“Només hi ha dos camins: l’amnistia o més repressió”

És difícil trobar models perquè en cada cas les circumstàncies són diferents, però voldria rebatre la idea que només són possibles les amnisties quan hi ha un canvi de règim. És veritat que quan n’hi ha hagut s’han concedit amnisties, tant quan s’ha passat d’una dictadura a un règim constitucional com a la inversa, tot i que en aquest cas no s’hagi parlat obertament d’una amnistia. El franquisme va autoindultar els que havien dut a terme conductes delictives contra la República, però també durant l’existència d’un règim s’han concedit amnisties. Per exemple, en el cas de la República hi ha una amnistia el 14 d’abril del 1931, però també alguns mesos després, al desembre, quan s’aprova la Constitució. N’hi ha una altra el 1934, en què es concedeix l’amnistia als que havien participat en l’intent de cop d’estat del general Sanjurjo. Encara n’hi ha una altra, el 21 de febrer del 1936, que beneficia els que han participat en la proclamació de l’Estat Català o en la Revolució d’Astúries, sobretot.

També hi ha hagut casos d’amnisties que no han estat lligades a un moment de canvi de règim, com ara la que França va concedir el 10 de gener del 1990 per als delictes de tipus polític social i econòmic vinculats a les revoltes de Nova Caledònia. A Portugal també es va concedir una amnistia el 1996 per al tinent coronel Otelo Saraiva de Carvalho, un dels herois de la Revolució dels Clavells del 1974, però que havia estat condemnat a divuit anys de presó el 1987 per subversió militar. D’aquesta amnistia se’n van beneficiar també la resta de militars que l’havien seguit, tot i que no els van perdonar els delictes de sang. Sense marxar de Portugal, fa pocs dies, amb motiu de la visita del papa, es va concedir una àmplia amnistia per a joves d’entre 16 i 30 anys. En tot cas, es fa difícil trobar un model que es pugui comparar al del cas català, però al meu entendre els principis generals que motiven una amnistia, la generositat de l’Estat, l’intent de definir una vàlvula d’escapament a una situació tensa i de posar punt final a una situació de conflicte, tot això es dona en el cas de Catalunya. En definitiva, reuneix els components per poder estudiar una amnistia. Una altra cosa és amb quines condicions, amb quines normes, amb quins principis o amb quina exposició de motius.

Vull creure que la dreta del 1936 no té res a veure amb la del 2023. La CEDA hi va votar a favor perquè la petició d’amnistia no era unànime, però sí que era molt majoritària en la societat, i també per intentar apaivagar la tensió que es vivia. Anys després, el líder de la CEDA, José María Gil Robles, reconeixia que entre els sentiments característics dels espanyols hi ha la venjança, però també la compassió. Avui, la dreta està entre l’intent d’aconseguir el poder o de repetir eleccions. És un argument polític que està utilitzant la dreta per tensar més la situació, però no crec que formi part d’un intent de resoldre el conflicte que, no ho oblidem, es comença a gestar el 2012, precisament quan governa el Partit Popular. En tot cas, el PP creu que això li pot donar un rèdit electoral, però no s’està pensant en el bé general d’Espanya ni dels espanyols. Les amnisties no són una mostra de debilitat, sinó tot el contrari: són una mostra de fortalesa d’un estat que es pot permetre ser generós amb aquells que han incomplert les seves pròpies normes i que pot buscar vies pacífiques per resoldre un conflicte. Sempre comento el mateix, als meus alumnes: quan un conflicte es troba en una situació d’escalament, només hi ha dos camins per afrontar-lo. D’una banda, a través de la repressió i la utilització de la violència, amb els resultats que tots plegats coneixem i que poden resultar extremadament greus. I, de l’altra, gestionar el conflicte, i per fer-ho cal oferir mesures que generin una distensió, que permetin el diàleg i el retrobament. Una democràcia forta com l’espanyola crec que ha de donar una oportunitat al diàleg. El camí és clar: o bé seguim reprimint milers de catalans i perpetuem una situació de tensió insostenible, o bé optem per la via del diàleg, que al meu entendre reforça la democràcia.

