“Només hi ha dos camins: l’amnistia o més repressió”

És difícil tro­bar models perquè en cada cas les cir­cumstàncies són dife­rents, però vol­dria reba­tre la idea que només són pos­si­bles les amnis­ties quan hi ha un canvi de règim. És veri­tat que quan n’hi ha hagut s’han con­ce­dit amnis­ties, tant quan s’ha pas­sat d’una dic­ta­dura a un règim cons­ti­tu­ci­o­nal com a la inversa, tot i que en aquest cas no s’hagi par­lat ober­ta­ment d’una amnis­tia. El fran­quisme va autoin­dul­tar els que havien dut a terme con­duc­tes delic­ti­ves con­tra la República, però també durant l’existència d’un règim s’han con­ce­dit amnis­ties. Per exem­ple, en el cas de la República hi ha una amnis­tia el 14 d’abril del 1931, però també alguns mesos després, al desem­bre, quan s’aprova la Cons­ti­tució. N’hi ha una altra el 1934, en què es con­ce­deix l’amnis­tia als que havien par­ti­ci­pat en l’intent de cop d’estat del gene­ral San­jurjo. Encara n’hi ha una altra, el 21 de febrer del 1936, que bene­fi­cia els que han par­ti­ci­pat en la pro­cla­mació de l’Estat Català o en la Revo­lució d’Astúries, sobre­tot.

També hi ha hagut casos d’amnis­ties que no han estat lli­ga­des a un moment de canvi de règim, com ara la que França va con­ce­dir el 10 de gener del 1990 per als delic­tes de tipus polític social i econòmic vin­cu­lats a les revol­tes de Nova Caledònia. A Por­tu­gal també es va con­ce­dir una amnis­tia el 1996 per al tinent coro­nel Otelo Saraiva de Car­valho, un dels herois de la Revo­lució dels Cla­vells del 1974, però que havia estat con­dem­nat a divuit anys de presó el 1987 per sub­versió mili­tar. D’aquesta amnis­tia se’n van bene­fi­ciar també la resta de mili­tars que l’havien seguit, tot i que no els van per­do­nar els delic­tes de sang. Sense mar­xar de Por­tu­gal, fa pocs dies, amb motiu de la visita del papa, es va con­ce­dir una àmplia amnis­tia per a joves d’entre 16 i 30 anys. En tot cas, es fa difícil tro­bar un model que es pugui com­pa­rar al del cas català, però al meu enten­dre els prin­ci­pis gene­rals que moti­ven una amnis­tia, la gene­ro­si­tat de l’Estat, l’intent de defi­nir una vàlvula d’esca­pa­ment a una situ­ació tensa i de posar punt final a una situ­ació de con­flicte, tot això es dona en el cas de Cata­lu­nya. En defi­ni­tiva, reu­neix els com­po­nents per poder estu­diar una amnis­tia. Una altra cosa és amb qui­nes con­di­ci­ons, amb qui­nes nor­mes, amb quins prin­ci­pis o amb quina expo­sició de motius.

Vull creure que la dreta del 1936 no té res a veure amb la del 2023. La CEDA hi va votar a favor perquè la petició d’amnis­tia no era unànime, però sí que era molt majo­ritària en la soci­e­tat, i també per inten­tar apai­va­gar la tensió que es vivia. Anys després, el líder de la CEDA, José María Gil Robles, reco­nei­xia que entre els sen­ti­ments carac­terístics dels espa­nyols hi ha la ven­jança, però també la com­passió. Avui, la dreta està entre l’intent d’acon­se­guir el poder o de repe­tir elec­ci­ons. És un argu­ment polític que està uti­lit­zant la dreta per ten­sar més la situ­ació, però no crec que formi part d’un intent de resol­dre el con­flicte que, no ho obli­dem, es comença a ges­tar el 2012, pre­ci­sa­ment quan governa el Par­tit Popu­lar. En tot cas, el PP creu que això li pot donar un rèdit elec­to­ral, però no s’està pen­sant en el bé gene­ral d’Espa­nya ni dels espa­nyols. Les amnis­ties no són una mos­tra de debi­li­tat, sinó tot el con­trari: són una mos­tra de for­ta­lesa d’un estat que es pot per­me­tre ser generós amb aquells que han incom­plert les seves pròpies nor­mes i que pot bus­car vies pacífiques per resol­dre un con­flicte. Sem­pre comento el mateix, als meus alum­nes: quan un con­flicte es troba en una situ­ació d’esca­la­ment, només hi ha dos camins per afron­tar-lo. D’una banda, a través de la repressió i la uti­lit­zació de la violència, amb els resul­tats que tots ple­gats conei­xem i que poden resul­tar extre­ma­da­ment greus. I, de l’altra, ges­ti­o­nar el con­flicte, i per fer-ho cal ofe­rir mesu­res que gene­rin una dis­tensió, que per­me­tin el diàleg i el retro­ba­ment. Una democràcia forta com l’espa­nyola crec que ha de donar una opor­tu­ni­tat al diàleg. El camí és clar: o bé seguim repri­mint milers de cata­lans i per­pe­tuem una situ­ació de tensió insos­te­ni­ble, o bé optem per la via del diàleg, que al meu enten­dre reforça la democràcia.

