Memòria desenterrada

El Cens de Desapareguts

L’han pogut localitzar i identificar a partir del Cens de Persones Desaparegudes. Van ser els seus nets David i Xavier Segarra els qui el 2009 s’hi van inscriure per trobar les restes del seu avi. El cens és un dels punts de partida per a aquesta feina. Tothom qui té un familiar que va morir durant la Guerra Civil i el vol localitzar s’hi pot inscriure. Sempre se’ls demana una prova genètica per poder creuar dades amb les restes d’ADN que s’extreuen de les restes òssies que es van localitzant. La feina no és fàcil, però tampoc impossible. El Xavier assegura que quan ell i el seu germà van fer el pas d’adreçar-se al cens fa catorze anys ho van fer “amb confiança zero”: “Amb els anys que havien passat i el silenci que sempre es va donar a casa sobre el que li va passar a l’avi... Ara veig que l’esperança no s’ha de perdre mai.”

El seu avi és un dels cinc cossos que s’han pogut identificar entre els 173 soldats republicans que van aparèixer a la fossa del mas de Santa Magdalena, a Móra d’Ebre, en la que és la fossa més gran que s’ha obert mai fins ara a Catalunya. Les restes dels combatents van ser exhumades, i el 25 de novembre passat, després de ser analitzades, van retornar a Móra d’Ebre per ser enterrades en un espai dignificat al cementiri de la població. Per desig de la família, el Narcís Mediavilla, també.

Qui també busca un familiar des del Cens de Persones Desaparegudes és el periodista i catedràtic emèrit Josep Maria Casasús. Busca un tiet que va ser ferit tres vegades a la batalla de l’Ebre, i cada vegada el retornaven al front després del seu pas per l’hospital. El Pepitu, estudiant de comerç, tenia només 18 anys quan va caure ferit per tercera vegada a la serra de Cavalls. Va ser evacuat a un hospital de campanya. Després, el seu rastre també desapareix. Casasús diu que no perd l’esperança de localitzar-lo. El que més li dol, assegura, és el fet que no es conegui prou el sacrifici d’aquells soldats que van lluitar i morir a la batalla de l’Ebre, molts d’ells joves de 18 a 20 anys (i brigadistes internacionals), enviats a aquell front per intentar entorpir l’avenç franquista i facilitar així l’exili de milers de civils i dels molts dirigents polítics i sindicals que van optar per marxar a França. “Es parla molt d’Argelers i dels supervivents, però pocs podem parlar de les històries dels que van morir allà”, assegura. I afegeix que busca el seu tiet perquè ara pot fer allò que la generació que l’ha precedit “no va tenir esma de fer”.

A Catalunya, la immensa majoria de fosses són de soldats republicans morts durant la guerra. Localitzar i identificar les seves restes és el repte d’una política pública de memòria democràtica en què intervenen diferents instruments. D’entrada, el Cens de Persones Desaparegudes creat el 2003 i en què actualment hi ha inscrites 7.500 persones que han demanat la localització d’algun familiar. Quan arriba una sol·licitud, s’activa un procés historiogràfic complex i es proposa al familiar acollir-se al Programa d’Identificació Genètica. Diu Eulàlia Mesalles, responsable del cens: “Aquesta és una feina quasi de detectiu, perquè amb les dades que ens dona la família, intentem establir una hipòtesi de desaparició i investiguem en tota mena d’arxius, registres civils i en qualsevol lloc on creiem que podem trobar alguna informació del desaparegut.”

En aquest cens, la majoria dels que sol·liciten activar la recerca són nets o nebots dels desapareguts. Poques vegades hi trobem els descendents més directes. En el cas del Narcís, van ser els nets els que ho van demanar, però la prova genètica se la va fer la seva tieta, filla del desaparegut. Per al Programa d’Identificació Genètica, com més directa és la relació de parentesc, millor. Tot i que el cens es va crear el 2003, ha estat en els darrers anys quan ha crescut més la demanda, coincidint amb el llançament del Pla de Fosses.

