Les altres carpetes
A banda de l’amnistia i el referèndum, ERC i Junts han posat damunt la taula de negociació amb el PSOE reivindicacions històriques, com ara el traspàs de Rodalies o la reducció del dèficit fiscal
UN SISTEMA CADUCAT
El model de finançament vigent es remunta al 2009 i es va aprovar amb un clar lideratge del govern de la Generalitat UNA CARPETA NOVA A diferència de Rodalies, el cas de l’aeroport no s’ha airejat públicament en el debat sobre la investiduraINCOMPLIMENTS
Tot i que han format part de diversos acords d’investidura, els governs espanyols de torn no han acabat executant mai les inversions compromesesTot i que l’amnistia, el mecanisme de mediació i l’autodeterminació centrin bona part dels titulars de les negociacions, els dos partits independentistes volen aprofitar la investidura de Pedro Sánchez per situar damunt la taula altres qüestions. Per als republicans, l’acord ha de tenir una tercera pota social que defineixen com la del “benestar” o, dit d’una altra manera, la millora de les condicions materials de la gent. Per a Carles Puigdemont, que va fixar les condicions de Junts en una conferència a Brussel·les, també hi ha “un gran paquet de qüestions materials pendents de resoldre”. El president de la Generalitat a l’exili no es va limitar a aquesta referència. També va citar-ne algunes, amb una frase prèvia de justificació: “Catalunya és un país ric, però de ciutadans amb moltes necessitats i amb unes institucions sense recursos per atendre-les, amb un dèficit fiscal de més de 20.000 milions d’euros l’any.” A banda del dèficit fiscal, Puigdemont es va referir explícitament a Rodalies, a la gestió de la immigració, a la necessitat de formar prou metges i a la impossibilitat de pagar-los “com es mereixen”, a l’emancipació dels joves i l’accés a l’habitatge i, finalment, a la “falta crònica d’inversions”. En definitiva, a les “mancances materials” que “no ha resolt l’autonomisme ni el constitucionalisme”.
No es tracta, en molts casos, de temes nous, a diferència de l’amnistia o el referèndum, sinó de reivindicacions que s’han posat damunt la taula des dels mateixos inicis de l’autonomisme per part del catalanisme i d’àmplies capes de la societat catalana. Fa pocs dies, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va reclamar a Sánchez que es “mogués” si volia seguir a La Moncloa, i va resumir en tres les condicions per a la investidura: el referèndum i posar fi a la repressió i als “dèficits estructurals” que pateix Catalunya, entre els quals va esmentar el dèficit fiscal i en infraestructures. Alguns d’aquests temes, com ara la falta d’inversions o el traspàs de Rodalies, s’han convertit en demandes urgents, sobretot per les incidències cròniques, que posen de manifest les mancances del sistema de gestió actual.
El dèficit crònic
Fa anys que el dèficit fiscal de l’Estat amb Catalunya té xifres escandaloses. El darrer càlcul conegut correspon a l’exercici del 2021 i és d’uns 22.000 milions d’euros. Per la seva banda, fa anys que el govern espanyol no ofereix dades oficials i quan les havia donat, forçat per alguna negociació, havia estat de forma puntual. El dèficit fiscal és la diferència entre els ingressos que l’Estat obté de Catalunya (bàsicament via impostos) i les despeses efectives que hi destina. Fa anys que els partits catalans denuncien la situació crònica que es pateix i les conseqüències que genera, i reclamen posar-hi remei.
El model de finançament vigent es remunta al 2009 i es va aprovar, com bona part dels que hi ha hagut, amb un clar lideratge del govern de la Generalitat. En aquest cas, derivava de l’Estatut de Catalunya, i el govern que va negociar-lo (el tripartit, amb el PSC, ERC i ICV-EUiA) va anunciar que permetria posar fi a l’històric dèficit fiscal. A l’hora de la veritat, però, Catalunya va perdre posicions en el rànquing d’autonomies des del segon any. L’any 2014 hauria d’haver entrat un nou model de finançament, però el país es trobava en plena dinàmica del procés, i els governs espanyols tampoc han posat de manifest un excessiu interès en la qüestió.
La realitat és que el model actual ja fa una dècada que està caducat. La mateixa ministra d’Hisenda en funcions, María Jesús Montero, ha reconegut en diverses ocasions que la reforma del finançament és “una urgència” que cal abordar “al llarg de la legislatura”, i fins i tot s’ha mostrat predisposada a vincular-la a la negociació de la investidura. En alguna ocasió, però, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, li ha recordat que “fa deu anys que està caducat i cinc que ella és ministra” i li ha etzibat que “si s’hi vol posar, que s’hi posi”. El govern espanyol, en tot cas, planteja una negociació multilateral amb totes les autonomies de règim comú, mentre que el govern de la Generalitat ha reclamat històricament una negociació “bilateral”.
