El mirall escocès

Catalunya és una anomalia històrica. És la nació sense estat més gran d’Europa. Després de tres-cents anys d’intents d’assimilar-la a Espanya encara manté els trets que corresponen a una nació: una llengua, una cultura i, el més important, la voluntat de ser-ho. És difícil trobar casos semblants per poder-los comparar. A Europa, moltes nacions que no tenien un estat ja el van aconseguir en el segle XIX, com Grècia; en el segle XX, com els bàltics o aquest segle, com Montenegro. D’altres nacions temps enrere poderoses ara ja no queda gaire res, per exemple Occitània. De nacions tan grans i amb un sentiment nacional tan fort com Catalunya que no hagin aconseguit un estat ni hagin estat anorreades no n’hi ha gaires, com a mínim a Europa.

De vegades s’ha comparat Catalunya amb altres nacions sense estat d’Europa, com per exemple el País Basc, Còrsega, Flandes, Irlanda del Nord o el Tirol del Sud. Tots aquests casos tenen en comú que tenen moviments independentistes o nacionalistes forts i amb bons resultats electorals, però alguns d’aquests moviments han agafat les armes, cosa que no ha succeït a Catalunya, i d’altres fa temps que han situat la independència com una utopia teòrica, però sense fer gaire res per arribar-hi realment, com el socialisme per als partits socialistes. En canvi, hi ha un cas força semblant: Escòcia. Com a Catalunya, l’independentisme no ha utilitzat la violència, és majoritari al Parlament, ha posat l’estat contra les cordes, va viure el seu moment àlgid en la segona dècada del segle XXI i ara continua sent molt fort.

L’Scottish National Party (SNP) és un partit fundat en els anys trenta del segle passat i que fins als anys noranta va ser un partit petit, amb pocs diputats al Parlament britànic. Però a partir de la devolution (el retorn dels poders a Escòcia) i de la creació d’institucions pròpies com el parlament i el govern, va començar a créixer fins a esdevenir el primer partit a Escòcia. Un cop al govern va seguir creixent i va situar la independència com el més important del debat polític. Tant és així que l’SNP va anar a unes eleccions demanant un referèndum per la independència. Les va guanyar per majoria absoluta, i el govern britànic va acceptar convocar el referèndum. Van negociar les condicions i com seria el procés de crear un nou estat si guanyava el sí.

El 2014 es va celebrar el referèndum i va guanyar el no a la independència, amb 2.001.926 vots, que representaven el 55,3% dels votants, mentre que només 1.617.989 persones van votar pel sí, el 44,7%. Van tenir l’oportunitat que gairebé no es presenta mai, l’oportunitat per la qual sospiren tots els independentistes del món, però van perdre. Des de llavors, l’SNP ha seguit guanyant les eleccions i manant al govern escocès, però no té gaire clara l’estratègia per aconseguir la independència. De fet, l’ha canviat diversos cops.

De vegades, però, el destí et dona una segona oportunitat, i dos anys més tard del referèndum sobre la independència d’Escòcia, va venir el Brexit, el referèndum sobre la sortida del Regne Unit de la UE. I mentre que el 62% de la població escocesa va votar per quedar-se a la UE, al conjunt del Regne Unit només ho va voler el 48%, de manera que es va iniciar el procés de sortida. Això va permetre als independentistes, que havien pactat que el resultat del referèndum per la independència seria vàlid per a una generació, dir que calia un altre referèndum perquè havien canviat les regles del joc constitucional i que, per tant, tenien dret a tornar a votar sobre la independència d’Escòcia (que si aconseguís la independència demanaria tornar a entrar a la UE tal com volen la majoria dels escocesos).

Aquest argument, però, no ha convençut els governs britànics, que han negat la convocatòria d’un altre referèndum per la independència. En aquest punt, l’independentisme escocès es troba en un lloc molt semblant al català. Aproximadament, la meitat de la població vol la independència, segurament molta més si la deixessin triar en llibertat, però com s’hi arriba d’una manera pacífica si l’estat del qual et vols separar no s’hi avé? La primera estratègia proposada va ser la de Nicola Sturgeon: intentar fer un altre referèndum. Com que el govern britànic no l’hi va deixar fer, va fer un pas que potser el temps dirà que va ser un error colossal: dur l’assumpte als tribunals per demanar que l’hi deixessin convocar. I el Tribunal Suprem va dir que el govern escocès no podia fer-ho sense l’acord del govern britànic. Ara tots els poders de l’Estat ja estan alineats: l’executiu, el legislatiu i el judicial. De fet, la proposta de Sturgeon era fer aquest referèndum el 19 d’octubre del 2023, però entre que el Tribunal va dir que no ho podia fer sense permís de Londres i que Sturgeon va dimitir, aquesta data ja ha passat sense pena ni glòria i gairebé ningú se n’ha recordat. El nou líder de l’SNP, Humza Yousaf, no té una estratègia clara. Va guanyar per poc les primàries internes apel·lant a seguir la lluita per la independència sense concretar com, més enllà d’aconseguir més suports a través de governar bé. Aquest octubre hi ha hagut una conferència del partit i s’ha aprovat un document amb una nova estratègia, però tampoc és la proposta del líder ni de la direcció, sinó que alguns aspectes s’han aprovat a través d’esmenes presentades per la militància.

