No ets el meu amo

“No ets el meu amo, you don’t own me.” Aya Sima, pode­rosa, íntima veu, d’un apas­si­o­nat esquinçament que toca el cor en l’última escena de la pel·lícula: “No ets el meu amo, no em diguis què he de fer, no em diguis què he de dir, no inten­tis can­viar-me, no em lli­guis perquè no em que­daré, soc jove i m’agrada ser jove, soc lliure i m’agrada ser lliure...”, magnífica revisió d’un clàssic de fa sei­xanta anys com­post en plena segona onada del femi­nisme. La pel·lícula és No, no qui­ero, una pre­cisa i col­pi­dora denúncia sobre la pràctica –ben actual– dels matri­mo­nis forçats a par­tir del tes­ti­moni de qua­tre joves que van patir aquesta experiència i que ara actuen com a refe­rents donant suport a altres dones que es tro­ben en idèntica situ­ació. Ha estat diri­gida per Belén San­tos, produïda per Vértigo Films i rodada a Girona, Salt, Bada­lona, Bar­ce­lona, Saba­dell i en dife­rents indrets de la Selva i l’Empordà, i des del 24 de novem­bre es pot veure en sales de tot l’Estat (entre les quals OCine, Girona; Cine­baix, Sant Feliu de Llo­bret­gat; Boliche, Bar­ce­lona; Funa­tic, Lleida) després de pas­sar per la Seminci de Valla­do­lid, on va tenir una aco­llida excel·lent.

L’Aya, la Maria, la Luna i l’Ami­nata són les pro­ta­go­nis­tes d’una obra que con­tri­buirà a fer visi­ble una de les mani­fes­ta­ci­ons de violència mas­clista més igno­ra­des que es pro­du­eix a tot el món –hi ha cap a 900 mili­ons de dones que han estat casa­des abans de com­plir els 18 anys, la mei­tat abans de com­plir-ne 15– i també entre nosal­tres, entre les veïnes que ens tro­bem al car­rer, a l’autobús, al cen­tre sani­tari, a l’ins­ti­tut, a la uni­ver­si­tat, al mer­cat, a la feina... tal com remarca l’asso­ci­ació Valen­tes i Acom­pa­nya­des, que des del 2014 tre­ba­lla a Cata­lu­nya per erra­di­car els matri­mo­nis forçats a través de la sen­si­bi­lit­zació i l’atenció inte­gral a les vícti­mes, sovint tan vul­ne­ra­bles i inde­fen­ses, d’aquest greu atemp­tat con­tra els drets humans. Què en sabem, d’elles? D’aques­tes nos­tres veïnes obli­ga­des per la família i l’entorn a accep­tar la unió amb algú que ni conei­xen i a inter­rom­pre el seu pro­jecte de vida, els estu­dis, les amis­tats..., sense que es tin­gui en compte la seva opinió? Què en sabem, del duríssim con­flicte amb els pares, del seu espant i soli­tud en haver de pren­dre deci­si­ons que sovint impli­quen un tren­ca­ment, de la ràbia, la tris­tesa, dels dub­tes i sen­ti­ments de cul­pa­bi­li­tat inte­ri­o­rit­zada per deso­beir el man­dat dels grans? I del seu coratge i rebel·lia per opo­sar-s’hi i ini­ciar nous camins? Del preu que paguen per dir “no, no vull” i defen­sar-se com a per­so­nes lliu­res? Amb qui par­len, qui les escolta, qui les comprèn i qui els gira l’esquena? Som cons­ci­ents de l’extra­or­di­nari valor que ens per­dem com a soci­e­tat si elles es per­den ofe­ga­des per una estruc­tura de poder patri­ar­cal que les redu­eix a un rol domèstic de pura sub­or­di­nació i les esborra de l’espai públic?

La càmera tran­quil·la i res­pec­tu­osa de Belén San­tos ens ho explica, i amb ella seguim els pas­sos de les joves en el seu dia a dia, en tot allò que s’ani­men a com­par­tir ober­ta­ment i en el que callen i que també ente­nem; ens les pre­senta quan estu­dien, endre­cen la roba, es pen­ti­nen, pre­pa­ren el bere­nar per als fills, medi­ten, pas­se­gen, fan esport, quan pro­jec­ten el seu futur i quan se’ls talla la veu per l’emoció... Sí, són les nos­tres veïnes i ens pre­gun­tem: com hauríem actuat si ens hagués pas­sat el mateix?

Sabem que la pri­mera vegada que van pla­ne­jar casar la Luna ella tenia 12 anys, i copsem l’hor­ror d’aque­lla nena edu­cada en la sub­missió i en la inse­gu­re­tat del no vals res, que mal­grat tot acon­se­gui­ria esqui­var dos intents més fins que va pen­sar “aquí s’ha aca­bat tot” i cer­ta­ment tot es va aca­bar. Va apren­dre que la família no és només de sang, i a tenir cura de la seva lli­ber­tat, començant per gau­dir de les pas­se­ja­des per una ciu­tat que no la jut­java, per pren­dre cafè en un bar, per rela­xar-se al cos­tat del mar... I va estu­diar, estu­diar, estu­diar i el que estu­diarà, encara! Avui és una reco­ne­guda pro­fes­si­o­nal en el seu àmbit, que ajuda a qui pateix violència de gènere, i això és segu­ra­ment el que més esti­mula l’orgull que ja accepta tenir d’ella mateixa.

Sabem que la Maria, de petita, se sen­tia lliure al col·legi, perquè allà estava més a prop de la dona que volia ser i no de la que volien que fos els pares, i pot­ser per això quan als 15 anys va ado­nar-se que se l’endu­rien a un altre país amb una ger­mana més petita va dema­nar suport a una pro­fes­sora, va acu­dir a la poli­cia i encara avui veu aque­lles dues nenes aga­fa­des de la mà i tre­mo­lant de camí cap al cen­tre de menors. Quan­tes nits plo­rant, quants cops domi­nada pel pànic, pen­sant en la família que havia denun­ciat, con­ven­cent-se que ella no tenia cap culpa per haver evi­tat un mal viatge! Avui és la dona que vol ser, inde­pen­dent i for­mada (doble titu­lació, tre­ba­lla en un des­patx d’advo­cats) i que s’esgar­rifa quan veu mares de 15 anys: si no hagués pres la bona decisió, ella i la seva ger­mana en serien unes altres.

Sabem de la resistència de l’Amy a les exigències del marit impo­sat, de les dis­pu­tes, els cops, de la fugida de casa, d’un llarg període de retro­ba­ment amb ella mateixa, de com ha girat full a la rancúnia i del seu immens crei­xe­ment per­so­nal i pro­fes­si­o­nal. Sabem que l’Aya ha par­lat amb la seva mare d’allò que va pas­sar quan tenia 14 anys, i podem com­pro­var com l’una i l’altra ho afron­ten, amb certa inco­mo­di­tat encara, però amb la fran­quesa necessària per refer ponts. Diu la vete­rana acti­vista Fatou Secka, que al seu moment va opo­sar-se a tota la comu­ni­tat per defen­sar els drets de les dones, que d’una manera o altra això s’ha de can­viar, i cele­bra que la gene­ració de les seves filles i netes hagin aga­fat el relleu i no accep­tin ser entre­ga­des en matri­moni. You don’t ow me. Ningú no és el seu amo.