Quina amnistia?

De moment no han transcendit gaires detalls i, encara menys, documents. Un dels pocs textos de referència és la proposició de llei que els partits independentistes van presentar al Congrés el 2012 i que el PSOE, amb el suport del PP i Vox, va impedir que es tramités. Tant ERC com Junts i la CUP defensen que l’amnistia ha de partir d’aquell document en què es deixava molt clar que havien de quedar amnistiats “tots els actes d’intencionalitat política, qualsevol que en fos el resultat, tipificats com a delictes des de l’1 de gener del 2013 fins al moment de l’entrada en vigor de la llei.”I seguia: “S’entendrà per intencionalitat política qualsevol fet vinculat a la lluita democràtica per l’autodeterminació de Catalunya.”

El document que ha transcendit des de Sumar s’expressa en uns termes molt semblants. Concretament, estableix que quedem amnistiades “totes les accions o omissions d’intencionalitat política vinculades a l’objectiu d’aconseguir l’autodeterminació de Catalunya, tipificades com a infracció penal o administrativa que haguessin tingut lloc entre l’1 de gener del 2013 i fins a l’entrada en vigor de la llei”.

Més enllà de la lletra, caldrà comprovar quina és la voluntat del PSOE i, també, la interpretació que en fan els jutges i com superarà el sedàs del Tribunal Constitucional. En la compareixença d’aquesta setmana, el president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, va recordar que “segur (perquè ha passat en l’anterior legislatura) que fins i tot el Tribunal Constitucional s’hi haurà de pronunciar”, tot i que, a diferència d’un temps enrere, la majoria és “progressista” i no es preveu que pugui suposar cap entrebanc insuperable.

A qui beneficiarà?

Si ens cenyim als exemples concrets, cal preguntar-se quines causes o quins supòsits han d’entrar-hi. En definitiva, quins seran els beneficiaris de l’amnistia. El consens sembla bastant generalitzat, com a mínim entre el sobiranisme, en el fet que cal incloure-hi tot allò que fa referència a l’organització de la consulta del 9 de novembre del 2014 i el referèndum de l’1 d’octubre del 2017, i que això beneficiaria els alts càrrecs del govern, els alcaldes i l’acció exterior investigada des del Tribunal de Comptes. A banda d’aquests casos, en el còmput elaborat per Òmnium Cultural es comptabilitzen 1.432 represaliats “vinculats a l’exercici del dret a l’autodeterminació” des del 2017. Això inclouria els manifestants encausats per diferents mobilitzacions del procés, des dels investigats per les protestes postsentència a la plaça Urquinaona, fins a la causa del Tsunami i els CRD detinguts en l’operació Judes, imputats per terrorisme. I també el cas de l’exconseller Miquel Buch i el sergent dels Mossos d’Esquadra Lluís Escolà, condemnats a quatre anys i mig i quatre de presó, respectivament, per haver facilitat un servei d’escorta a Carles Puigdemont a l’exili.

Hi ha un altre grup de represaliats que no tenen res a veure directament amb el 9-N i l’1-O. Un d’aquests són els afectats pel cas Volhov, que l’independentisme ha situat en el marc d’una “causa general” contra l’estat major de l’1-O. També hi ha el cas de Josep Lluís Alay, director de l’oficina de l’expresident Carles Puigdemont i que està acusat de malversació i prevaricació per fer d’observador en el referèndum de Nova Caledònia. Encara resulta més delicat tot allò que té a veure amb la “policia patriòtica” i el cas Pujol. En aquest cas, alguns sectors de l’independentisme defensen que s’han vist contaminats per les “motivacions polítiques”, però des d’ERC i la CUP no ho veuen clar i els situen en uns paràmetres semblants al cas de l’expresidenta del Parlament Laura Borràs, condemnada a quatre anys i mig de presó i a tretze d’inhabilitació pel cas de la Institució de les Lletres Catalanes i que l’afectada sempre ha qualificat com a lawfare. En aquest cas, tot i que la líder de Junts al Congrés, Míriam Nogueras, va assegurar que “òbviament” l’expresidenta del Parlament havia de formar part de l’amnistia perquè havia estat víctima de la “injustícia espanyola”, altres veus del partit, com l’advocada i membre del comitè de garanties, Magda Oranich, han afirmat que incloure-la seria “una barbaritat” atès que el seu delicte “no té res a veure amb l’1-O” i pot tenir “altres mesures de gràcia”.