L’estratègia passa per diverses fases. En primer lloc, si a les properes eleccions britàniques l’SNP obté la meitat dels escons en joc a Escòcia, es considerarà que és un mandat per negociar les condicions de la independència. Cal dir que aquesta majoria d’escons són 29, i que ara mateix l’SNP en té 43, per tant sembla molt fàcil aconseguir-la. Però les enquestes prediuen que l’SNP baixarà, i per tant, encara que obtingui la majoria d’escons, tindrà la força per negociar la independència? A més, què passa si el govern britànic s’hi continua negant? Doncs proposen convertir les eleccions escoceses en un plebiscit sobre la independència, cosa que als catalans ja ens sona i ens porta al 2015. Al final, al darrere de totes les estratègies hi ha la mateixa qüestió: com transitar legalment i sense violència cap a una independència real, efectiva i reconeguda pels altres estats si l’estat del qual formes part s’hi nega? Ara bé, hi ha altres qüestions a tenir en compte, la primera de les quals és qui mana a Londres, i aquí hi torna a haver un paral·lelisme interessant entre Escòcia i Catalunya. Al Parlament escocès manen els independentistes, el principal partit de l’oposició és el laborista i els conservadors no hi pinten gaire res. Al Parlament de Catalunya hi ha una majoria independentista, el principal partit de l’oposició és el socialista i els conservadors no hi pinten gaire res. A Londres manen els conservadors i els laboristes estan a l’oposició, però les enquestes diuen que els laboristes guanyaran les eleccions que s’han de celebrar a finals del 2024. La paradoxa a Escòcia, com a Catalunya, és que si bé els laboristes són el principal partit d’oposició a l’SNP a Escòcia, pot ser que necessitin l’SNP si volen governar a Londres. I potser la gran oportunitat per a l’SNP és que en les properes eleccions britàniques els laboristes els necessitin si volen governar, i que puguin negociar un referèndum. A Catalunya ha passat exactament això, i ja veurem si aquí o allà els partits independentistes aconsegueixen pactar les condicions del referèndum i el reconeixement dels resultats.

L’independentisme català i l’escocès s’assemblen en com encaren una qüestió importantíssima per al futur de la nació. Als dos països hi ha força immigració i en cap cas han optat per tancar-se i rebutjar-la, sinó que han volgut acollir-la i fer-la partícip del procés independentista. Tant és així que a Escòcia el líder de l’SNP és fill d’immigrants paquistanesos i musulmà. En canvi, una diferència gran entre l’independentisme escocès i el català és el nombre de partits que el representen. A Escòcia hi ha un únic partit independentista (de fet n’hi ha diversos: l’ALBA, de l’antic líder de l’SNP Alex Salmond, i els verds, però són tan minoritaris que o no tenen presència al Parlament o hi tenen una presència testimonial). Mentre que a Catalunya hi ha tres partits independentistes amb presència al Parlament. En bona part és conseqüència del sistema electoral, que a Catalunya és molt proporcional i permet la presència de molts partits al Parlament. Si només hi ha un partit independentista, a les eleccions tots els esforços es dirigeixen a superar els partits que no ho són. Si hi ha més d’un partit independentista, d’una banda competeixen entre si, però també es pot representar millor la diversitat ideològica i no perdre cap vot independentista perquè no s’està d’acord amb alguna part de la ideologia del partit. També hi ha la qüestió de l’estratègia. Si només hi ha un partit, només hi ha una estratègia i tothom la segueix. Ara bé, si és l’equivocada, no hi ha alternativa.

Tot i ser molt importants, hi ha vida política més enllà de les institucions, els partits i els resultats electorals. De vegades la mobilització social és gairebé tan o més important, com ho va ser en el cas català. Les manifestacions multitudinàries, la Via Catalana, etc. van ser les mobilitzacions polítiques més grans a Europa en dècades. Ara, en canvi, s’han apaivagat i no sembla albirar-se a l’horitzó un ressorgir de la mobilització independentista a Catalunya. En canvi, en la nova estratègia de l’SNP posen molt d’èmfasi en la mobilització social. El 14 d’octubre es va fer una cadena humana entre Edimburg i Glasgow emulant la Via Catalana del 2013 entre la Jonquera i Alcanar, que alhora emulava la Via Bàltica del 1989. A Escòcia busquen revifar el moviment a través de la mobilització de la base social.

Escòcia i Catalunya tenen moltes semblances i algunes diferències. A la banda de les semblances hi ha la geopolítica: es troben a Europa i formen part d’estats que són membres de l’OTAN, l’organització militar més poderosa del món. No tenen amics que els ajudin, però disposen d’un moviment independentista fort, partits que guanyen les eleccions i governen l’autonomia i bones raons històriques i polítiques a favor de la independència. En ambdós casos el moment àlgid de l’independentisme va ser en la segona dècada del segle XXI, i ara el moviment continua fort i guanya les eleccions, però ja no va de pujada i no té una estratègia clara i compartida.

Pel que fa a les diferències, a Escòcia gairebé només hi ha un partit independentista important i a Catalunya n’hi ha tres. Però la més important és que al Regne Unit no hi ha una constitució escrita i hi va haver un govern britànic que va acceptar el principi democràtic segons el qual el futur d’Escòcia només depèn dels escocesos, cosa que no ha acceptat el govern espanyol.

Escòcia va tenir una oportunitat que Catalunya no ha tingut: un referèndum acordat en què l’estat acceptava el resultat. Com que el va perdre, ara la seva situació s’assembla força a la de Catalunya: com aconseguir la independència d’una manera pacífica i legítima davant un estat que no ofereix cap camí per aconseguir-la i que, a més, té el poder militar, jurídic i diplomàtic? Els independentistes volen aconseguir una cosa molt difícil, però no impossible. De fet, quan es va crear l’ONU el 1948 al món hi havia 51 estats i ara n’hi ha 193.