Fantasmes compartits

Ideològicament, tots aquests candidats presenten alguns trets comuns. Reivindiquen la recuperació de la grandesa nacional i el rebuig als valors progressistes. Make America great again és l’eslògan més característic de Donald Trump, mentre que Milei hi posa data i promet retornar a l’Argentina de fa cent anys, abans de l’arribada del peronisme, quan el país, actualment enfonsat en la misèria econòmica, “tenia un producte interior brut més elevat que el dels Estats Units”. Una de les principals banderes per fer forat entre un electoral esgotat de les receptes tradicionals és la superació de la “casta”, dels partits polítics tradicionals. En el cas de l’Argentina, per exemple, l’arribada de Milei no s’entén sense l’esgotament de les altres opcions, com el kirchnerisme més o menys dur o el macrisme. Mieli ha arribat a la Casa Rosada a còpia d’impugnar el sistema sencer i derrotar l’oficialisme.

L’extrema dreta, com a mínim en el cas d’Europa i dels Estats Units, utilitza hàbilment la indignació o la por provocada per la corrupció sistèmica en els partits tradicionals, per la crisi econòmica i social i, en casos com el de l’Argentina, per una inflació descontrolada. Però un dels seus cavalls de batalla preferits és la immigració, a la qual responsabilitzen de tots els mals. No es tracta d’un tema nou, però en el marc d’una Europa en crisi, resulta un recurs fàcilment recuperable. El neerlandès Geert Wilders, per exemple, ha guanyat les eleccions amb un programa electoral en què prometia tancar mesquites, prohibir directament l’Alcorà o cobrar un impost extra a les dones musulmanes que portessin mocador. I, en les seves intervencions ha qualificat Mahoma de “pedòfil” o l’islam (la religió que professa un 4% dels neerlandesos) d’ideologia “feixista”. En un míting, fins i tot, va arribar a preguntar als seus seguidors si volien més o menys marroquins. Quan aquests li van respondre que menys, ell va etzibar: “Ens n’encarregarem”, una afirmació que li va valdre una sentència judicial per discriminació.

Gairebé tots aquests líders comparteixen una idea essencialista de la nació, que és un patrimoni exclusiu dels nadius. La metàfora més recurrent és la de la casa, que passa de generació en generació i que està per damunt de tot, ja siguin les institucions o la mateixa democràcia. De fet, les nacions estan integrades, tal com proclama Marine Le Pen, pels “vius, els morts i els que encara han d’arribar”. Aquest tipus de plantejaments no només atien l’odi a la immigració, sinó als mateixos rivals polítics, que arriben a ser titllats d’il·legítims. El que va passar amb l’assalt al Capitoli el 6 de gener del 2021, amb l’assalt a la Plaça dels Tres Poders el 8 de gener del 2023, després de la derrota de Bolsonaro al Brasil, o amb les concentracions que s’han produït els darrers dies als carrers de Madrid o en altres poblacions espanyoles just abans del debat d’investidura, són una bona mostra de plantejaments que se situen a l’altra banda de la democràcia. Tal com sosté Guillermo Fernández Vázquez, investigador i autor de Qué hacer con la extrema derecha en Europa. El caso del Frente Nacional (Lengua de Trapo, 2019): “En el marc de la Unió Europea es fa difícil pensar en cops d’estats, però hi ha un component de polarització molt fort. Aquesta crítica demolidora que porta a deslegitimar el rival polític implica una degradació de la democràcia.”

El pitjor de tot és que aquests tipus de missatges aconsegueixen fer forat en el debat públic i desplaçar ideològicament la dreta tradicional, que acaba fent un gir més cap a la dreta. La influència no es dona només a l’interior de cada estat, com passa a Espanya amb el PP i amb Vox, sinó també al conjunt de la Unió Europea. El cas de Giorgia Meloni és ben significatiu. La primera ministra italiana ha aconseguit que la Comissió Europea, liderada per Ursula von der Leyen, es feu seu el discurs de l’extrema dreta en temes migratoris i signés acords antiimmigració amb diferents països. De fet, és molt probable que tant la migració com el dret d’asil esdevinguin els temes estrella de les properes eleccions al Parlament Europeu, un fet que representaria una altra victòria ideològica de l’extrema dreta.

