“Pel que fa a Rodalies, crec que és un bon acord”

L’acord va en la línia de satisfer una reivindicació catalana de fa moltes dècades perquè, a més, els dos partits han acabat trobant la manera de fer-ho possible. Després de moltes discussions, després de demanar un traspàs directe que hauria estat molt complicat des d’un punt de vista legislatiu, s’ha trobat una fórmula lògica. També hem de tenir en compte un factor molt important quan parlem de transport ferroviari a tot Europa, i és que des del 2005 està totalment dividit el que és la infraestructura de l’operació. Quan hi ha una falla, molta gent exclama: “Que malament va la Renfe!”, però aquesta frase és incorrecta, perquè la part més important quan parlem de trens a Catalunya és la que controla Adif, que és el propietari, el titular i qui manté totes les infraestructures i totes les vies. Fent un paral·lelisme amb la carretera, Renfe només és l’autocar que hi circula. El propietari de les carreteres, en aquest cas les vies, és l’Estat a través d’un gestor que es diu Adif. Per tant, quan demanem traspassos a Catalunya hem de diferenciar les dues coses, perquè és molt difícil fer un traspàs d’infraestructures i, en canvi, és relativament fàcil fer-lo de l’operació. I sembla que en aquest acord entre els dos partits polítics s’ha avançat molt en aquesta direcció: d’una banda, traspassar íntegrament les operacions (per això en diuen “integral”) i també amb l’afegit que volen traspassar una part de la infraestructura, que això ja serà més complicat.

En aquest cas, és molt complicat. Segons el que diu l’acord, en un primer moment, es traspassaran totes les línies que no afectin més d’una comunitat autònoma. Després, el mateix acord diu que es buscaran fórmules, com ara canviar-ne la denominació, per poder traspassar altres línies en el futur.

El que han anat a buscar, en un primer moment, són les línies més fàcils. L’article 149 de la Constitució diu que l’Estat té competències exclusives en matèria de “ferrocarrils i transports terrestres que transcorrin pel territori de més d’una comunitat autònoma”. En l’acord no només han inclòs les línies que no afecten més d’una comunitat autònoma, sinó també altres línies en el sentit que sí que circulen íntegrament per Catalunya però que tenen diferents trànsits de viatgers i mercaderies o que estan afectades pel corredor mediterrani; per tant, que siguin molt complicades quant a explotació. Aquests darrers dies, la consellera Ester Capella ja ha parlat d’una segona fase en el cas d’algunes línies que transporten mercaderies.

L’acord no és prou explícit pel que fa a dates, però no és el primer pacte polític que veiem que no té dates. En l’apartat de diners és una mica més explícit. No vull justificar-ho, però hem de tenir en compte que s’està obrint un escenari nou, en el qual poden sorgir alguns problemes tècnics i legals, i suposo que s’han volgut curar en salut. Fa temps que s’estan intentant fer coses semblants al País Basc i han tingut un munt de complicacions i endarreriments.

Avui dia, Renfe és una societat anònima de capital públic que, a més, està privatitzant tota la part de mercaderies i que ara farà un procés en teoria més senzill del personal de transport de passatges, que passarà a una empresa que encara estarà controlada en un 50% pel seu mateix origen: Renfe Operadora SA.

Si es compleix l’acord, en els propers anys tindrem una nova empresa anomenada Rodalies Catalunya; una empresa mixta Generalitat - Estat o Generalitat - Renfe, en certa manera. La legislació europea obliga, en els propers anys, a treure a concurs tots els serveis com el de rodalies. Aleshores ja farà alguns anys que estarà funcionant aquesta nova empresa mixta. A França, Itàlia o Alemanya, aquests serveis ja són propietat de la regió, i en molts casos ja han sortit a concurs fa alguns anys. Quan surti a concurs, cal tenir en compte dues coses importants: en primer lloc, qui gestionarà el concurs i, en segon lloc, quina empresa serà la guanyadora d’aquest concurs. A diferència de la resta d’Europa, aquí hi ha un ample de via diferent i és molt difícil que vinguin empreses de fora a fer una gran oferta per portar els transports de Catalunya. Renfe ja té tots els trens preparats i és molt difícil que tingui competència per part d’altres empreses.

Al document hi falten concrecions, és cert, i crec que és, sobretot, per un tema de dificultat política. I no només de dificultat per expressar cap a on va aquest acord, sinó també de les incerteses amb què ens trobarem. En termes generals, crec que és un bon acord, però igual que ha passat al País Basc, sortiran contratemps; per això em sembla bé que s’assumeixi la idea d’un traspàs gradual, per curar-se en salut.

Si prenem com a referent el que ha passat al País Basc, allà s’han trobat que el Tribunal Constitucional ha tombat el traspàs de petites línies de mercaderies.

És molt important especificar que tant pel que fa a infraestructures, que és el més important a reclamar, com a operacions, a Catalunya hem patit més de tres dècades d’una manca brutal d’inversió i de renovació dels trens i instal·lacions. Des de fa dos o tres anys, la dinàmica ha canviat de forma substancial. L’acord de traspàs hi pot ajudar, però és molt important garantir que aquestes inversions no s’aturaran. Mariano Rajoy va prometre la famosa “pluja de milions”, o al seu moment la ministra Magdalena Álvarez, però es van incomplir. És molt important que ara que s’han començat a fer inversions amb criteris molt tècnics i poc polítics, no hi hagi canvis o factors que facin que aquestes inversions s’aturin o es frenin. En llocs com Girona hi havia unes infraestructures desastroses i s’hi ha començat a invertir. La gent ha començat a veure obres darrerament, però abans d’això hi ha un procés administratiu molt llarg. Si tot això s’aturés, el sistema ferroviari encara es degradaria molt més, i estem en un moment en què cal augmentar al màxim possible el nombre de la gent que utilitza el transport ferroviari. I això només s’aconsegueix a partir d’un servei de qualitat, no amb contratemps com els que s’han viscut en els darrers anys. Al meu entendre, si les inversions que s’estan fent no s’aturen, en tres o quatre anys els usuaris i usuàries notaran grans canvis. Arribaran trens nous, les vies seran noves en molts llocs, hi ha trajectes com la R3 de Vic que tindran doble via.

A tot Europa s’ha demostrat que aquest tipus de serveis i inversions funcionen molt millor quan es fan des del territori. I no és només per una qüestió política, sinó sobretot d’eficiència; perquè es veuen i es reacciona millor a les mancances des de la proximitat. En tot cas, cal remarcar que l’acord entre ERC i el PSOE sobre Rodalies està condicionat al finançament. Si no hi ha un traspàs financer al darrere, serà molt complicat avançar en l’acord. Una de les coses positives de l’acord és que dona per molt vàlid el pla de Rodalies, fet molt important perquè es tracta d’un document molt tècnic i molt poc polític. Especifica molt les inversions per aconseguir una xarxa fiable i un bon servei.