A cri­teri meu, és per­fec­ta­ment cons­ti­tu­ci­o­nal. La Cons­ti­tució del 1931 esta­bleix clara­ment que es pro­hi­bei­xen els indults gene­rals, que la con­cessió d’amnis­ties és com­petència de les Corts, que els indults par­ti­cu­lars només els pot con­ce­dir el Tri­bu­nal Suprem, excepció feta dels delic­tes greus o molt greus, que que­den en mans del pre­si­dent de la República. Aquell text va ins­pi­rar el del 1978, en què s’esta­bleix que es pro­hi­bei­xen els indults gene­rals i no es fa cap menció a l’amnis­tia. Això què sig­ni­fica? Que es pro­hi­beix o que no? Els juris­tes par­tim de la base que allà on no dis­tin­geix el legis­la­dor, ningú està legi­ti­mat per defi­nir. No es pot inter­pre­tar aque­lla absència explícita amb el fet que es pro­hi­beixi l’amnis­tia. Al meu enten­dre, el legis­la­dor va pre­ten­dre no cons­ti­tu­ci­o­na­lit­zar el terme, però tam­poc pro­hi­bir-lo. I, per tant, això sig­ni­fica que queda en mans del poder legis­la­tiu la regu­lació a través d’una llei. A més, l’arti­cle 9.2 de la Cons­ti­tució parla de remoure aquells obs­ta­cles que impe­dei­xin la par­ti­ci­pació efec­tiva, la igual­tat o la con­vivència. Però encara vull anar més enllà. Per què no pen­sar que l’amnis­tia és un mitjà per remoure aquell obs­ta­cle que impe­deix que un nom­bre inde­ter­mi­nat de ciu­ta­dans cata­lans no se sen­tin còmodes a l’Estat espa­nyol? Jo no trobo argu­ments per dir que la Cons­ti­tució impe­deix l’amnis­tia.

Això és un clàssic. Ja des del segle XIX, l’indult ha estat vist com una alte­ració del prin­cipi de la sepa­ració de poders. En tot cas, al meu enten­dre, per damunt d’això hi ha un prin­cipi de justícia mate­rial. L’indult, el perdó, la gràcia han estat uti­lit­zats sovint per adap­tar la pena a les cir­cumstàncies sobre­vin­gu­des del pres o a altres ele­ments. En defi­ni­tiva, per miti­gar el rigor de la llei. El prin­cipi de la sepa­ració de poders no es trenca en la mesura que es fona­menti molt bé la con­cessió de les amnis­ties com un mitjà supe­rior per res­ta­blir la con­vivència. Per això seria molt impor­tant que la llei d’amnis­tia que es pre­pari, en la seva expo­sició de motius, tin­gui una crònica dels fets i es derivi en la con­clusió que ara, per inten­tar redreçar aque­lla situ­ació, es con­ce­deix l’amnis­tia. I es pot con­ce­dir esta­blint molts con­di­ci­o­nants, com ara que no es tor­na­ran a aco­llir més a una via uni­la­te­ral, o fent que els que estan a l’estran­ger s’hagin de sot­me­tre a la juris­dicció i a par­tir d’aquell moment ja puguin gau­dir de l’amnis­tia. Hi ha mol­tes fórmu­les de regu­lació. En tot cas, no crec que exis­teixi vul­ne­ració del prin­cipi de sepa­ració de poders en la mesura que res­pon­gui a un fi de justícia supe­rior degu­da­ment con­tras­tat i regu­lat pel poder legis­la­tiu.

M’agrada posar-me en el punt de vista de l’altre i entenc que per a l’inde­pen­den­tisme més radi­cal això es pugui inter­pre­tar com una sub­missió a un estat que no reco­nei­xen. Però si em per­met una valo­ració política, penso que hi ha qui està per la màxima “quan pit­jor, millor”, que és el mateix dis­curs que té l’extrema dreta espa­nyola.

Més que impres­cin­di­ble, és con­ve­ni­ent per esta­blir un clima més apai­va­gat i per ini­ciar una etapa en què es doni més pro­ta­go­nisme a la nego­ci­ació i al joc democràtic i menys a la tensió. Des­a­for­tu­na­da­ment, hem hagut d’arri­bar a un punt de tensió elec­to­ral i de nego­ci­ació per ado­nar-nos de la neces­si­tat d’una amnis­tia. Aquest és el con­text que em sem­bla pit­jor, que s’hi hagi arri­bat per una nego­ci­ació d’uns escons, però espero que l’ampli­tud de mires superi les neces­si­tats imme­di­a­tes.

La majo­ria del PSOE està demos­trant una sen­sa­tesa que fa que aquests líders històrics, que viuen anco­rats en un dis­curs del pas­sat, s’hagin que­dat molt sols. En tot cas, al PSOE actual hi ha un con­sens gene­ra­lit­zat; una altra cosa és que hi hagi divergència entre un xec en blanc o con­di­ci­o­nat.

Hi haurà un recurs al Cons­ti­tu­ci­o­nal, que al final haurà de ser qui resol­gui aquesta qüestió. En tot cas, dependrà de les mesu­res pre­li­mi­nars que pugui adop­tar el fet que l’amnis­tia es pugui apli­car de forma imme­di­ata o no.