“Pel que fa al finançament, és un dels pitjors acords que s’han signat”

No, al meu entendre aquest objectiu no s’aconsegueix. L’acord no incorpora cap compromís respecte al finançament autonòmic.

Ho valoro molt negativament. No només no hi ha cap compromís concret respecte a la reforma del sistema de finançament, sinó que fins i tot el diagnòstic dels problemes actuals de finançament amaga la injustícia que es pateix des de Catalunya. Ja no només perquè ni s’esmenta que existeixi un dèficit fiscal del 8% del PIB de Catalunya i de més de 21.000 milions d’euros anuals, sinó que quan es valora el resultat del sistema de finançament actual ni tan sols es reconeix que no es compleix el principi d’ordinalitat que establia l’Estatut i s’arriba fins i tot a amagar que en finançament per capita quedem per sota de la mitjana de les comunitats autònomes. Es diu textualment que ens situem en l’entorn de la mitjana de finançament per habitant, quan, de fet hem, estat lleugerament per sota des que es va aprovar la llei orgànica del finançament de les comunitats autònomes (LOFCA) l’any 2009. Vull recordar que el principi d’ordinalitat, malgrat la vaguetat amb què quedava definit a l’Estatut, sempre s’havia interpretat de la manera següent: si Catalunya és la tercera comunitat en recaptació per capita de tributs cedits parcialment i totalment, ha de mantenir aquest lloc en els recursos per capita que s’obtenen del finançament autonòmic després de l’anivellament. En l’acord es diu que Catalunya es la tercera i que després de l’anivellament queda “a l’entorn de la mitjana de les comunitats autònomes”, però ni esmenta el principi d’ordinalitat ni el fet que quedem els desens o onzens després de l’anivellament.

En l’apartat del diàleg sobre el finançament es diu que la comissió bilateral Estat - Generalitat analitzarà com assegurar el compliment dels compromisos d’inversió inclosos a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Vull recordar que la disposició addicional tercera de l’Estatut que establia un compromís d’invertir d’acord amb el pes del PIB de Catalunya respecte al PIB espanyol era d’aplicació durant set anys, del 2007 al 2013. Fa deu anys que va caducar, a banda que la sentència del TC sobre l’Estatut la va deixar a la bona voluntat del govern espanyol de torn, perquè va dictar que no era vinculant per a l’Estat. En qualsevol cas, d’aquells set anys de vigència de la disposició quedaven pendents de cobrar 3.800 milions d’euros, i el 2022 es va acordar que l’Estat pagaria al llarg del 2022, el 2023 i el 2024 els 759 milions d’euros pendents del 2008 exclusivament. Descomptats aquests encara en queden 3.000 de pendents, i l’acord entre ERC i el PSOE no dona cap xifra ni incorpora cap compromís concret respecte a aquest deute. De cara al futur, en l’acord es diu que l’administració general de l’Estat assumeix el compromís que la proporció de la inversió programada a Catalunya s’ajusti al pes del PIB nominal. Ara bé, difícilment es pot creure que aquest compromís es compleixi quan encara no s’han pagat els deutes passats, i quan el compromís és en relació amb la inversió programada (no l’executada). Val a dir que respecte al problema d’infraexecució, l’únic compromís és el de permetre que les noves inversions per a Catalunya que no siguin crítiques per infraestructures d’interès general siguin materialitzades per la Generalitat. Aquest compromís ja estava pactat per aprovar els pressupostos generals de l’Estat d’aquest any. Per tant, no és nou, i no afecta les grans inversions en infraestructures que són totes d’interès general.

En beques, l’acord és de 2 milions d’euros anuals. Una xifra ridícula i que fa una mica de vergonya que s’incorpori a un acord de l’envergadura d’una investidura. Pel que fa als Mossos d’Esquadra, el compromís només és el de finançar, d’acord amb el mateix sistema de mòduls actual, l’increment d’efectius. No incorpora cap xifra econòmica. En serveis penitenciaris, no hi ha cap compromís concret, i només diu que es convocarà la comissió corresponent per avaluar l’impacte de les noves normatives estatals. I finalment, l’única xifra mínimament destacable és la dels 150 milions d’euros anuals per a projectes estratègics de recerca.

En primer lloc, cal recordar que FLA va ser un instrument pervers creat per l’Estat per rescatar les comunitats autònomes durant la crisi econòmica iniciada el 2008, quan en paral·lel les asfixiava econòmicament, i en particular les més infrafinançades i amb dèficits fiscals més elevats com eren les dels Països Catalans. Els diners del FLA no eren un ingrés addicional per a la Generalitat, eren un deute que en el balanç computa com un deute. I tot plegat és doblement pervers, perquè la Generalitat paga interessos per un préstec que li fa algú que té els diners dels impostos pagats pels ciutadans de Catalunya. Ja fa anys que s’hauria d’haver condonat el Fons de Liquiditat Autonòmica; de fet, l’AIREF ho ha estat reclamant. No té efectes per a l’endeutament de l’Estat espanyol, perquè les comunitats autònomes també són Estat i el seu deute computa en el deute de l’Estat a efectes dels requeriments del Banc Central Europeu i la Unió Europea. En tot cas, només es condona el 20% del FLA. El govern de la Generalitat s’estalviarà uns 310 milions d’euros anuals en interessos, i els ciutadans de Catalunya, la meitat (uns 160 milions d’euros) perquè hauran de pagar via impostos el 20% del FLA de totes les comunitats autònomes que ara assumeix l’Estat.

En realitat, no hi ha cap acord. Junts afirma que defensarà una clàusula de singularitat a la llei orgànica del finançament de les comunitats autònomes (LOFCA) per receptar tots els impostos, i el PSOE repeteix allò a què ja s’ha compromès amb ERC: garantir l’autonomia financera i l’accés al mercat de Catalunya, així com un diàleg singular sobre l’impacte de l’actual model de finançament. Els dos acords, el d’ERC i el de Junts, impliquen un retorn a les negociacions autonomistes.