El primer debat d’investidura després de la dictadura franquista es va viure el 30 de març del 1979. Unió de Centre Democràtic, el partit d’Adolfo Suárez, havia aconseguit una àmplia victòria, però es va quedar a les portes de la majoria absoluta. En la investidura, que es va fer sense debat previ, Suárez va aconseguir el suport dels diputats de la UCD, i també el d’alguns grups minoritaris, entre els quals hi havia els vuit de Coalició Democràtica (dominada per Aliança Popular, precedent del PP), els cinc del Partit Andalusista i els del Partit Regionalista Aragonès i la Unió del Poble Navarrès, amb un escó per a cada un.

En el cas dels grups catalans, els vuit diputats de Convergència i Unió van abstenir-se, mentre que el d’Esquerra Republicana, Heribert Barrera, hi va votar en contra. El dia abans de la investidura, el portaveu de CiU, Jordi Pujol, va assegurar que no tenien “cap motiu per votar-hi en contra”: “Creiem que la presidència de Suárez és la millor que podia sortir.” Tot i això, en el discurs que va fer l’endemà al Congrés va retreure a Suárez que no havia dit “res del que passarà amb els estatuts d’autonomia, ni quina serà la data probable de la seva aprovació” i va justificar l’abstenció dient: “Ens hem abstingut perquè aquests últims mesos el govern Suárez ha fet una regressió en la seva política reformista.” Barrera, per la seva banda, va afirmar que el candidat de la UCD no l’havia convençut, sobretot en allò que feia referència a l’autonomia. I va afegir: “A més de les frases de sempre sobre «l’infrangible unitat d’Espanya»”, no s’ha dit ni una paraula sobre els estatuts de Catalunya i Euskadi”. En aquella sessió també van tenir veu pròpia els socialistes catalans. Joan Raventós va justificar el vot negatiu del PSC “pel sostre baix que s’endevina en les paraules de Suárez respecte al procés autonòmic”.

La següent prova de foc es va produir el 1982, amb un canvi radical en l’escenari polític. L’aleshores president del govern, Leopoldo Calvo-Sotelo, va avançar les eleccions a causa de les múltiples dificultats per governar amb què topava. La seva investidura va estar marcada per l’entrada d’Antonio Tejero al Congrés i el cop d’estat del 23-F. A les eleccions, els socialistes van guanyar amb una còmoda majoria absoluta, amb 202 dels 350 escons del Congrés. Encara avui, aquella sessió d’investidura, que es va celebrar l’1 de desembre, es manté com la que ha tingut un suport parlamentari més ampli, amb 207 vots a favor de Felipe González. Els dotze diputats de CiU, amb Miquel Roca com a cap de cartell, es van abstenir. En el seu discurs, el portaveu convergent va justificar aquest posicionament: “Una majoria de ciutadans ha optat per un programa que no compartim, però ho ha fet des de la il·lusió que les coses vagin des d’ara millor, il·lusió que sí que compartim.” L’abstenció, doncs, era a canvi de res i, de fet, en el seu discurs d’investidura, Felipe González ni tan sols es va referir a un dels temes que més preocupaven els nacionalistes catalans i bascos, el desenvolupament de la LOAPA, una llei destinada a equiparar totes les autonomies de règim comú. El candidat socialista només va parlar, breument, de la necessitat de “culminar la construcció de l’estat de les autonomies per mitjà del desenvolupament legislatiu de l’article 149.1 de la Constitució”. També es va abstenir de votar-lo l’únic diputat d’ERC, Francesc Vicenç, que es va preguntar si “el canvi arribarà a la qüestió autonòmica o continuarà la política del govern d’UCD, concretada en la LOAPA”. I va acabar recordant que Catalunya “havia estat capaç de suportar la pressió desnacionalitzadora dels quaranta anys de la dictadura franquista”. En tot cas, la victòria socialista del 1982 va marcar una dècada de majories absolutes en què les sessions d’investidura es va convertir en un passeig triomfal de Felipe González.

“La rosa es panseix”, va titular El Punt l’endemà de les eleccions del 1989. En aquella convocatòria, el PSOE va començar una llarga i penosa decadència, marcada per l’escàndol dels GAL, els casos de corrupció i la conflictivitat social. A les eleccions del 6 de juny del 1993, va tornar a guanyar, amb un 38,78% dels vots, però va patir una davallada considerable i es va quedar a disset escons de la majoria necessària per investir un president del govern.

