“Les fosses ens acosten a la violència de la guerra”

Quan va aca­bar la guerra, tota la infor­mació dels dos exèrcits es va enviar al que avui és l’Arxiu Mili­tar d’Àvila. De l’exèrcit ven­ce­dor ho tenim tot: totes les uni­tats, els seus morts, els seus movi­ments... En canvi, la docu­men­tació de l’exèrcit repu­blicà es con­serva de manera molt dis­persa. De vega­des també ens tro­bem infor­mació mili­tar en arxius que no t’espe­res, per exem­ple, en els casos de mili­tars repu­bli­cans de rang supe­rior que la seva família havia con­ser­vat a casa la seva docu­men­tació i, de cop, la va cedir a algun arxiu que no era el d’Àvila. Aquest tipus de docu­men­tació ofi­cial va apa­rei­xent. A part d’aquesta infor­mació ofi­cial tan frag­men­tada, el que ha anat sor­tint dar­re­ra­ment és infor­mació dels antics hos­pi­tals de sang, die­ta­ris, epis­to­la­ris... De vega­des era un metge qui es que­dava la docu­men­tació d’un hos­pi­tal. Aquesta infor­mació també ens per­met tenir més detalls de sol­dats amb noms con­crets. La nova docu­men­tació que anem des­co­brint és sobre­tot de caire par­ti­cu­lar.

Sí, i encara que no n’apa­re­gui, també, perquè hi ha tot el ves­sant d’inter­pre­tació o rein­ter­pre­tació d’infor­mació que ja tenim. Fa poc l’his­to­ri­a­dor i arxi­ver Oriol Riart ha publi­cat un lli­bre en què ana­litza trenta die­ta­ris de la Guerra Civil, que és una altra manera d’apro­xi­mar-se al con­flicte, a par­tir de veus de sol­dats que quan les poses en comú t’ado­nes que hi ha temes que els pre­o­cu­pen a tots, com la família, rebre la cor­res­pondència, la gana, la nòvia... Fins i tot l’Arxiu Naci­o­nal de Cata­lu­nya ja ha creat una línia de die­ta­ris i accepta la donació de die­ta­ris de la guerra, perquè ens hem ado­nat de la importància que poden tenir.

No, la veri­tat és que no em vaig tro­bar amb cap pro­blema. Al con­trari, sem­pre he tro­bat molta pre­dis­po­sició a col·labo­rar. Penso que també hi ajuda el fet que, en com­pa­ració amb altres zones de l’Estat, a Cata­lu­nya les fos­ses són majo­ritària­ment de sol­dats. En aquests casos, la gent no té tants pro­ble­mes per expli­car el que recorda o el que sap, perquè no hi ha una vin­cu­lació per­so­nal amb els morts. No sé què hau­ria pas­sat si hagues­sin estat fos­ses de civils. També és veri­tat que al Pallars s’ha obert alguna fossa de civils i que no hi ha hagut cap pro­blema, que jo sàpiga.

No. Encara se n’ha de fer un estudi glo­bal, ara és massa d’hora per fer-lo perquè estem en la fase de reco­llir res­tes. Però crec que sí que arri­barà un moment en què caldrà fer un pri­mer estudi amb tot el que tenim, i esta­blir qui­nes edats tenien, qui­nes feri­des van patir, com es van enter­rar... El que vull dir és que ara s’està acu­mu­lant un gruix d’infor­mació molt interes­sant de cara al futur, quan es podrà ana­lit­zar més a fons, un cop la pri­o­ri­tat ja no sigui recu­pe­rar les res­tes i es pugui apor­tar un tre­ball més científic. Els his­to­ri­a­dors arri­ba­rem després. De moment, les fos­ses ens han permès apro­xi­mar-nos a la violència del que va ser la guerra.

Una xifra abso­luta, defi­ni­tiva, no la tin­drem mai. Pot pas­sar que fos­ses que cre­iem que exis­tei­xen no les tro­bem i que algu­nes que des­co­nei­xem puguin aca­bar apa­rei­xent. Però crec que amb el que ja sabem i el que ani­rem sabent, podrem tenir una apro­xi­mació del 70 o 80% de totes les fos­ses exis­tents. Arri­bar a obrir o tenir con­tro­la­des totes les fos­ses del front és molt difícil. El que no m’atre­veixo és dir quants sol­dats hi poden haver enter­rats en totes aques­tes fos­ses.

