Viure (bé) de la política

Polítics eterns

Entre els polítics incom­bus­ti­bles, tro­bem repre­sen­tants de tots els colors. Si comen­cem pels soci­a­lis­tes, des­ta­quen els casos de José Mon­ti­lla, que ha estat extot i més, i que després de qua­ranta-qua­tre anys d’anar de càrrec en càrrec ha fet el salt a Ena­gas, un clar exem­ple de porta giratòria. De fet, quan era minis­tre d’Indústria va faci­li­tar que l’actual pre­si­dent de la com­pa­nyia, Anto­nio Llardén (pro­per al PSC), fos nome­nat con­se­ller d’Ena­gas en repre­sen­tació de Gas Natu­ral i també va donar suport a la cons­trucció del magat­zem Cas­tor. Un altre soci­a­lista que s’ha eter­nit­zat és Josep Bor­rell, que va aban­do­nar ben aviat l’engi­nye­ria i es va dedi­car en cos i ànima a la política, prin­ci­pal­ment a Espa­nya i a la Unió Euro­pea. Pri­mer va començar com a secre­tari gene­ral de Pres­su­post i Des­pesa Pública, en el pri­mer govern de Felipe González, i des del 2019 és l’alt repre­sen­tant de la UE per Assump­tes Exte­ri­ors. En total, qua­ranta-un anys d’acti­vi­tat política.

Entre els soci­a­lis­tes hi ha un munt de casos de polítics gai­rebé eterns. Si res­se­guim els que encara es man­te­nen a pri­mera línia, també cal recor­dar el cas de Miquel Iceta, que va entrar en política amb poc més de 20 anys (ara en té 60) i que ha estat regi­dor a Cor­nellà, asses­sor a La Mon­cloa, dipu­tat d’aquí i d’allà i fins i tot minis­tre. Es tracta d’un autèntic super­vi­vent de la política. Una altra incom­bus­ti­ble del PSC és Assumpta Escarp, que va for­jar la seva car­rera política a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona i que el 2015 va fer el salt al Par­la­ment. El 2014, Iceta va esco­llir-la com a secre­ta­ria d’orga­nit­zació per reco­sir el par­tit, ales­ho­res tren­cat en ple debat sobre el dret a deci­dir. Una altra super­vi­vent és Carme Figue­ras, que va entrar en la política ins­ti­tu­ci­o­nal el 1983 (amb 28 anys) i que encara no n’ha sor­tit. Ha estat regi­dora de Molins de Rei, dipu­tada a Madrid i a Bar­ce­lona i con­se­llera de Benes­tar i Família durant unes poques set­ma­nes. El 2010 va aban­do­nar la política i va pas­sar a ocu­par, pri­me­ra­ment, una cadira al Con­sell de l’Audi­o­vi­sual (2010-2022) i després una altra a la Cor­po­ració Cata­lana de Mit­jans Audi­o­vi­su­als (on es manté des del març de l’any pas­sat).

Entre els repu­bli­cans també tro­bem casos de lon­ge­vi­tat política i d’acu­mu­lació de càrrecs, com ara Oriol Amorós, que va començar tre­ba­llant al cos­tat de Jordi Por­ta­be­lla a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, va pas­sar al Par­la­ment i, des d’ales­ho­res, ha anat de secre­ta­ria en secre­ta­ria, pri­me­ra­ment a Inte­rior i actu­al­ment a la Con­se­lle­ria de Drets Soci­als. També va ser Secre­tari d’Immi­gració. Per cert, Amorós tre­ba­lla al cos­tat d’un altre incom­bus­ti­ble, Car­les Cam­pu­zano, que va començar amb 23 anys com a regi­dor a Vila­nova i la Geltrú i con­se­ller comar­cal al Gar­raf, va fer una breu incursió al Par­la­ment (1992-1995) i es va man­te­nir com a dipu­tat durant set legis­la­tu­res i vint-i-tres anys seguits, un veri­ta­ble rècord al Congrés dels Dipu­tats. Després d’alguns anys apar­tat de la pri­mera línia política, ERC el va repes­car per assu­mir la con­se­lle­ria de Drets Soci­als. En total, Cam­pu­zano ja fa més de trenta anys que es dedica a la política. El cas de Pere Ara­gonès tam­poc es queda curt, ja que amb 41 anys ja acu­mula cinc legis­la­tu­res al Par­la­ment i diver­sos càrrecs a la Gene­ra­li­tat, des de secre­tari d’Eco­no­mia durant el govern de Car­les Puig­de­mont fins a pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat.