També hi ha qui defensa que caldria aprofitar l’avinentesa per incloure casos flagrants en què s’han vulnerat drets fonamentals. Tot i que no estiguin directament vinculats al procés independentista, els casos de Pablo Hasél, empresonat des del 2012, i de Valtònyc, exiliat a Brussel·les, també podrien formar part de l’amnistia. Els dos estan encausats per enaltiment del terrorisme i injúries a la corona i poden interpretar-se ben bé com a víctimes de la voràgine repressiva de l’Estat, i més concretament com a exemples de la vulneració de la llibertat d’expressió. Oficialment, cap dirigent d’ERC o de Junts s’ha expressat sobre el tema, llevat de Joan Queralt, que en una entrevista a Vilaweb va utilitzar el concepte de “delictes connexos” per referir-se a aquells que s’haurien comès en el context del procés independentista. A banda del senador d’ERC, també s’hi ha manifestat Jaume Asens, el negociador de Sumar, que els va excloure obertament i va justificar-ho dient: “L’amnistia és una mesura excepcional vinculada a un conflicte polític concret, que és el conflicte català. Però això no vol dir que no hi hagi altres conflictes en la societat espanyola, que no hi hagi altres injustícies i altres causes polítiques.”

Un altre tema polèmic és si cal incloure o no els policies encausats per les agressions produïdes durant la jornada de l’1-O. En aquest sentit, Sumar i alguns juristes defensen obertament que puguin ser amnistiats, mentre que l’independentisme es resisteix a acceptar que es puguin “equiparar víctimes i victimaris”. En tot cas, sigui quina sigui la redacció de la llei que empari l’amnistia, difícilment es podrà fer una llista de persones concretes beneficiàries (una solució que seria interpretada com un indult general, prohibit expressament per la Constitució espanyola), i caldrà comprovar quina interpretació en fa el poder judicial.

Els entrebancs

En la seva compareixença del 5 de setembre, en la qual va fixar les condicions per votar la investidura, Carles Puigdemont va afirmar que “s’han de poder complir abans que s’esgoti el termini legal per convocar noves eleccions”. Va situar, doncs, el cronòmetre en marxa. Fa algunes setmanes, Junts va fer arribar al PSOE un calendari per tramitar la llei després de la previsible investidura fallida d’Alberto Núñez Feijóo. Des del partit sobiranista estaven convençuts que hi havia temps material per tramitar la llei, portar-la al Senat i retornar-la al Congrés abans de la reelecció de Pedro Sánchez. Des del PSOE, però, s’argumenta que no es pot justificar políticament aquesta urgència, sobretot tenint en compte la complexitat de la llei, i defensen que la futura llei sigui registrada durant les properes setmanes al Congrés, com a mínim amb la signatura dels socialistes i de Sumar. Caldrà comprovar, en tot cas, com es resol aquest escull, fruit de la desconfiança entre les dues parts.

Mentrestant, el PP ha començat la seva batalla contra l’acord, tant des del carrer com des de les institucions. Aquest dimecres, la formació conservadora va aprofitar la seva majoria al Senat per marcar terreny i va aconseguir l’aprovació d’una moció en què reprovava al govern de Pedro Sánchez la “negociació” amb els partits independentistes i el fet que s’estigui oferint l’amnistia com a “contrapartida”. El senador del PP, Antonio Silván, va dir que “la necessitat de vots fa que Sánchez hagi d’amnistiar Puigdemont perquè aquest indulti un Sánchez condemnat per les urnes”. En tot cas, més enllà de les pressions al carrer o des dels parlaments, el principal escull que trobarà l’amnistia seran els embats dels sectors més reaccionaris de la judicatura, que hi veuen una esmena a les sentències judicials.