Feina de detectiu

La feina de detectiu és llarga. Un dels grans problemes, segons Eulàlia Mesalles, “és que la majoria de les famílies només saben que el familiar va lluitar a la batalla de l’Ebre, i aquest és un punt de partida feble per començar a treballar”, per la magnitud d’una batalla en què es calcula que van perdre la vida 30.000 soldats. Una tragèdia que cada any es recorda al Memorial de les Camposines (al terme municipal de la Fatarella), sense mirar de quin bàndol eren els caiguts.

Mentre els historiadors treballen consultant arxius de tota mena, els arqueòlegs fan la seva feina, obrint i exhumant les fosses que els marca la Direcció General de Memòria Democràtica (previ assessorament del Comitè Tècnic de Fosses). El més important, en un primer moment, és trobar la fossa, perquè no sempre està documentada amb exactitud, ni tan sols quan es troba dins d’un cementiri. És una feina de precisió, per no alterar res que pugui fer perdre informació. I d’informació, les fosses n’amaguen molta. “La manera com els trobem ens indica en quines circumstàncies van ser enterrats i qui els va enterrar”, diu Anna Camats, arqueòloga d’Iltirta Arqueologia, una de les empreses que treballen en l’exhumació de fosses. Si les víctimes provenien d’un hospital de sang, les restes apareixen normalment superposades i de bocaterrosa, perquè la urgència de la guerra i la feina obligaven a actuar ràpidament. En canvi, en moltes de les fosses localitzades a prop del front amb soldats del bàndol franquista, els combatents rebels apareixen amb una disposició més respectuosa, amb les mans al pit, segurament perquè eren enterrats pels seus propis companys de batalló, amb més calma.

“Els objectes personals que hem trobat a les fosses també són interessants, perquè ens ajuden a entendre com era la vida diària al front. Hem trobat encenedors, paper de fumar, llibretes, estris per menjar...”, enumera l’arqueòloga d’Iltirta. Tampoc és estrany trobar-hi elements que indiquen els tractaments mèdics que van rebre als hospitals, com fils de sutura, enguixats, sondes de drenatge... Ja siguin fosses de dos pams o d’un metre de profunditat, són com una gran fotografia que plasma els darrers instants de moltes vides. Anna Camats admet: “Per als arqueòlegs, darrere aquesta feina, després també hi ha un impacte emocional, perquè estem davant de persones que van morir de manera violenta, en un context traumàtic, i aleshores la nostra feina també agafa un caire de justícia social.”

Quan les restes arriben al laboratori comença la feina dels antropòlegs físics. Aquí es netegen les restes òssies localitzades, es reconstrueixen, es determina el sexe de la víctima i s’estudien tant les patologies que li van provocar la mort com les que va poder patir en vida. Precisament, aquesta darrera és una de les informacions rellevants que es poden desenterrar vuitanta-cinc anys després, “perquè ens explica quina era la condició sanitària d’una població determinada en un moment determinat, i ens estem trobant amb algunes sorpreses que hem d’acabar de confirmar”, diu Antònia Díaz-Carvajal, antropòloga del Laboratori de Fosses de la Universitat Autònoma de Barcelona. Òbviament, aquí comença també la feina d’identificació, si és possible. En general, les restes que arriben al laboratori ho fan en un bon estat tant de preservació com de conservació. La profunditat a què van ser enterrats molts soldats i les característiques del sòl han respectat les restes. A Galícia, per exemple, el clima més humit ho complica tot.

Trencar el silenci

Tornem al Soleràs. En aquest poble de poc més de 300 habitants, els veïns que ho van viure sabien perfectament el que hi havia enterrat al cementiri vell, però als seus fills no els en van dir res. La del Jordi Sarlé va ser la generació que hi jugava despreocupadament. S’imposava el silenci. Van haver de passar dècades per poder-ne parlar. El Soleràs és una de les fosses més emblemàtiques que s’han exhumat fins ara. Procedents dels dos hospitals de sang que es van instal·lar al poble, l’exèrcit republicà hi va enterrar 110 soldats en diferents rases. Quan el poble va ser ocupat per l’exèrcit rebel, entre rasa i rasa se’n van obrir d’altres on els franquistes hi van enterrar 32 dels seus soldats. A més, a la fossa també es van enterrar quatre civils morts durant el bombardeig del poble. Per a Anna Camats, que va treballar en aquesta fossa, “el del Soleràs és un cas emblemàtic perquè és l’únic en què hem trobat restes dels dos bàndols, i es veu perfectament la diferència entre com van ser enterrats uns i altres”.

