“Que l’entorn vulgui oblidar la pèrdua d’un nadó no ajuda”

Fa vint anys que soc lle­va­dora i des de la nos­tra experiència puc dir que sí he vist una evo­lució. Pot­ser més pel que fa a la visi­bi­lit­zació d’aquesta rea­li­tat que no pas pel que fa a la feina que cal fer a l’hora de trac­tar el dol peri­na­tal en si. Tenim encara molt camí a recórrer en el trac­ta­ment i l’acom­pa­nya­ment d’aquest dol cap a les famílies, com a soci­e­tat i com a sani­ta­ris. Evi­dent­ment, que se’n parli i que no s’ama­gui és posi­tiu per a les famílies, i en aquest punt sí que hem avançat. Però per exem­ple també hem de pen­sar més en l’acom­pa­nya­ment psi­cològic a les famílies. Hem après com trac­tar-les en el moment agut de la pèrdua, a l’hos­pi­tal, sobre­tot perquè les mares ens han expli­cat què és el que no els va bé. Però quan tor­nen a casa i es tro­ben amb la seva rea­li­tat, la família i el seu entorn, veuen que encara no s’entén la mag­ni­tud d’aquest dol.

Depèn d’on posis el focus, si en la pare­lla o en el seu entorn. Pensa que dar­rere de qual­se­vol nadó sem­pre hi ha un pro­jecte de família que va més enllà de la pare­lla. Si ho pen­sem frívola­ment, avui hi ha molts cur­sos, eco­gra­fies 3D, 4D, 8D, cur­sos per con­nec­tar amb el fetus, perquè senti la música que li poses... O sigui, quan està viu, com a soci­e­tat accep­tem que real­ment hi ha una con­nexió entre mare i nadó abans del part. Ara bé, quan hi ha una pèrdua peri­na­tal sem­bla que el nadó no ha exis­tit i que el que hem de fer com a soci­e­tat és obli­dar el que ha pas­sat. És una hipo­cre­sia. Sem­bla que en el moment en què el nadó ja no té vida el pro­jecte s’esfuma i la dona no té aquesta iden­ti­tat de mare que ens reclama. Les pare­lles que ho patei­xen diuen que ho viuen mala­ment, perquè per a ells el nadó ha exis­tit i exis­tirà sem­pre. Els toca apren­dre a tran­si­tar per aquest dol i el que no els ajuda és que el seu entorn tin­gui l’objec­tiu que obli­din aque­lla pèrdua.

De fet, abans ofi­ci­al­ment es deien nonats, quan en rea­li­tat sí que havien nas­cut, però sense vida. I s’enter­ra­ven fora del cemen­tiri. Les famílies també for­men part de tot això, no en par­len, tot és fosc i tot es queda a dins. I així, la següent dona de l’entorn que passa per aquesta situ­ació es troba que ningú la pot aju­dar, perquè s’ha anat repli­cant aquesta manera de fer, d’ama­gar. És un dol encara molt silen­ciat.

És nova a Espa­nya, però al nos­tre entorn tenim països com Angla­terra o altres que ens por­ten molt avan­tatge i podem emmi­ra­llar-nos-hi. De fet, algu­nes asso­ci­a­ci­ons de mares a casa nos­tra han nas­cut a par­tir de l’experiència de dones d’altres països que han tin­gut la pèrdua aquí i han vist la diferència que hi ha entre un món i l’altre. També s’ha de dir que a Cata­lu­nya s’ha avançat i tre­ba­llat molt, sobre­tot en com­pa­ració amb la resta de l’Estat, tot i que és veri­tat que cada cen­tre ha anat fent camí amb els pro­fes­si­o­nals, la for­mació i l’experiència que té.

És impor­tant par­lar de la causa de la mort perquè la majo­ria de vega­des no les aca­bem sabent. Quan la família no sap la causa de la mort els pares adme­ten que això no els deixa tan­car el procés que estan vivint. No saben què ha pas­sat i si pot tor­nar a pas­sar. Està clar que si no fem estu­dis i necròpsies no en podrem saber cada vegada més sobre les cau­ses de pèrdues peri­na­tals, però són els pares els que han de deci­dir si volen la necròpsia o no. I els sani­ta­ris hem de donar la infor­mació donant unes expec­ta­ti­ves reals i hones­tes, és a dir, expli­cant que és pos­si­ble que tot i fer-la no puguem deter­mi­nar què ha pas­sat, ni si els pot tor­nar a pas­sar.

El dol és una res­posta a una pèrdua, que pot ser de mol­tes mane­res i tots en podem tenir. Tots els dols han de ser patològics? No. Tran­si­tar el procés del dol no ha de ser per si nega­tiu. El que recla­men les mares és que no els posem les coses més difícils del que ja ho són.

