Els altres Trump

Fan­tas­mes com­par­tits

Ideològica­ment, tots aquests can­di­dats pre­sen­ten alguns trets comuns. Rei­vin­di­quen la recu­pe­ració de la gran­desa naci­o­nal i el rebuig als valors pro­gres­sis­tes. Make Ame­rica great again és l’eslògan més carac­terístic de Donald Trump, men­tre que Milei hi posa data i pro­met retor­nar a l’Argen­tina de fa cent anys, abans de l’arri­bada del pero­nisme, quan el país, actu­al­ment enfon­sat en la misèria econòmica, “tenia un pro­ducte inte­rior brut més ele­vat que el dels Estats Units”. Una de les prin­ci­pals ban­de­res per fer forat entre un elec­to­ral esgo­tat de les recep­tes tra­di­ci­o­nals és la superació de la “casta”, dels par­tits polítics tra­di­ci­o­nals. En el cas de l’Argen­tina, per exem­ple, l’arri­bada de Milei no s’entén sense l’esgo­ta­ment de les altres opci­ons, com el kirch­ne­risme més o menys dur o el macrisme. Mieli ha arri­bat a la Casa Rosada a còpia d’impug­nar el sis­tema sen­cer i der­ro­tar l’ofi­ci­a­lisme.

L’extrema dreta, com a mínim en el cas d’Europa i dels Estats Units, uti­litza hàbil­ment la indig­nació o la por pro­vo­cada per la cor­rupció sistèmica en els par­tits tra­di­ci­o­nals, per la crisi econòmica i social i, en casos com el de l’Argen­tina, per una inflació des­con­tro­lada. Però un dels seus cavalls de bata­lla pre­fe­rits és la immi­gració, a la qual res­pon­sa­bi­lit­zen de tots els mals. No es tracta d’un tema nou, però en el marc d’una Europa en crisi, resulta un recurs fàcil­ment recu­pe­ra­ble. El neer­landès Geert Wil­ders, per exem­ple, ha gua­nyat les elec­ci­ons amb un pro­grama elec­to­ral en què pro­me­tia tan­car mes­qui­tes, pro­hi­bir direc­ta­ment l’Alcorà o cobrar un impost extra a les dones musul­ma­nes que por­tes­sin moca­dor. I, en les seves inter­ven­ci­ons ha qua­li­fi­cat Mahoma de “pedòfil” o l’islam (la religió que pro­fessa un 4% dels neer­lan­de­sos) d’ide­o­lo­gia “fei­xista”. En un míting, fins i tot, va arri­bar a pre­gun­tar als seus segui­dors si volien més o menys mar­ro­quins. Quan aquests li van res­pon­dre que menys, ell va etzi­bar: “Ens n’encar­re­ga­rem”, una afir­mació que li va val­dre una sentència judi­cial per dis­cri­mi­nació.

Gai­rebé tots aquests líders com­par­tei­xen una idea essen­ci­a­lista de la nació, que és un patri­moni exclu­siu dels nadius. La metàfora més recur­rent és la de la casa, que passa de gene­ració en gene­ració i que està per damunt de tot, ja siguin les ins­ti­tu­ci­ons o la mateixa democràcia. De fet, les naci­ons estan inte­gra­des, tal com pro­clama Marine Le Pen, pels “vius, els morts i els que encara han d’arri­bar”. Aquest tipus de plan­te­ja­ments no només atien l’odi a la immi­gració, sinó als matei­xos rivals polítics, que arri­ben a ser tit­llats d’il·legítims. El que va pas­sar amb l’assalt al Capi­toli el 6 de gener del 2021, amb l’assalt a la Plaça dels Tres Poders el 8 de gener del 2023, després de la der­rota de Bol­so­naro al Bra­sil, o amb les con­cen­tra­ci­ons que s’han produït els dar­rers dies als car­rers de Madrid o en altres pobla­ci­ons espa­nyo­les just abans del debat d’inves­ti­dura, són una bona mos­tra de plan­te­ja­ments que se situen a l’altra banda de la democràcia. Tal com sosté Gui­llermo Fernández Vázquez, inves­ti­ga­dor i autor de Qué hacer con la extrema derecha en Europa. El caso del Frente Naci­o­nal (Len­gua de Trapo, 2019): “En el marc de la Unió Euro­pea es fa difícil pen­sar en cops d’estats, però hi ha un com­po­nent de pola­rit­zació molt fort. Aquesta crítica demo­li­dora que porta a des­le­gi­ti­mar el rival polític implica una degra­dació de la democràcia.”

El pit­jor de tot és que aquests tipus de mis­sat­ges acon­se­guei­xen fer forat en el debat públic i des­plaçar ideològica­ment la dreta tra­di­ci­o­nal, que acaba fent un gir més cap a la dreta. La influència no es dona només a l’inte­rior de cada estat, com passa a Espa­nya amb el PP i amb Vox, sinó també al con­junt de la Unió Euro­pea. El cas de Gior­gia Meloni és ben sig­ni­fi­ca­tiu. La pri­mera minis­tra ita­li­ana ha acon­se­guit que la Comissió Euro­pea, lide­rada per Ursula von der Leyen, es feu seu el dis­curs de l’extrema dreta en temes migra­to­ris i signés acords antiim­mi­gració amb dife­rents països. De fet, és molt pro­ba­ble que tant la migració com el dret d’asil esde­vin­guin els temes estre­lla de les pro­pe­res elec­ci­ons al Par­la­ment Euro­peu, un fet que repre­sen­ta­ria una altra victòria ideològica de l’extrema dreta.