Un altre dels cavalls de batalla de l’extrema dreta són els avenços socials que s’han produït en àmbits com el feminisme, la comunitat LGTBIQ+ o l’ecologisme. En aquest darrer sentit, s’han convertit en els abanderats del negacionisme del canvi climàtic, amb l’excusa de defensar empresaris pagesos o ramaders. En l’aspecte econòmic, les similituds entre aquests nous populistes són menors. En la majoria dels casos defensen una reducció dràstica d’allò públic, però els plantejaments de Milei són manifestament llibertaris o directament excèntrics. Vol reduir l’estat a la mínima expressió, eliminar el Banc Central, situar els impostos a zero i dolaritzar l’economia, que és el mateix que perdre la sobirania monetària. Un seguit d’excentricitats que difícilment defensarien dirigents com Giorgia Meloni, que ha acabat abraçant el pragmatisme des del poder.

Una onada inaturable?

Si resseguim el mapa d’Europa, el panorama fa feredat. En pocs anys, els partits d’extrema dreta han aconseguit un suport de més del 40% en països com ara Polònia, Hongria o Itàlia. O bé percentatges per damunt del 20% en estats amb una sòlida tradició democràtica, com ara Suïssa, Àustria o França. O bé comencen a empènyer amb força en llocs que tradicionalment n’havien estat al marge, com ara Finlàndia o Suècia, on un partit amb arrels neonazis va quedar en segona posició en les eleccions generals de fa un any. A Espanya mateix, tot i el retrocés que ha experimentat Vox en les darreres eleccions, el debat sobre l’amnistia s’ha convertit en una excusa per desenterrar el feixisme més caspós, amb banderes franquistes i resades de rosari als carrers.

En alguns estats, com ara a Alemanya, s’ha establert un cordó sanitari que ha permès aïllar la ultradretana Alternativa per a Alemanya, malgrat ser la cinquena força al Bundestag i tenir representació en gairebé tots els parlaments dels lands. Tot i això, els sondejos li auguren un 22% dels vots en els eleccions estatals, al darrere dels conservadors i al davant del socialdemòcrata SPD, que governa en coalició amb els liberals i els verds. L’extrema dreta, però, governa en països com Itàlia i Hongria (on Viktor Orbán s’ha fet un vestit a mida per perpetuar-se en el poder), participa en el govern de coalició de Finlàndia i donen suport al gabinet a Suècia. També són la principal força de l’oposició a França i està a les portes de governar a Polònia, on el partit Llei i Justícia va aconseguir el mes passat una victòria insuficient per governar. A l’Estat espanyol, tot i perdre dinou escons en les passades eleccions, Vox governa en cinc comunitats autònomes gràcies a la complicitat que ha trobat en el Partit Popular, que també li ha obert de bat a bat les portes de molts ajuntaments. “La nova dreta radical està instal·lada en tots els països d’Europa, a excepció d’Irlanda. No és un globus que s’infla i es desinfla. Ha vingut per quedar-se”, remarca Guillermo Fernández Vázquez.

L’any que estem a punt d’encetar, el 2024, serà clau per a aquesta nova extrema dreta. El primer repte seran les eleccions europees, en què podrien arribar a pressionar encara més la dreta tradicional i condicionar les noves polítiques comunitàries. Una enquesta sobre intenció de vot pronosticava fa pocs mesos que la dreta radical i els euroescèptics serien les forces que més creixerien en detriment dels partits tradicionals de dretes. En les darreres dècades, el Parlament Europeu ha vist com guanyaven pes les forces euroescèptiques que reclamen recuperar competències o, fins i tot, sotmetre a referèndum la continuïtat a la Unió Europea. Els resultats als Països Baixos també poden tenir un efecte en països com ara Bèlgica, on la dreta flamenca d’Interès Flamenc, encapçalada per Tom Van Grieken, podria convertir-se en la primera força en les eleccions federals de l’any vinent. I el mateix podria succeir a Àustria, on algunes enquestes indiquen una victòria de l’extrema dreta en les eleccions que han de celebrar-se l’any vinent. Els perills no només provenen de la UE, sinó també de l’altre costat de l’Atlàntic. Al mes de novembre, Donald Trump, un dels principals referents d’aquest nou moviment, intentarà tornar a la Casa Blanca, malgrat la gran quantitat d’obstacles judicials que haurà de superar. La seva victòria podria provocar un nou terratrèmol que es deixaria sentir arreu de planeta.