El mirall escocès

Cata­lu­nya és una ano­ma­lia històrica. És la nació sense estat més gran d’Europa. Després de tres-cents anys d’intents d’assi­mi­lar-la a Espa­nya encara manté els trets que cor­res­po­nen a una nació: una llen­gua, una cul­tura i, el més impor­tant, la volun­tat de ser-ho. És difícil tro­bar casos sem­blants per poder-los com­pa­rar. A Europa, mol­tes naci­ons que no tenien un estat ja el van acon­se­guir en el segle XIX, com Grècia; en el segle XX, com els bàltics o aquest segle, com Mon­te­ne­gro. D’altres naci­ons temps enrere pode­ro­ses ara ja no queda gaire res, per exem­ple Occitània. De naci­ons tan grans i amb un sen­ti­ment naci­o­nal tan fort com Cata­lu­nya que no hagin acon­se­guit un estat ni hagin estat anor­re­a­des no n’hi ha gai­res, com a mínim a Europa.

De vega­des s’ha com­pa­rat Cata­lu­nya amb altres naci­ons sense estat d’Europa, com per exem­ple el País Basc, Còrsega, Flan­des, Irlanda del Nord o el Tirol del Sud. Tots aquests casos tenen en comú que tenen movi­ments inde­pen­den­tis­tes o naci­o­na­lis­tes forts i amb bons resul­tats elec­to­rals, però alguns d’aquests movi­ments han aga­fat les armes, cosa que no ha succeït a Cata­lu­nya, i d’altres fa temps que han situat la inde­pendència com una uto­pia teòrica, però sense fer gaire res per arri­bar-hi real­ment, com el soci­a­lisme per als par­tits soci­a­lis­tes. En canvi, hi ha un cas força sem­blant: Escòcia. Com a Cata­lu­nya, l’inde­pen­den­tisme no ha uti­lit­zat la violència, és majo­ri­tari al Par­la­ment, ha posat l’estat con­tra les cor­des, va viure el seu moment àlgid en la segona dècada del segle XXI i ara con­ti­nua sent molt fort.

L’Scot­tish Nati­o­nal Party (SNP) és un par­tit fun­dat en els anys trenta del segle pas­sat i que fins als anys noranta va ser un par­tit petit, amb pocs dipu­tats al Par­la­ment britànic. Però a par­tir de la devo­lu­tion (el retorn dels poders a Escòcia) i de la cre­ació d’ins­ti­tu­ci­ons pròpies com el par­la­ment i el govern, va començar a créixer fins a esde­ve­nir el pri­mer par­tit a Escòcia. Un cop al govern va seguir crei­xent i va situar la inde­pendència com el més impor­tant del debat polític. Tant és així que l’SNP va anar a unes elec­ci­ons dema­nant un referèndum per la inde­pendència. Les va gua­nyar per majo­ria abso­luta, i el govern britànic va accep­tar con­vo­car el referèndum. Van nego­ciar les con­di­ci­ons i com seria el procés de crear un nou estat si gua­nyava el sí.

El 2014 es va cele­brar el referèndum i va gua­nyar el no a la inde­pendència, amb 2.001.926 vots, que repre­sen­ta­ven el 55,3% dels votants, men­tre que només 1.617.989 per­so­nes van votar pel sí, el 44,7%. Van tenir l’opor­tu­ni­tat que gai­rebé no es pre­senta mai, l’opor­tu­ni­tat per la qual sos­pi­ren tots els inde­pen­den­tis­tes del món, però van per­dre. Des de lla­vors, l’SNP ha seguit gua­nyant les elec­ci­ons i manant al govern escocès, però no té gaire clara l’estratègia per acon­se­guir la inde­pendència. De fet, l’ha can­viat diver­sos cops.

De vega­des, però, el destí et dona una segona opor­tu­ni­tat, i dos anys més tard del referèndum sobre la inde­pendència d’Escòcia, va venir el Bre­xit, el referèndum sobre la sor­tida del Regne Unit de la UE. I men­tre que el 62% de la població esco­cesa va votar per que­dar-se a la UE, al con­junt del Regne Unit només ho va voler el 48%, de manera que es va ini­ciar el procés de sor­tida. Això va per­me­tre als inde­pen­den­tis­tes, que havien pac­tat que el resul­tat del referèndum per la inde­pendència seria vàlid per a una gene­ració, dir que calia un altre referèndum perquè havien can­viat les regles del joc cons­ti­tu­ci­o­nal i que, per tant, tenien dret a tor­nar a votar sobre la inde­pendència d’Escòcia (que si acon­seguís la inde­pendència dema­na­ria tor­nar a entrar a la UE tal com volen la majo­ria dels esco­ce­sos).