Jordi Sarlé, que ara té 72 anys, va provocar que l’exhumació del cementiri vell servís també perquè la gent expliqués el que sabia del que havia passat al poble durant la guerra. Era el 2018, i els pocs testimonis directes que quedaven, com els veïns de generacions posteriors que n’havien sentit dir alguna cosa, van abocar trossos de records borrosos, “però la gent va voler explicar allò que no havia explicat mai, va ser una catarsi”, recorda Sarlé. El seu pare, que es va haver d’allistar a l’exèrcit republicà amb 17 anys i va estar a Argelers, tampoc li va parlar mai de la guerra.

Un silenci que ara convida a saber què va passar. “Quan veus que d’alguna cosa no se’n parla vol dir que hi ha un misteri, i darrere un misteri sempre hi ha ganes de saber què va passar”, diu David Segarra. És el silenci imposat que ell també va viure a casa. De fet, ell i el seu germà Xavier no van saber que el seu avi biològic es deia Narcís fins que van tenir 11 anys. Ho van descobrir quan van preguntar per què el cognom de la seva mare no es corresponia amb el de qui fins aleshores pensaven que era el seu avi biològic. “Imagina’t el nivell de silenci que hi havia després d’un trauma tan gran”, continua el David.

Futura nova llei

Catalunya tindrà segurament ben aviat una nova llei de memòria democràtica. Ara ja es treballa en un projecte de llei que busca unificar les diferents normatives que actualment la regulen (també la Llei de Fosses del 2009). El director general de Memòria Democràtica de la Generalitat, Alfons Aragoneses, assenyala que la nova llei també ha d’incorporar nous aspectes que tenen a veure amb la protecció de dades i, sobretot, “vol posar un especial èmfasi en l’educació, que ara ha de tenir un paper especial, ja que les generacions de la guerra i la postguerra van desapareixent”. Més enllà d’això, Aragoneses creu que el model català de fosses és el correcte, donant a la Generalitat la capacitat d’iniciativa a l’hora d’exhumar, tenint en compte l’opinió i les peticions que puguin arribar de les entitats memorialístiques i dels ajuntaments, canalitzant-les a través del Comitè Tècnic de Fosses.

Precisament van ser les entitats memorialístiques les que van impulsar el Cens de Persones Desaparegudes el 2003. L’historiador Ramon Arnabat, president de l’Institut d’Estudis Penedesencs, confia que la nova legislació doni més capacitat d’acció a aquestes entitats. Considera que en els darrers anys la llei s’ha aplicat de manera més oberta, “però inicialment era molt complicat que una entitat, una universitat o persones que no poden demostrar que són familiars dels enterrats poguessin actuar per exhumar una fossa”. D’altra banda, també considera que fins ara les lleis de memòria democràtica s’han centrat molt en les víctimes, “però una política de memòria democràtica també hauria de reconèixer el paper dels resistents, és a dir, de totes les persones que van lluitar per la democràcia, acabessin sent víctimes o no”.

Tot indica que els plans de fosses tenen encara anys de recorregut al davant. Una política pública d’exhumació de fosses que als nets de Narcís Mediavilla, agraïts per la feina feta, els ha servit “per tancar un tema mal resolt, fosc, tapat de qualsevol manera”: “Ara hem pogut endreçar les coses, amb unes restes que descansen on han de descansar.” En el seu cas, al cementiri de Móra d’Ebre. És el que desitgen tots els inscrits al Cens de Persones Desaparegudes.