En el cas dels popu­lars, el millor exem­ple de la política incom­bus­ti­ble és Alícia Sánchez Camacho; amb permís, òbvi­a­ment, de la família Mont­ser­rat. En aquest dar­rer cas, la mare, Dolors Mont­ser­rat, es va man­te­nir com a dipu­tada al Par­la­ment durant nou legis­la­tu­res (del 1988 al 2015). Quan va ple­gar, va cobrar una subs­tan­ci­osa indem­nit­zació de 120.000 euros. La seva filla, Dolors Mont­ser­rat, va pel camí de superar-la, si bé ha cen­trat la car­rera més lluny de Cata­lu­nya. Va entrar en la política esta­tal el 2008 i, des d’ales­ho­res, ha estat dipu­tada al Congrés, minis­tra i, des del 2019, euro­di­pu­tada. Alícia Sánchez-Camacho acu­mula vint-i-qua­tre anys en la política ins­ti­tu­ci­o­nal. El 2019 va aga­far el pont aeri i, de moment, s’ha man­tin­gut com a dipu­tada a l’Assem­blea de Madrid. També va fer les male­tes un altre popu­lar, Enric Millo (que ara es fa dir José Enri­que Millo), qui havia estat mili­tant d’Unió Democràtica i ara és secre­tari gene­ral d’Acció Exte­rior, Unió Euro­pea i Coo­pe­ració de la Junta d’Anda­lu­sia, i cobra 82.100 euros anu­als més die­tes. Sense moure’ns del PP, tam­poc es queda curta la per­sona a qui Sánchez-Camacho va subs­ti­tuir en el càrrec de sena­dor per desig­nació autonòmica i també en la pre­sidència del par­tit: Daniel Sirera. Aquest advo­cat de Bada­lona ha ocu­pat tots els càrrecs haguts i per haver.

També hi ha polítics que han sobre­vis­cut una pila d’anys, si bé can­vi­ant de par­tit. Un d’aquests és Ernest Mara­gall, que ha tran­si­tat del PSC a ERC i de càrrec en càrrec des del 1995, quan va començar com a regi­dor de Bar­ce­lona, i que ahir va anun­ciar que ple­gava. Durant aquests gai­rebé trenta anys de dedi­cació a la política, l’hem vist sent con­se­ller, dipu­tat i regi­dor, en tots tres casos tant sota les sigles del PSC com d’ERC. Hi ha més casos d’antics diri­gents soci­a­lis­tes que han aca­bat fent car­rera en altres for­ma­ci­ons polítiques, com ara Joan Ignasi Elena, exal­calde soci­a­lista de Vila­nova i la Geltrú, que des de fa dos anys i mig ocupa la con­se­lle­ria d’Inte­rior de la Gene­ra­li­tat en un govern d’ERC. Al seu cos­tat, al con­sell exe­cu­tiu, també s’hi asseu un altre polític incom­bus­ti­ble, Joa­quim Nadal, que es va con­ver­tir en el pri­mer alcalde de Girona després del fran­quisme amb només 31 anys i que després de trenta-tres anys dedi­cat a la vida política i alguns anys de jubi­lació, va tor­nar a l’acti­vi­tat com a con­se­ller d’Uni­ver­si­tats. També hi ha soci­a­lis­tes que s’han pas­sat a l’eco­so­ci­a­lisme. Un dels casos més cone­guts és el de Jordi Martí, que va començar com a res­pon­sa­ble de l’Ins­ti­tut Muni­ci­pal de Cul­tura i que després de moure’s durant molts anys en el món muni­ci­pal, fa pocs dies s’ha con­ver­tit en la mà dreta del nou minis­tre de Cul­tura, Ernest Urta­sun.