Un altre dels cavalls de bata­lla de l’extrema dreta són els avenços soci­als que s’han produït en àmbits com el femi­nisme, la comu­ni­tat LGT­BIQ+ o l’eco­lo­gisme. En aquest dar­rer sen­tit, s’han con­ver­tit en els aban­de­rats del nega­ci­o­nisme del canvi climàtic, amb l’excusa de defen­sar empre­sa­ris page­sos o rama­ders. En l’aspecte econòmic, les simi­li­tuds entre aquests nous popu­lis­tes són menors. En la majo­ria dels casos defen­sen una reducció dràstica d’allò públic, però els plan­te­ja­ments de Milei són mani­fes­ta­ment lli­ber­ta­ris o direc­ta­ment excèntrics. Vol reduir l’estat a la mínima expressió, eli­mi­nar el Banc Cen­tral, situar els impos­tos a zero i dola­rit­zar l’eco­no­mia, que és el mateix que per­dre la sobi­ra­nia monetària. Un seguit d’excen­tri­ci­tats que difícil­ment defen­sa­rien diri­gents com Gior­gia Meloni, que ha aca­bat abraçant el prag­ma­tisme des del poder.

Una onada ina­tu­ra­ble?

Si res­se­guim el mapa d’Europa, el pano­rama fa fere­dat. En pocs anys, els par­tits d’extrema dreta han acon­se­guit un suport de més del 40% en països com ara Polònia, Hon­gria o Itàlia. O bé per­cen­tat­ges per damunt del 20% en estats amb una sòlida tra­dició democràtica, com ara Suïssa, Àustria o França. O bé comen­cen a empènyer amb força en llocs que tra­di­ci­o­nal­ment n’havien estat al marge, com ara Finlàndia o Suècia, on un par­tit amb arrels neo­na­zis va que­dar en segona posició en les elec­ci­ons gene­rals de fa un any. A Espa­nya mateix, tot i el retrocés que ha expe­ri­men­tat Vox en les dar­re­res elec­ci­ons, el debat sobre l’amnis­tia s’ha con­ver­tit en una excusa per desen­ter­rar el fei­xisme més caspós, amb ban­de­res fran­quis­tes i resa­des de rosari als car­rers.

En alguns estats, com ara a Ale­ma­nya, s’ha esta­blert un cordó sani­tari que ha permès aïllar la ultra­dre­tana Alter­na­tiva per a Ale­ma­nya, mal­grat ser la cin­quena força al Bun­des­tag i tenir repre­sen­tació en gai­rebé tots els par­la­ments dels lands. Tot i això, els son­de­jos li augu­ren un 22% dels vots en els elec­ci­ons esta­tals, al dar­rere dels con­ser­va­dors i al davant del soci­al­demòcrata SPD, que governa en coa­lició amb els libe­rals i els verds. L’extrema dreta, però, governa en països com Itàlia i Hon­gria (on Vik­tor Orbán s’ha fet un ves­tit a mida per per­pe­tuar-se en el poder), par­ti­cipa en el govern de coa­lició de Finlàndia i donen suport al gabi­net a Suècia. També són la prin­ci­pal força de l’opo­sició a França i està a les por­tes de gover­nar a Polònia, on el par­tit Llei i Justícia va acon­se­guir el mes pas­sat una victòria insu­fi­ci­ent per gover­nar. A l’Estat espa­nyol, tot i per­dre dinou escons en les pas­sa­des elec­ci­ons, Vox governa en cinc comu­ni­tats autònomes gràcies a la com­pli­ci­tat que ha tro­bat en el Par­tit Popu­lar, que també li ha obert de bat a bat les por­tes de molts ajun­ta­ments. “La nova dreta radi­cal està ins­tal·lada en tots els països d’Europa, a excepció d’Irlanda. No és un glo­bus que s’infla i es desin­fla. Ha vin­gut per que­dar-se”, remarca Gui­llermo Fernández Vázquez.

L’any que estem a punt d’ence­tar, el 2024, serà clau per a aquesta nova extrema dreta. El pri­mer repte seran les elec­ci­ons euro­pees, en què podrien arri­bar a pres­si­o­nar encara més la dreta tra­di­ci­o­nal i con­di­ci­o­nar les noves polítiques comu­nitàries. Una enquesta sobre intenció de vot pro­nos­ti­cava fa pocs mesos que la dreta radi­cal i els euro­escèptics serien les for­ces que més crei­xe­rien en detri­ment dels par­tits tra­di­ci­o­nals de dre­tes. En les dar­re­res dècades, el Par­la­ment Euro­peu ha vist com gua­nya­ven pes les for­ces euro­escèpti­ques que recla­men recu­pe­rar com­petències o, fins i tot, sot­me­tre a referèndum la con­tinuïtat a la Unió Euro­pea. Els resul­tats als Països Bai­xos també poden tenir un efecte en països com ara Bèlgica, on la dreta fla­menca d’Interès Fla­menc, encapçalada per Tom Van Gri­eken, podria con­ver­tir-se en la pri­mera força en les elec­ci­ons fede­rals de l’any vinent. I el mateix podria suc­ceir a Àustria, on algu­nes enques­tes indi­quen una victòria de l’extrema dreta en les elec­ci­ons que han de cele­brar-se l’any vinent. Els perills no només pro­ve­nen de la UE, sinó també de l’altre cos­tat de l’Atlàntic. Al mes de novem­bre, Donald Trump, un dels prin­ci­pals refe­rents d’aquest nou movi­ment, inten­tarà tor­nar a la Casa Blanca, mal­grat la gran quan­ti­tat d’obs­ta­cles judi­ci­als que haurà de superar. La seva victòria podria pro­vo­car un nou ter­ratrèmol que es dei­xa­ria sen­tir arreu de pla­neta.