Aquest argu­ment, però, no ha con­vençut els governs britànics, que han negat la con­vo­catòria d’un altre referèndum per la inde­pendència. En aquest punt, l’inde­pen­den­tisme escocès es troba en un lloc molt sem­blant al català. Apro­xi­ma­da­ment, la mei­tat de la població vol la inde­pendència, segu­ra­ment molta més si la dei­xes­sin triar en lli­ber­tat, però com s’hi arriba d’una manera pacífica si l’estat del qual et vols sepa­rar no s’hi avé? La pri­mera estratègia pro­po­sada va ser la de Nicola Stur­geon: inten­tar fer un altre referèndum. Com que el govern britànic no l’hi va dei­xar fer, va fer un pas que pot­ser el temps dirà que va ser un error colos­sal: dur l’assumpte als tri­bu­nals per dema­nar que l’hi dei­xes­sin con­vo­car. I el Tri­bu­nal Suprem va dir que el govern escocès no podia fer-ho sense l’acord del govern britànic. Ara tots els poders de l’Estat ja estan ali­ne­ats: l’exe­cu­tiu, el legis­la­tiu i el judi­cial. De fet, la pro­posta de Stur­geon era fer aquest referèndum el 19 d’octu­bre del 2023, però entre que el Tri­bu­nal va dir que no ho podia fer sense permís de Lon­dres i que Stur­geon va dimi­tir, aquesta data ja ha pas­sat sense pena ni glòria i gai­rebé ningú se n’ha recor­dat. El nou líder de l’SNP, Humza You­saf, no té una estratègia clara. Va gua­nyar per poc les primàries inter­nes apel·lant a seguir la lluita per la inde­pendència sense con­cre­tar com, més enllà d’acon­se­guir més suports a través de gover­nar bé. Aquest octu­bre hi ha hagut una con­ferència del par­tit i s’ha apro­vat un docu­ment amb una nova estratègia, però tam­poc és la pro­posta del líder ni de la direcció, sinó que alguns aspec­tes s’han apro­vat a través d’esme­nes pre­sen­ta­des per la militància.

L’estratègia passa per diver­ses fases. En pri­mer lloc, si a les pro­pe­res elec­ci­ons britàniques l’SNP obté la mei­tat dels escons en joc a Escòcia, es con­si­de­rarà que és un man­dat per nego­ciar les con­di­ci­ons de la inde­pendència. Cal dir que aquesta majo­ria d’escons són 29, i que ara mateix l’SNP en té 43, per tant sem­bla molt fàcil acon­se­guir-la. Però les enques­tes pre­di­uen que l’SNP bai­xarà, i per tant, encara que obtin­gui la majo­ria d’escons, tindrà la força per nego­ciar la inde­pendència? A més, què passa si el govern britànic s’hi con­ti­nua negant? Doncs pro­po­sen con­ver­tir les elec­ci­ons esco­ce­ses en un ple­bis­cit sobre la inde­pendència, cosa que als cata­lans ja ens sona i ens porta al 2015. Al final, al dar­rere de totes les estratègies hi ha la mateixa qüestió: com tran­si­tar legal­ment i sense violència cap a una inde­pendència real, efec­tiva i reco­ne­guda pels altres estats si l’estat del qual for­mes part s’hi nega? Ara bé, hi ha altres qüesti­ons a tenir en compte, la pri­mera de les quals és qui mana a Lon­dres, i aquí hi torna a haver un paral·lelisme interes­sant entre Escòcia i Cata­lu­nya. Al Par­la­ment escocès manen els inde­pen­den­tis­tes, el prin­ci­pal par­tit de l’opo­sició és el labo­rista i els con­ser­va­dors no hi pin­ten gaire res. Al Par­la­ment de Cata­lu­nya hi ha una majo­ria inde­pen­den­tista, el prin­ci­pal par­tit de l’opo­sició és el soci­a­lista i els con­ser­va­dors no hi pin­ten gaire res. A Lon­dres manen els con­ser­va­dors i els labo­ris­tes estan a l’opo­sició, però les enques­tes diuen que els labo­ris­tes gua­nya­ran les elec­ci­ons que s’han de cele­brar a finals del 2024. La para­doxa a Escòcia, com a Cata­lu­nya, és que si bé els labo­ris­tes són el prin­ci­pal par­tit d’opo­sició a l’SNP a Escòcia, pot ser que neces­si­tin l’SNP si volen gover­nar a Lon­dres. I pot­ser la gran opor­tu­ni­tat per a l’SNP és que en les pro­pe­res elec­ci­ons britàniques els labo­ris­tes els neces­si­tin si volen gover­nar, i que puguin nego­ciar un referèndum. A Cata­lu­nya ha pas­sat exac­ta­ment això, i ja veu­rem si aquí o allà els par­tits inde­pen­den­tis­tes acon­se­guei­xen pac­tar les con­di­ci­ons del referèndum i el reco­nei­xe­ment dels resul­tats.