El PSOE havia fonamentat la campanya electoral en el “perill de la dreta”, però a l’hora de la veritat, va rebutjar un acord amb Izquierda Unida i es va llançar als braços de CiU i el PNB, als quals fins i tot va oferir la possibilitat d’entrar al govern. González va aconseguir un pacte d’investidura amb ambdós, la qual cosa li va permetre ser escollit president per quarta vegada consecutiva. L’acord amb CiU, formació encapçalada per Miquel Roca, incloïa una cessió del 15% de l’IRPF, l’accés als fons europeus de cohesió i un major autogovern. Des de l’oposició, un PP envalentit per l’ascens electoral, va denunciar el “secretisme” dels acords i els suposats “privilegis” concedits als nacionalistes. En la ponència del 34è Congrés del PSOE, però, Alfonso Guerra va defensar al pacte amb el PNB i CiU dient: “La incorporació del nacionalisme moderat a la governabilitat general del país és, per si mateix, una dada positiva.”

Els disset diputats de CiU, doncs, van votar a favor del candidat socialista, mentre que l’única diputada d’ERC, Pilar Rahola, hi va votar en contra. En el seu discurs, el portaveu convergent, Miquel Roca, va anunciar: “Per primer cop CiU votarà afirmativament en primera sessió una investidura” i ho va justificar “perquè la situació ho requereix i com un acte de responsabilitat i confiança en èpoques de crisi”. La diputada republicana, que es va convertir en la primera dona que participava en un debat d’investidura, va justificar el seu vot contrari al·legant: “Els plantejaments del líder socialista estan molt allunyats de la sensibilitat que li demanem”, i va apel·lar al sentit democràtic del Congrés per sol·licitar-li que es reconegués el dret a l’autodeterminació de Catalunya.

El pacte de CiU era de legislatura, però els escàndols del PSOE (amb un nou cas GAL) van provocar la incomoditat de CiU i un distanciament progressiu amb els socialistes espanyols. El 17 de juliol del 1995, finalment, el comitè d’enllaç de CiU va decidir posar punt final al “suport global” al govern espanyol i recuperar la “llibertat d’acció”, si bé la presidència espanyola de la UE, que culminava el 31 de desembre, va allargar el període de distanciament.

Felipe González, doncs, es va veure forçat a convocar eleccions, que es van celebrar el 3 de març del 1996. Els escàndols de corrupció, el desgast de catorze anys de govern ininterromput i, sobretot, la retirada del suport de CiU (que no va aprovar-li els pressupostos d’aquell any) van forçar la convocatòria anticipada d’eleccions. La contesa es va convertir en una de les més renyides que es recorden, amb un debat entre González i Aznar en què van saltar espurnes. El PSOE, finalment, va perdre les eleccions. Aquella nit, els simpatitzants del PP que es van aplegar a la seu central del carrer Gènova es van posar a cridar: “Pujol, enano, habla castellano!”, una dedicatòria pel suport que CiU havia donat al PSOE. Al final, però, l’aritmètica electoral es va encarregar d’escriure un guió ben pervers, i el líder popular, José María Aznar, va haver de cercar el suport de Pujol i va acabar reconeixent que “parlava català en la intimitat”.

El pacte va resultar complicat, i no només pel contingut, sinó per la necessitat de convèncer les respectives parròquies. El candidat de CDC, Joaquim Molins, s’havia passat tota la campanya electoral negant un pacte amb el PP, fins aleshores inèdit. Però la pressió del líder d’UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, que va pactar la presidència del Senat per a Joan Rigol d’esquena al seu soci de govern, i el pragmatisme de Jordi Pujol van aplanar el camí per a l’entesa. Finalment, després de cinquanta dies de negociacions, el 28 d’abril les delegacions de CiU i el PP van arribar a un acord de setze pàgines (divuit en la versió en català).

El pacte, que va acabar rebent el nom de l’hotel en què es van produir algunes de les reunions i on es va celebrar l’àpat de benedicció, el Majestic, incloïa la supressió del servei militar i dels governadors civils, la cessió del 30% de l’IRPF o el traspàs de les competències de trànsit als Mossos d’Esquadra. Aquell acord inèdit va representar, doncs, un salt considerable en el desenvolupament autonòmic, sistemàticament supeditat als acords polítics més que no pas a un model fixat. El pacte també va tenir una traducció en la política catalana: d’una banda, amb un damnificat, Aleix Vidal-Quadras, que va ser rellevat de la direcció del PP català per un perfil més “moderat”, Alberto Fernández Díaz, i també amb el suport del PP català al Parlament, on CiU havia perdut la majoria absoluta. Aquella seria l’última legislatura de Jordi Pujol com a president de la Generalitat.