Les va recu­pe­rar totes. Del bàndol fran­quista també hi ha fos­ses de civils i de sol­dats. Les de civils les va poli­tit­zar abso­lu­ta­ment, les va exhu­mar totes i les res­tes es van enter­rar en un espai monu­men­ta­lit­zat als cemen­ti­ris. Les fos­ses de sol­dats es van pro­te­gir i dei­xar allà on esta­ven fins que a par­tir del 1958 les res­tes es van anar tras­lla­dant al Valle de los Caídos, actu­al­ment Valle de Cuel­ga­mu­ros. Es van exhu­mar pràcti­ca­ment totes, amb les res­tes recu­pe­ra­des i uti­lit­za­des política­ment per demos­trar la diferència entre ven­ce­dors i vençuts, per demos­trar com el nou règim feia tots els honors pos­si­bles als seus, men­tre que els vençuts no podien recu­pe­rar els seus morts. El fran­quisme ho va poli­tit­zar molt durant tota la dic­ta­dura.

I tant. Una de les poques que que­den de la repressió a la rere­guarda repu­bli­cana, i de les més sig­ni­fi­ca­ti­ves, és la de Mont­cada i Rei­xach, que està dins del cemen­tiri de la població. La mateixa Gene­ra­li­tat repu­bli­cana la va exhu­mar durant la guerra, perquè el govern de Com­panys va voler per­se­guir aquests assas­si­nats i els va inves­ti­gar. Són els ano­me­nats suma­ris dels cemen­ti­ris clan­des­tins. A Mont­cada hi que­den les res­tes que no es van poder reconèixer.

En el fons, sí. Durant la guerra, d’acord amb el govern de la República espa­nyola, la Gene­ra­li­tat repu­bli­cana va obrir fos­ses, va accep­tar denúncies per part de fami­li­ars i es van judi­ci­a­lit­zar casos. En canvi, quan va arri­bar la democràcia, aquesta va ser una qüestió que ini­ci­al­ment van por­tar direc­ta­ment les famílies. El 1976, ja es van obrir fos­ses, però van ser els fami­li­ars els qui van anar a obrir-les amb pic i pala. A Cata­lu­nya això no ens consta que passés, però sí que va pas­sar a Navarra i a Anda­lu­sia. Excepte actu­a­ci­ons pun­tu­als a Cata­lu­nya, com la dig­ni­fi­cació del Fos­sar de la Pedrera al cemen­tiri de Montjuïc, una política glo­bal res­pecte a les fos­ses arreu de l’Estat no va arri­bar fins molt més tard.

Està bé que s’uni­fi­qui la legis­lació actual, com es pretén, perquè la soci­e­tat evo­lu­ci­ona i hem après molt des de la pri­mera fossa que es va obrir el 2004. Hi ha un perill que con­fio que es pugui con­tro­lar, que és el fet que l’exhu­mació de les fos­ses s’encar­rega a empre­ses per la via del con­curs públic. Això vol dir que les empre­ses com­pe­tei­xen entre si i que hi ha el perill que s’acabi mer­can­ti­lit­zant una qüestió que té a veure amb els drets humans i el dret dels fami­li­ars a tro­bar els seus des­a­pa­re­guts. És un perill que cal tenir en compte. També m’agra­da­ria que la nova llei s’obrís a la par­ti­ci­pació de joves uni­ver­si­ta­ris, perquè ara tot queda molt en l’àmbit empre­sa­rial, sense menys­te­nir la molt bona feina que estan fent aques­tes empre­ses a Cata­lu­nya.

Pot­ser en una altra facul­tat si als alum­nes els parlés de la Guerra Civil els que­da­ria molt lluny, però a la Facul­tat d’Història encara des­perta molt interès. Molts tre­balls de màster i tre­balls de final de grau d’aquest any con­ti­nuen sent sobre la Guerra Civil. I molts tre­balls d’arque­o­lo­gia se cen­tren en l’estudi de les trin­xe­res, els camps de con­cen­tració o les fos­ses comu­nes de la Guerra Civil... Hi ha un interès bas­tant científic. També es veu un interès espe­cial entre els alum­nes quan hi ha una qüestió fami­liar i quan a bat­xi­lle­rat han tin­gut un pro­fes­sor que els ha incen­ti­vat. Els interessa com una cosa més pro­pera. Però més enllà de la uni­ver­si­tat, també en l’àmbit social crec que són temes que encara gene­ren molt interès.

Sí, nosal­tres pot­ser hi hem arri­bat una mica tard, però forma part d’un movi­ment molt més glo­bal de recu­pe­ració de memòria històrica, que també he de dir que no sé si està acon­se­guint els objec­tius. Comen­cem a veure anàlisis que dibui­xen com està crei­xent la ultra­dreta, mal­grat els esforços que es fan en l’àmbit de la memòria democràtica. Tinc clar que les polítiques de memòria històrica mar­quen la diferència entre dreta i esquerra, però no tinc tan clar com ho està rebent la soci­e­tat. La pre­gunta hi és.