L’inde­pen­den­tisme català i l’escocès s’assem­blen en com enca­ren una qüestió impor­tantíssima per al futur de la nació. Als dos països hi ha força immi­gració i en cap cas han optat per tan­car-se i rebut­jar-la, sinó que han vol­gut aco­llir-la i fer-la partícip del procés inde­pen­den­tista. Tant és així que a Escòcia el líder de l’SNP és fill d’immi­grants paquis­ta­ne­sos i musulmà. En canvi, una diferència gran entre l’inde­pen­den­tisme escocès i el català és el nom­bre de par­tits que el repre­sen­ten. A Escòcia hi ha un únic par­tit inde­pen­den­tista (de fet n’hi ha diver­sos: l’ALBA, de l’antic líder de l’SNP Alex Sal­mond, i els verds, però són tan mino­ri­ta­ris que o no tenen presència al Par­la­ment o hi tenen una presència tes­ti­mo­nial). Men­tre que a Cata­lu­nya hi ha tres par­tits inde­pen­den­tis­tes amb presència al Par­la­ment. En bona part és con­seqüència del sis­tema elec­to­ral, que a Cata­lu­nya és molt pro­por­ci­o­nal i per­met la presència de molts par­tits al Par­la­ment. Si només hi ha un par­tit inde­pen­den­tista, a les elec­ci­ons tots els esforços es diri­gei­xen a superar els par­tits que no ho són. Si hi ha més d’un par­tit inde­pen­den­tista, d’una banda com­pe­tei­xen entre si, però també es pot repre­sen­tar millor la diver­si­tat ideològica i no per­dre cap vot inde­pen­den­tista perquè no s’està d’acord amb alguna part de la ide­o­lo­gia del par­tit. També hi ha la qüestió de l’estratègia. Si només hi ha un par­tit, només hi ha una estratègia i tot­hom la segueix. Ara bé, si és l’equi­vo­cada, no hi ha alter­na­tiva.

Tot i ser molt impor­tants, hi ha vida política més enllà de les ins­ti­tu­ci­ons, els par­tits i els resul­tats elec­to­rals. De vega­des la mobi­lit­zació social és gai­rebé tan o més impor­tant, com ho va ser en el cas català. Les mani­fes­ta­ci­ons mul­ti­tu­dinàries, la Via Cata­lana, etc. van ser les mobi­lit­za­ci­ons polítiques més grans a Europa en dècades. Ara, en canvi, s’han apai­va­gat i no sem­bla albi­rar-se a l’horitzó un res­sor­gir de la mobi­lit­zació inde­pen­den­tista a Cata­lu­nya. En canvi, en la nova estratègia de l’SNP posen molt d’èmfasi en la mobi­lit­zació social. El 14 d’octu­bre es va fer una cadena humana entre Edim­burg i Glas­gow emu­lant la Via Cata­lana del 2013 entre la Jon­quera i Alca­nar, que alhora emu­lava la Via Bàltica del 1989. A Escòcia bus­quen revi­far el movi­ment a través de la mobi­lit­zació de la base social.

Escòcia i Cata­lu­nya tenen mol­tes sem­blan­ces i algu­nes diferències. A la banda de les sem­blan­ces hi ha la geo­política: es tro­ben a Europa i for­men part d’estats que són mem­bres de l’OTAN, l’orga­nit­zació mili­tar més pode­rosa del món. No tenen amics que els aju­din, però dis­po­sen d’un movi­ment inde­pen­den­tista fort, par­tits que gua­nyen les elec­ci­ons i gover­nen l’auto­no­mia i bones raons històriques i polítiques a favor de la inde­pendència. En ambdós casos el moment àlgid de l’inde­pen­den­tisme va ser en la segona dècada del segle XXI, i ara el movi­ment con­ti­nua fort i gua­nya les elec­ci­ons, però ja no va de pujada i no té una estratègia clara i com­par­tida.

Pel que fa a les diferències, a Escòcia gai­rebé només hi ha un par­tit inde­pen­den­tista impor­tant i a Cata­lu­nya n’hi ha tres. Però la més impor­tant és que al Regne Unit no hi ha una cons­ti­tució escrita i hi va haver un govern britànic que va accep­tar el prin­cipi democràtic segons el qual el futur d’Escòcia només depèn dels esco­ce­sos, cosa que no ha accep­tat el govern espa­nyol.

Escòcia va tenir una opor­tu­ni­tat que Cata­lu­nya no ha tin­gut: un referèndum acor­dat en què l’estat accep­tava el resul­tat. Com que el va per­dre, ara la seva situ­ació s’assem­bla força a la de Cata­lu­nya: com acon­se­guir la inde­pendència d’una manera pacífica i legítima davant un estat que no ofe­reix cap camí per acon­se­guir-la i que, a més, té el poder mili­tar, jurídic i diplomàtic? Els inde­pen­den­tis­tes volen acon­se­guir una cosa molt difícil, però no impos­si­ble. De fet, quan es va crear l’ONU el 1948 al món hi havia 51 estats i ara n’hi ha 193.