El 12 de març de l’any 2000 es van celebrar noves eleccions generals. En aquesta ocasió, el PP va sortir-ne fortament reforçat amb una majoria absoluta de 183 escons, gràcies a la patacada del PSOE, que va perdre 1,6 milions de vots. De fet, el candidat socialista, Joaquín Almunia, va presentar la dimissió la mateixa nit electoral i ja no va participar en el ple de constitució del Congrés. Malgrat l’escenari d’aparent placidesa, en la sessió d’investidura, que es va celebrar el 25 i el 26 d’abril, es van viure alguns enfrontaments carregats de tensió. Els nacionalistes bascos, que en els darrers mesos s’havien apropat a Herri Batasuna, es van enfrontar amb duresa a José María Aznar, que va començar a mostrar el seu veritable rostre.

CIU, en canvi, va donar suport a la investidura del candidat popular, que també va comptar amb els quatre diputats de Coalició Canària. Els convergents van esperar fins al darrer instant un gest del Partit Popular que justifiqués el seu suport a la investidura, sobretot en matèria de finançament. Però, finalment, van donar els seus vots sense aconseguir cap contrapartida. En la seva intervenció, Xavier Trias, que s’estrenava al Congrés, es va esforçar a desmentir la teoria que el suport de CiU era “de franc” i va especificar que el vot favorable era només “un gest de coherència amb la tradicional implicació dels nacionalistes catalans amb l’estabilitat” i també “una resposta constructiva a l’oferta de diàleg i consens llançada per un president del govern a punt de ser investit amb majoria absoluta”. En realitat, els vots de CiU estaven condicionats per la debilitat del partit a Catalunya i la necessitat d’assegurar-se el suport dels populars al Parlament. Per la seva banda, ERC hi va votar en contra. El portaveu dels republicans, Joan Puigcercós, va argumentar que era “quasi impossible per a un catalanista votar a favor de la investidura d’Aznar després del to neocentralista del seu discurs”, i va advertir: “El PP vol obrir un procés de rescat de competències.”

Les eleccions del 2004 es van convocar en un context extremadament dramàtic que va incidir en el resultat electoral, tres dies després dels atemptats a la xarxa de rodalies de Madrid. El PSOE, aleshores liderat per José Luis Rodríguez Zapatero, va guanyar amb un lleuger avantatge del 4,9% respecte del PP, amb Mariano Rajoy al capdavant. El 16 d’abril, Rodríguez Zapatero va ser investit president del govern en la primera votació, amb 183 vots. Sis forces parlamentàries van donar el seu suport al candidat socialista, el major registre fins al ple d’aquesta setmana. D’altra banda, també és l’única ocasió en què només un partit (en aquest cas, el PP) ha votat en contra del candidat a la presidència.

En el cas dels partits catalans, els deu diputats de CiU van abstenir-se, mentre que els vuit d’ERC van votar-hi a favor. El secretari general de la federació nacionalista, Josep Antoni Duran i Lleida, va dedicar el seu discurs a recordar l’“arrogància” dels primers governs de Felipe González i la “decepció” de l’acord de governabilitat amb el PSOE el 1993. I va justificar l’abstenció de CiU per “coherència” amb la proclama feta en el sentit que no li donaria suport a ell, però tampoc a Rajoy. Per la seva banda, Joan Puigcercós, va justificar el vot favorable dels diputats republicans per un compromís arrencat al PSOE: “Que la llengua catalana, parlada per 10 milions de persones, no sigui una anomalia a Europa i sigui reconeguda per la Unió Europea.” En la seva rèplica, Zapatero va augurar a Puigcercós: “L’Espanya plural li resultarà més atractiva que les seves temptacions sobiranistes”, unes paraules poc profètiques.

En 9 d’abril del 2008, José Luis Rodríguez Zapatero no va aconseguir la majoria absoluta en la votació d’investidura. Els vots a favor dels diputats del seu partit no van ser suficients. Per tant, es va repetir la votació l’endemà passat. L’11 d’abril, finalment, Rodríguez Zapatero va ser investit president amb majoria simple en la segona votació. Els deu diputats de CiU van abstenir-se i els tres d’ERC hi van votar en contra. També es van abstenir Esquerra Unida, Coalició Canària, el Bloc Nacionalista Gallec, Nafarroa Bai i el PNB.