La demanada d’ERC és disposar d’un model de finançament “singular”, que transfereixi a la Generalitat la gestió i la recaptació de tots els impostos generats a Catalunya. La proposta, compartida per Junts, representa reobrir el debat sobre el “pacte fiscal”, amb un model equiparable al concert basc. El PSOE, però, descarta obertament qualsevol possibilitat que representi una nova excepció en el règim comú.
Les inversions
Una altra carpeta que hi ha damunt la taula és la de les inversions pendents. La disposició addicional tercera de l’Estatut preveia que la inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures s’havia d’equiparar al percentatge del producte interior brut (PIB) que Catalunya aporta a l’Estat (un 19% anual) durant set anys. Es va pactar que les quantitats serien abonades en tres anys després de l’exercici corresponent. Es tractava d’una fórmula per intentar garantir un problema endèmic: la falta històrica d’inversions. Tot i que han format part de diversos acords d’investidura, els governs espanyols de torn no les han acabat executant mai i, de fet, el nivell d’execució pressupostària de les inversions a Catalunya s’ha situat en percentatges ridículs, sobretot si ho comparem amb comunitats autònomes com Madrid.
Sigui com sigui, una sentència del Tribunal Constitucional va decidir que allò que establia l’Estatut no era vinculant. A hores d’ara, dels diners que s’haurien d’haver ingressat per al 2008 (759 milions segons els càlculs de la Generalitat) en queden pendents 359. Des del 2009, el govern català considera que el deute s’enfila fins als 2.970 milions d’euros. Junts encara ha anat més enllà i situa en 450.000 milions el “deute històric”, incloent els incompliments en infraestructures, en l’execució pressupostària i el dèficit fiscal. En tot cas, aquesta és una de les carpetes que, a priori, semblen més fàcils de consensuar, més enllà de la capacitat de posar-se d’acord amb els números i amb els mecanismes per garantir el compliment.
L’aeroport
Per acabar, cal parlar d’un altre tema que també forma part de les negociacions: la gestió de l’aeroport del Prat, una petició antiga i que els resultats del 23-J han tornat a posar en el punt de mira. Des de Catalunya es demana que la gestió d’aquesta infraestructura cabdal estigui liderada pel govern i no pas per Aena, el gestor aeroportuari centralitzat que controla l’Estat. La gestió de l’aeroport ha generat una àmplia mobilització d’alguns sectors de la societat catalana. El 23 de març del 2007, l’IESE (l’escola de negocis) va aplegar més de vuit-cents empresaris, representants de les principals companyies catalanes i els líders sindicals per reclamar una “gestió autònoma” i no centralitzada del Prat sota lideratge català.
El govern espanyol, malgrat tot, no ha atès en cap moment les demandes de Catalunya, i només ha avançat en el camí de la privatització. Des del 2015, el 51% d’aquest organisme està en mans del govern espanyol, mentre que el 49% restant el controlen accionistes privats. Igualment com la resta de carpetes, no és un tema nou. Tot al contrari. Es tracta d’un tema recurrent, que ha omplert pàgines i pàgines de diari, tot i que en els darrers mesos s’hagi situat en un segon pla davant la possibilitat d’una ampliació de la infraestructura, un tema que divideix institucions i partits. Fa dos anys, el govern espanyol va descartar el projecte d’ampliació pel rebuig d’ERC, que es negava a avalar un pla que impactava de ple en l’espai natural de la llacuna de la Ricarda. En tot moment, però, Pere Aragonès ha aprofitat el debat al voltant de l’ampliació de l’aeroport del Prat per reclamar un canvi radical en el model de gestió, amb un predomini de les administracions catalanes.
A diferència de Rodalies, el cas de l’aeroport no s’ha airejat públicament en el debat sobre la investidura, però els dos partits independentistes l’inclouen en els seus respectius programes electorals. Fa alguns mesos, el president d’Aena, Maurici Lucena, va tancar la porta a aquesta possibilitat: “Poden millorar-se els mecanismes de col·laboració o reforçar-los, però al mateix temps cal recordar que Aena pertany als seus accionistes, cotitzem en borsa i aquesta realitat no és neutra a l’hora de valorar com gestiones les teves principals infraestructures”, va dir. L’aeròdrom barceloní suposa el 16% de passatgers d’una empresa que val prop de 22.000 milions i que s’ha convertit en “la joia de la corona de l’Estat”, tal com assenyalen alguns experts. Sigui com sigui, l’Estat té un 51% d’accions i la decisió final, malgrat les complicacions, segueix sent política. I per a un país que té l’ambició de governar-se amb totes les conseqüències, és evident que la gestió del seu principal aeroport hauria de formar part de qualsevol projecte de futur.