No ets el meu amo

“No ets el meu amo, you don’t own me.” Aya Sima, poderosa, íntima veu, d’un apassionat esquinçament que toca el cor en l’última escena de la pel·lícula: “No ets el meu amo, no em diguis què he de fer, no em diguis què he de dir, no intentis canviar-me, no em lliguis perquè no em quedaré, soc jove i m’agrada ser jove, soc lliure i m’agrada ser lliure...”, magnífica revisió d’un clàssic de fa seixanta anys compost en plena segona onada del feminisme. La pel·lícula és No, no quiero, una precisa i colpidora denúncia sobre la pràctica –ben actual– dels matrimonis forçats a partir del testimoni de quatre joves que van patir aquesta experiència i que ara actuen com a referents donant suport a altres dones que es troben en idèntica situació. Ha estat dirigida per Belén Santos, produïda per Vértigo Films i rodada a Girona, Salt, Badalona, Barcelona, Sabadell i en diferents indrets de la Selva i l’Empordà, i des del 24 de novembre es pot veure en sales de tot l’Estat (entre les quals OCine, Girona; Cinebaix, Sant Feliu de Llobretgat; Boliche, Barcelona; Funatic, Lleida) després de passar per la Seminci de Valladolid, on va tenir una acollida excel·lent.

L’Aya, la Maria, la Luna i l’Aminata són les protagonistes d’una obra que contribuirà a fer visible una de les manifestacions de violència masclista més ignorades que es produeix a tot el món –hi ha cap a 900 milions de dones que han estat casades abans de complir els 18 anys, la meitat abans de complir-ne 15– i també entre nosaltres, entre les veïnes que ens trobem al carrer, a l’autobús, al centre sanitari, a l’institut, a la universitat, al mercat, a la feina... tal com remarca l’associació Valentes i Acompanyades, que des del 2014 treballa a Catalunya per erradicar els matrimonis forçats a través de la sensibilització i l’atenció integral a les víctimes, sovint tan vulnerables i indefenses, d’aquest greu atemptat contra els drets humans. Què en sabem, d’elles? D’aquestes nostres veïnes obligades per la família i l’entorn a acceptar la unió amb algú que ni coneixen i a interrompre el seu projecte de vida, els estudis, les amistats..., sense que es tingui en compte la seva opinió? Què en sabem, del duríssim conflicte amb els pares, del seu espant i solitud en haver de prendre decisions que sovint impliquen un trencament, de la ràbia, la tristesa, dels dubtes i sentiments de culpabilitat interioritzada per desobeir el mandat dels grans? I del seu coratge i rebel·lia per oposar-s’hi i iniciar nous camins? Del preu que paguen per dir “no, no vull” i defensar-se com a persones lliures? Amb qui parlen, qui les escolta, qui les comprèn i qui els gira l’esquena? Som conscients de l’extraordinari valor que ens perdem com a societat si elles es perden ofegades per una estructura de poder patriarcal que les redueix a un rol domèstic de pura subordinació i les esborra de l’espai públic?

La càmera tranquil·la i respectuosa de Belén Santos ens ho explica, i amb ella seguim els passos de les joves en el seu dia a dia, en tot allò que s’animen a compartir obertament i en el que callen i que també entenem; ens les presenta quan estudien, endrecen la roba, es pentinen, preparen el berenar per als fills, mediten, passegen, fan esport, quan projecten el seu futur i quan se’ls talla la veu per l’emoció... Sí, són les nostres veïnes i ens preguntem: com hauríem actuat si ens hagués passat el mateix?

Sabem que la primera vegada que van planejar casar la Luna ella tenia 12 anys, i copsem l’horror d’aquella nena educada en la submissió i en la inseguretat del no vals res, que malgrat tot aconseguiria esquivar dos intents més fins que va pensar “aquí s’ha acabat tot” i certament tot es va acabar. Va aprendre que la família no és només de sang, i a tenir cura de la seva llibertat, començant per gaudir de les passejades per una ciutat que no la jutjava, per prendre cafè en un bar, per relaxar-se al costat del mar... I va estudiar, estudiar, estudiar i el que estudiarà, encara! Avui és una reconeguda professional en el seu àmbit, que ajuda a qui pateix violència de gènere, i això és segurament el que més estimula l’orgull que ja accepta tenir d’ella mateixa.

Sabem que la Maria, de petita, se sentia lliure al col·legi, perquè allà estava més a prop de la dona que volia ser i no de la que volien que fos els pares, i potser per això quan als 15 anys va adonar-se que se l’endurien a un altre país amb una germana més petita va demanar suport a una professora, va acudir a la policia i encara avui veu aquelles dues nenes agafades de la mà i tremolant de camí cap al centre de menors. Quantes nits plorant, quants cops dominada pel pànic, pensant en la família que havia denunciat, convencent-se que ella no tenia cap culpa per haver evitat un mal viatge! Avui és la dona que vol ser, independent i formada (doble titulació, treballa en un despatx d’advocats) i que s’esgarrifa quan veu mares de 15 anys: si no hagués pres la bona decisió, ella i la seva germana en serien unes altres.

Sabem de la resistència de l’Amy a les exigències del marit imposat, de les disputes, els cops, de la fugida de casa, d’un llarg període de retrobament amb ella mateixa, de com ha girat full a la rancúnia i del seu immens creixement personal i professional. Sabem que l’Aya ha parlat amb la seva mare d’allò que va passar quan tenia 14 anys, i podem comprovar com l’una i l’altra ho afronten, amb certa incomoditat encara, però amb la franquesa necessària per refer ponts. Diu la veterana activista Fatou Secka, que al seu moment va oposar-se a tota la comunitat per defensar els drets de les dones, que d’una manera o altra això s’ha de canviar, i celebra que la generació de les seves filles i netes hagin agafat el relleu i no acceptin ser entregades en matrimoni. You don’t ow me. Ningú no és el seu amo.