Les tornes van canviar el 20 de novembre del 2011, quan va guanyar el PP de Mariano Rajoy, que va obtenir una àmplia majoria absoluta amb 186 escons (32 més que el 2008) i un 44,63% dels vots davant el PSOE liderat per Alfredo Pérez Rubalcaba, que va obtenir 110 escons i va partir una davallada espectacular, amb 59 escons menys que el 2008.

El candidat popular, doncs, no va necessitar el suport de cap partit per accedir a La Moncloa. De fet, només un altre partit va votar a favor de la seva investidura, el Foro Asturias, liderat per l’exministre popular Francisco Álvarez Cascos. Els tres diputats d’ERC, amb Alfred Bosch com a cap de llista, van votar en contra de la investidura de Rajoy. També hi van votar en contra els setze convergents, tot i que no van aclarir el seu sentit de vot fins al darrer instant. En la seva intervenció, Josep Antoni Duran i Lleida va justificar el posicionament de CiU pel fet que el Partit Popular no s’havia compromès a res respecte al pacte fiscal, ni al pagament dels diners que l’Estat devia a Catalunya de la disposició addicional tercera de l’Estatut, ni tampoc respecte a la liquidació del fons de competitivitat. PSOE, UPyD, Compromís, el Bloc Nacionalista Gallec i Nafarroa Bai també van apostar per la negativa. Només els abertzales d’Amaiur, el PNB i Coalició Canària es van abstenir.

La dotzena legislatura espanyola va començar el 19 de juliol del 2016, amb majoria simple del PP. Mariano Rajoy va ser investit president del govern el 29 d’octubre en segona votació gràcies als vots del seu partit i també de Ciutadans, Coalició Canària, Foro Asturias i Unió del Poble Navarrès. I l’abstenció de la majoria dels diputats del PSOE. Els nou diputats d’ERC, liderats per Gabriel Rufián, hi van votar en contra, com també els vuit diputats de la llista convergent de Llibertat i Democràcia liderada per l’advocat Francesc Homs.

El protagonisme dels partits catalans va tornar el 2018, i no pas per unes eleccions, sinó per un esdeveniment inesperat. El 31 de maig d’aquell any, Mariano Rajoy es va veure sotmès a una moció de censura que va desembocar en la seva defenestració i en la investidura del líder del PSOE, Pedro Sánchez, com a nou president. Feia temps que el PP es veia assetjat pels casos de corrupció, però la sentència de l’Audiencia Nacional sobre la trama Gürtel, que es va donar a conèixer el 25 de maig, va certificar que els populars participaven en un entramat de “corrupció institucional”. I, de retruc, va provocar un tsunami polític considerable, amb una aliança inèdita que va sumar els vots del PSOE, Unidas Podemos, el PNB, EH Bildu, Nueva Canaria i també ERC i el PDeCat.

Els portaveus dels dos partits catalans van justificar el seu vot a favor de Pedro Sánchez més pel rebuig al PP que no pas per la confiança en el PSOE. El portaveu d’ERC, Joan Tardà, amb la seva contundència habitual, va dir: “El nostre no és un sí a Sánchez, és un no a Rajoy”, mentre que el del PDeCAT, Carles Campuzano, va apostar finalment per donar una oportunitat a Sánchez després de constatar que la crisi de l’Estat espanyol era “sistèmica” i anava més enllà del cas Gürtel: “Té a veure amb la crisi a Catalunya, amb la degradació del sistema judicial i amb la persistència de la cultura franquista en la societat.”