JUBI­LAR-SE AL SENAT

Hi ha algu­nes ins­ti­tu­ci­ons que s’han con­ver­tit en espais d’aco­llida de per­so­nes que enca­ren la recta final d’una vida dedi­cada a la política. El cas més para­digmàtic és el Senat. Si repas­sem la com­po­sició d’aquest orga­nisme, tro­bem casos de polítics vete­rans com Josep Lluís Cle­ries, qui ha fet i ha estat gai­rebé de tot: dipu­tat al Par­la­ment (2003-1011), con­se­ller de Benes­tar (2010-2012) i sena­dor (des del 2013 fins ara). Cle­ries fa gai­rebé els matei­xos anys que està en política que un altre sena­dor excon­ver­gent, Joan Bagué, que ha pas­sat d’un càrrec públic a un altre des del 1991, quan van entrar a l’Ajun­ta­ment de Girona. Actu­al­ment és sena­dor electe. En total, acu­mula trenta-dos anys dedi­cat a la política. El cas d’una altra sena­dora, la soci­a­lista Núria Marín és molt sem­blant, però amb força més acu­mu­lació de càrrecs, tant de forma cor­re­la­tiva com simultània. Va començar com a regi­dora de l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat el 1995, va ser pre­si­denta de la Dipu­tació de Bar­ce­lona i actu­al­ment és alcal­dessa i sena­dora per desig­nació autonòmica.

Un altre dels espais on tro­bem un munt de polítics (o expolítics) és a les dipu­ta­ci­ons, si bé en aquest cas com a “asses­sors”. Si repas­sem el por­tal de trans­parència de la Dipu­tació de Girona, per exem­ple, podem tro­bar-hi l’alcalde de Besalú (Lluís Guinó), l’exal­calde de Santa Pau (Pep Com­panys), un tinent d’alcalde de la Bis­bal (Xavier Dilmé) o un exal­calde de Breda (Jordi Igle­sias). Tots ells, amb el mateix càrrec d’“asses­sors de ple” i amb unes retri­bu­ci­ons que oscil·len entre els 42.000 i els 58.000 euros anu­als.

El mateix passa amb la Dipu­tació de Bar­ce­lona, on podem tro­bar un munt d’antics alcal­des, regi­dors o dipu­tats, ara recon­ver­tits en asses­sors. D’entre aquests, per citar només alguns noms, hi ha Anna del Frago Barés, alcal­dessa de Bar­berà del Vallès (2006-2015), dipu­tada pro­vin­cial (2015-2019); Joan Gal­ce­ran, alcalde soci­a­lista de Sant Esteve Ses­ro­vi­res (1983-2006) i dipu­tat al Par­la­ment (1999-2006); Car­mela For­tuny, alcal­dessa de Sant Cugat del Vallès entre el 2018 i el 2019, vice­pre­si­denta segona de la Dipu­tació i actu­al­ment asses­sora de Junts; Josep Altayó, exre­gi­dor repu­blicà de Santa Perpètua de Mogoda; Josep Maria Civis, qui havia estat regi­dor d’ERC a Saba­dell i secre­tari d’Acció Ciu­ta­dana, o l’eco­so­ci­a­lista Laura Mas­sana, dipu­tada al Par­la­ment (2006-1015). Les retri­bu­ci­ons d’aquests antics polítics, que ara fan d’asses­sors, oscil·len entre els 4.072 i els 6.519 euros men­su­als en funció del nivell assig­nat.

A TOTS ELS PAR­TITS

Com podem com­pro­var, la pràctica de recol·locar antics càrrecs es dona en tots els par­tits, però encara hi ha més casos d’expolítics que tenen altres des­ti­na­ci­ons. Pere Navarro, qui havia estat el líder dels soci­a­lis­tes cata­lans, actu­al­ment és dele­gat de l’Estat al Con­sorci de la Zona Franca, amb un sou de 173.110 euros bruts a l’any, la qual cosa el con­ver­teix en el càrrec públic català més ben retribuït. Navarro va com­par­tir escó amb Mau­rici Lucena, que havia estat por­ta­veu adjunt dels soci­a­lis­tes cata­lans i ara és pre­si­dent i con­se­ller dele­gat d’AENA. Un altre soci­a­lista, el llei­datà Àngel Ros, es va jubi­lar fa pocs mesos després de fer d’ambai­xa­dor al Prin­ci­pat d’Andorra des del 2018. Quan va ple­gar tenia un sou de 118.000 euros anu­als.