A criteri meu, és perfectament constitucional. La Constitució del 1931 estableix clarament que es prohibeixen els indults generals, que la concessió d’amnisties és competència de les Corts, que els indults particulars només els pot concedir el Tribunal Suprem, excepció feta dels delictes greus o molt greus, que queden en mans del president de la República. Aquell text va inspirar el del 1978, en què s’estableix que es prohibeixen els indults generals i no es fa cap menció a l’amnistia. Això què significa? Que es prohibeix o que no? Els juristes partim de la base que allà on no distingeix el legislador, ningú està legitimat per definir. No es pot interpretar aquella absència explícita amb el fet que es prohibeixi l’amnistia. Al meu entendre, el legislador va pretendre no constitucionalitzar el terme, però tampoc prohibir-lo. I, per tant, això significa que queda en mans del poder legislatiu la regulació a través d’una llei. A més, l’article 9.2 de la Constitució parla de remoure aquells obstacles que impedeixin la participació efectiva, la igualtat o la convivència. Però encara vull anar més enllà. Per què no pensar que l’amnistia és un mitjà per remoure aquell obstacle que impedeix que un nombre indeterminat de ciutadans catalans no se sentin còmodes a l’Estat espanyol? Jo no trobo arguments per dir que la Constitució impedeix l’amnistia.

Això és un clàssic. Ja des del segle XIX, l’indult ha estat vist com una alteració del principi de la separació de poders. En tot cas, al meu entendre, per damunt d’això hi ha un principi de justícia material. L’indult, el perdó, la gràcia han estat utilitzats sovint per adaptar la pena a les circumstàncies sobrevingudes del pres o a altres elements. En definitiva, per mitigar el rigor de la llei. El principi de la separació de poders no es trenca en la mesura que es fonamenti molt bé la concessió de les amnisties com un mitjà superior per restablir la convivència. Per això seria molt important que la llei d’amnistia que es prepari, en la seva exposició de motius, tingui una crònica dels fets i es derivi en la conclusió que ara, per intentar redreçar aquella situació, es concedeix l’amnistia. I es pot concedir establint molts condicionants, com ara que no es tornaran a acollir més a una via unilateral, o fent que els que estan a l’estranger s’hagin de sotmetre a la jurisdicció i a partir d’aquell moment ja puguin gaudir de l’amnistia. Hi ha moltes fórmules de regulació. En tot cas, no crec que existeixi vulneració del principi de separació de poders en la mesura que respongui a un fi de justícia superior degudament contrastat i regulat pel poder legislatiu.

M’agrada posar-me en el punt de vista de l’altre i entenc que per a l’independentisme més radical això es pugui interpretar com una submissió a un estat que no reconeixen. Però si em permet una valoració política, penso que hi ha qui està per la màxima “quan pitjor, millor”, que és el mateix discurs que té l’extrema dreta espanyola.

Més que imprescindible, és convenient per establir un clima més apaivagat i per iniciar una etapa en què es doni més protagonisme a la negociació i al joc democràtic i menys a la tensió. Desafortunadament, hem hagut d’arribar a un punt de tensió electoral i de negociació per adonar-nos de la necessitat d’una amnistia. Aquest és el context que em sembla pitjor, que s’hi hagi arribat per una negociació d’uns escons, però espero que l’amplitud de mires superi les necessitats immediates.

La majoria del PSOE està demostrant una sensatesa que fa que aquests líders històrics, que viuen ancorats en un discurs del passat, s’hagin quedat molt sols. En tot cas, al PSOE actual hi ha un consens generalitzat; una altra cosa és que hi hagi divergència entre un xec en blanc o condicionat.

Hi haurà un recurs al Constitucional, que al final haurà de ser qui resolgui aquesta qüestió. En tot cas, dependrà de les mesures preliminars que pugui adoptar el fet que l’amnistia es pugui aplicar de forma immediata o no.