral i té problemes de mobilitat. Mai s’hauria imaginat compartir la vida amb un gos. De fet, tant a ella com al seu marit els feien por. Però l’estiu del 2019, estant de vacances a Sant Sebastià, van topar amb un senyor que anava acompanyat d’un golden que, de fet, ni tan sols era d’assistència. Malgrat tot, aquella topada fortuïta es va convertir en una revelació. En aquell moment va confessar al seu marit i a la seva filla que sempre s’havia imaginat amb un gos d’assistència. A la tornada va començar a buscar informació i va topar amb DISCAN, associació amb la qual va contactar. Així va començar tot. El procés d’adaptació amb el seu gos d’assistència, en Baileys, ha estat progressiu: primer amb un treball a les instal·lacions de DISCAN i més endavant amb un acoblament a casa. Dos anys després, en Baileys es quedava definitivament a casa, com un membre més de la família.

El gos d’assistència el porta sense arnès, amb la corretja, però li dona la seguretat que ella sola no té per circular pel carrer, per travessar els passos de vianants o per pujar les escales. També l’ajuda en cas de caiguda. En aquest cas, es col·loca perquè s’hi pugui recolzar, una operació que fan amb molta cura. El Baileys s’ha convertit en un company de viatge, però la Cristina ens explica que no sempre va “en mode treball” i que en aquests casos és un gos de companyia com qualsevol altre.