Hi ha autors que deter­mi­nen algu­nes fases del dol, però és un procés molt indi­vi­dual i a vega­des el fet de posar fases és posar ter­mi­nis i pressió en uns moments que s’hau­rien de dedi­car a la recu­pe­ració. Nosal­tres indi­vi­du­a­lit­zem el procés per veure què neces­sita la pare­lla en cada moment. I els temps que s’esta­blei­xen si par­lem de fases fan que a vega­des en l’entorn no s’enten­gui que el dol dura més per a una per­sona que per a una altra. Sobre­tot si es parla de set­ma­nes de ges­tació. Tra­di­ci­o­nal­ment sem­pre s’ha con­si­de­rat que un dol per una pèrdua durant el pri­mer tri­mes­tre de l’embaràs havia de ser molt més ràpid que si es tracta d’una pèrdua al final de l’embaràs. De fet, ni tan sols hi ha baixa pater­nal si el nadó ha mort durant l’embaràs. Això ja és un mis­satge que indica que has de tor­nar a tre­ba­llar i superar això amb un temps molt curt. Al final cadascú tran­sita pel dol com vol i amb les eines, el suport i l’entorn que té al vol­tant.

Sí. I soci­al­ment està com accep­tat que una pèrdua durant el pri­mer tri­mes­tre no és una pèrdua. No dic que estic emba­ras­sada fins que no hagi pas­sat per la pri­mera eco­gra­fia, per si de cas. I si va mala­ment, hi ha dones que ho diuen i dones que no. S’ha de dir que en el movi­ment de l’atenció a la pèrdua peri­na­tal i en l’acti­visme de mares ara el que veiem molt és una onada de dones amb pèrdues als pri­mers mesos de ges­tació que diuen "nosal­tres també estem aquí i també patim".

És així. Sovint hi ha el debat sobre si s’ha de par­lar de pèrdua i dol peri­na­tal durant l’embaràs i en les clas­ses de pre­part. Des de la nos­tra experiència, crec que pot­ser no és durant l’embaràs quan hem d’expli­car que es pot donar una mort peri­na­tal. L’embaràs sem­pre es viu en posi­tiu, i si en aquell moment par­les de dol peri­na­tal, què acon­se­guei­xes? Jo crec que pot­ser aug­men­tes l’ansi­e­tat durant l’embaràs, pen­sant en les coses que poden anar mala­ment. Si algú pre­gunta, evi­dent­ment s’explica. Però si no, no tinc clar que par­lar-ne sigui pro­duc­tiu.

Sí, però mirem-ho al revés. Si ho han mirat abans, serà menys dolo­rosa la decisió que es pren­gui? Si durant l’embaràs em plan­tejo què faré si mor el meu nadó, si l’enter­raré o no, si dema­naré o no la necròpsia, si voldràs fer foto, el comiat... Real­ment això serà pro­duc­tiu? Jo tinc molts dub­tes que ho sigui. És veri­tat que quan això passa és molta la infor­mació que has d’assi­mi­lar amb una certa rapi­desa, i per això es pot anar donant de manera gra­dual. Com a soci­e­tat hem de ser actius a l’hora de visi­bi­lit­zar aquesta qüestió i el que ens pot pas­sar, però no necessària­ment durant l’embaràs.

A l’hos­pi­tal és tot molt com­pli­cat perquè es donen males notícies, la pèrdua és molt recent i tot és molt ràpid. Però real­ment les famílies ens diuen que és quan tor­nen a casa quan comença tot. I és en el moment d’aquest acom­pa­nya­ment poste­rior, que neces­si­ten per adap­tar la pèrdua a les seves vides, quan arri­ben les difi­cul­tats per començar el procés de veri­tat.

I tant. Ens hem de cui­dar per poder cui­dar aques­tes famílies. És un fet traumàtic evi­dent­ment per a les famílies, i també per als pro­fes­si­o­nals. Pensa que això afecta pro­fes­si­o­nals de l’obs­tetrícia, de la mater­ni­tat, que estem molt enfo­cats i molt for­mats per als nai­xe­ments i pro­ces­sos que aca­ben bé. El fet de par­lar de la mort en aquest entorn, és abso­lu­ta­ment con­trari al que la teo­ria ens ha ense­nyat. Per això tre­ba­llar en equip, de manera trans­ver­sal i com­par­tir casos i recol­zar-nos els uns als altres, és fona­men­tal per a nosal­tres. Com a sani­tari és una atenció que reque­reix una con­nexió emo­ci­o­nal amb tu mateixa i amb aque­lla pare­lla, amb una forta càrrega emo­ci­o­nal.