Els repu­bli­cans, que actu­al­ment gover­nen la Gene­ra­li­tat, també tenen alguns exem­ples de polítics que han aban­do­nat la pri­mera línia per situar-se en altres espais de res­pon­sa­bi­li­tat. Un d’aquests és Lluís Sal­va­dor, que va pro­ta­go­nit­zar un epi­sodi bas­tant sonat per uns comen­ta­ris mas­clis­tes i que el 29 de novem­bre de l’any pas­sat va ser nome­nat pre­si­dent de l’Auto­ri­tat Portuària de Bar­ce­lona. En els dar­rers anys, aquest orga­nisme s’ha con­ver­tit en una des­ti­nació pre­fe­rent de polítics, pri­me­ra­ment de con­ver­gents i ara de repu­bli­cans.

L’espai dels antics con­ver­gents també és ple de super­vi­vents. Entre els polítics sòlida­ment esta­blerts, tro­bem exmi­li­tants de CDC com Joana Ortega, qui havia estat con­se­llera i ara és la secretària gene­ral de l’Asso­ci­ació Cata­lana de Muni­ci­pis, o Merit­xell Borràs, direc­tora de l’Auto­ri­tat Cata­lana de Pro­tecció de Dades. Capítol a part el mereix Santi Vila, que va pas­sar de con­se­ller de Ter­ri­tori a direc­tor gene­ral d’Aigües de Banyo­les.

Mal­grat que l’espai que ocu­pava Unió Democràtica de Cata­lu­nya ha des­a­pa­re­gut del tot i el par­tit va morir amb un munt de deu­tes, encara hi ha super­vi­vents de l’antiga UDC. Els casos de Ramon Espa­da­ler i Toni Cas­tellà són els més sig­ni­fi­ca­tius. El pri­mer, que havia estat con­se­ller dels governs de Pujol, va fun­dar Units per Avançar i actu­al­ment forma part del grup par­la­men­tari del PSC, men­tre que el segon és a Junts. Espa­da­ler acu­mula més de vint-i-qua­tre anys al Par­la­ment, men­tre que Cas­tellà en fa dis­set que hi és.

D’exem­ples de polítics super­vi­vents també en tro­bem, final­ment, a l’espai de l’esquerra alter­na­tiva. Un dels casos més cone­guts és el de Sal­va­dor Milà, que de tant en tant escriu algun arti­cle d’opinió a la premsa en què es pre­senta com a “advo­cat i excon­se­ller de Medi Ambi­ent”. Milà, però, no explica que des del 2016 (i gràcies a Ada Colau), ocupa el càrrec de direc­tor de l’Àrea de Pla­ni­fi­cació Estratègica i de Pre­sidència de l’Àrea Metro­po­li­tana. Milà no és l’únic super­vi­vent de l’antiga ICV que tro­bem recol·locat a l’AMB. Des de fa anys també hi ha Imma Mayol, en aquest cas com a direc­tora de l’Àrea d’Acció Climàtica i Agenda Estratègica Metro­po­li­tana. Actu­al­ment té una retri­bució de 115.720 euros anu­als, men­tre que Milà en cobra 75.000.

També tro­bem eco­so­ci­a­lis­tes ocu­pant càrrecs even­tu­als en alguns ajun­ta­ments. El cas més sonat de tots és el de l’Ajun­ta­ment del Prat de Llo­bre­gat, que ha acon­se­guit tor­nar a aple­gar dos antics dipu­tats d’ICV, Joan Her­rera i Laia Ortiz. El pri­mer havia estat dipu­tat al Congrés i al Par­la­ment, i ara és el direc­tor d’Acció Ambi­en­tal i Ener­gia de l’Ajun­ta­ment del Baix Llo­bre­gat. Molt a prop seu tre­ba­lla Laia Ortiz, una altra dipu­tada a les dues cam­bres i que ara és coor­di­na­dora de polítiques d’Acció Social i Comu­nitària. Ambdós tenen una retri­bució de 74.877 euros anu­als.