La penúltima vegada que l’independentisme va haver d’afrontar una sessió d’investidura va ser el 2020, la que va donar pas al primer govern de coalició des del 1979. La segona investidura de Pedro Sánchez es va aconseguir per un marge molt estret i gràcies a l’abstenció d’EH Bildu i d’ERC, que va acordar amb el PSOE la constitució d’una “taula de diàleg, negociació i acord entre governs, que partirà del reconeixement i legitimitat de totes les parts i propostes i que actuarà sense més límits que el respecte als instruments i als principis que regeixen l’ordenament jurídic democràtic”. Malgrat l’acord, els republicans no es van estalviar tota mena de retrets als socialistes. La germana de l’exconsellera Dolors Bassa va acusar Sánchez de ser “botxí” i de “còmplice de la mentida i la repressió” per no haver fet res per aconseguir que els presos polítics sortissin de la presó. I va assegurar que li importava “un rave la governabilitat d’Espanya”. Tot i això, l’abstenció dels republicans va ser decisiva per garantir la investidura de Sánchez. Bassa va justificar l’abstenció dels diputats del seu grup així: “Des de la gestió de la ràbia i la impotència, des de l’escepticisme, optem per donar una oportunitat al diàleg.” Els vuit diputats de Junts, contràriament, hi van votar en contra. En la seva intervenció, la portaveu del partit, Laura Borràs, va justificar el vot negatiu del seu grup per la voluntat de no investir un president que ha “encoratjat” la repressió contra l’independentisme, i va exigir l’alliberament dels presos polítics.

El debat d’investidura que hem presenciat aquesta setmana serà recordat per la tensió que s’ha viscut al carrer, amb manifestants d’extrema dreta assetjant diàriament la seu del PSOE i el mateix Congrés. I, al mateix temps, pels equilibris que ha hagut de fer el candidat socialista, que ha necessitat l’aval de vuit grups parlamentaris diferents, des de Coalició Canària fins a Bildu. Ha estat la cinquena vegada que Pedro Sánchez se sotmetia a una votació d’investidura i en totes cinc ha necessitat el suport de grups parlamentaris ben diversos, des de Ciutadans fins a Bildu, però, en aquesta ocasió, amb el Partit Popular i Vox situats a l’altre costat de la trinxera, el candidat socialista no tenia cap més alternativa que sumar els vots de la resta de grups. I, per damunt de tot, tancar un pacte amb els dos partits independentistes catalans, un fet impensable només algunes setmanes enrere. De fet, aquestes darreres setmanes s’han viscut algunes escenes inèdites, com ara l’entrevista de Carles Puigdemont amb la vicepresidenta en funcions Yolanda Díaz o la que va mantenir amb el número tres del PSOE, Santos Cerdán.

El ple d’investidura va seguir el guió marcat, malgrat el malestar generat pel discurs de presentació de Pedro Sánchez. Els dos portaveus independentistes, Gabriel Rufián i Míriam Nogueras, es van expressar amb molta claredat, l’un majoritàriament en castellà i l’altra en català, però tots dos amb un estil dur, incisiu. En els seus respectius discursos es van dirigir a Pedro Sánchez amb advertiments.

El portaveu republicà, que es troba còmode al davant d’un faristol i que demostra dia rere dia la seva capacitat per generar titulars, va dur a terme un discurs aspre i contundent en què, malgrat tot, va aconseguir arrencar alguns somriures, fins i tot al mateix Núñez Feijóo, sobretot quan es va esplaiar en un llarg reguitzell de casos en què els populars havien advertit, en els darrers quaranta-sis anys, que “Espanya es fracturava”. I va acabar suggerint que “Espanya es trenca ara per l’amnistia, i potser també perquè el Girona va primer”. Rufián es va esplaiar a gust en el capítol dedicat als retrets al PP i Vox, però, de sobte, va girar la vista cap al candidat socialista, i després de recordar que Albert Rivera i Inés Arrimadas ja no eren a l’hemicicle per salvar-lo, el va advertir amb contundència: “No se la jugui.” El portaveu republicà també va lamentar que en els darrers anys ERC havia estat “el sac de boxa de molta gent”, però va afegir: “Fa quatre anys ERC va posar una música a sonar i ara tothom hi balla al voltant.” Després de dedicar un “benvinguts” als set diputats de Puigdemont i d’advertir-los que el POSE intentarà enganyar-los com ho ha fet amb ells, va etzibar: “Els diputats d’Esquerra no direm mai que és culpa de Junts. Sempre direm que la culpa és de qui és, del PSOE, i els ajudarem a fer que no passi.”

Per la seva banda, Nogueras es va mostrar molesta pel discurs que havia fet Pedro Sánchez, li va etzibar que no havia estat valent, es va dedicar a recordar les 1.486 paraules de l’acord amb Junts i va insistir que l’amnistia “no és una mesura de gràcia”, sinó una oportunitat per “desjudicialitzar la política”. I, finalment, va llançar una advertència al candidat socialista que posa de manifest la desconfiança que hi ha entre Junts i el PSOE: “Amb nosaltres no tempti la sort.”